PUOSC
13-12-2020 19:33
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Fa anys els representants de les ciutats de la segona Corona metropolitana van visitar el molt Honorable President de la Generalitat, i en un moment de la conversa, deia amb la seva característica i proverbial agudesa que la gent del Garraf sempre havíem arribat tard. Posava uns exemples per reforçar la seva afirmació, l’arribada del Ferrocarril i l’arribada de les comunicacions ràpides per mitjà de l’autopista. Recordava que a l’any 1981 coincidint amb el centenari del Ferrocarril havia pronunciat una conferència llavors cinema “Villamar” on comentava que la darrera línia de tren important havia estat la de Barcelona- Vilanova que després va allargar-se cap a Valls, Saragossa i Madrid, pel que fa a l’autopista no cal anar tant lluny per recordar que la Pau Casals, amb els acords i desacords respecte al seu traçat, a la seva adjudicació i els seus peatges, és relativament propera en el temps. Aquestes paraules del President com en tantes altres coses estaven carregades de raó dissortadament i creiem que han perdurat al llarg del temps .
Ja se sap que els territoris no són iguals i en conseqüència tots tenen necessitats diferents.
Els territoris tampoc tenen les mateixes característiques productives i econòmiques i en conseqüència no fan la mateixa aportació al conjunt del país. Per això hi ha els pressupostos (o hi hauria d’haver) del govern per jugar a equilibrar tots els factors que convergeixen sobre un territori.
Aquets “arribar tard” que assenyalava el Molt Honorable Jordi Pujol també té el seu reflex en els pressupostos de la Generalitat i no d’ara, no, de fa temps.
En uns pressupostos hi ha dues gran aportacions als territoris, la primera aquella que es pot anomenar com general, és a dir, la que va a cobrir les despeses i inversions sobre les infraestructures i els serveis com la sanitat, educació, la cultura, els serveis social, etc. Aquesta despesa és difícil de quantificar territorialment perquè moltes vegades actua d’acord amb més d’un espai físic i territorial. Però aquí al nostre territori ja sabem que les infraestructures en bona part les paguem amb peatges desmesurats i amb una zona tarifària de Renfe clarament discriminatòria. I pel que fa els serveis s’ha actuat planificant-ne algunes fora de competència municipal però atenent a la necessitat social que després han estat infrafinançades pel Govern de la Generalitat. En fi ja hem vist (i viscut anys i panys) lamentacions, crítiques i accions diverses i seguim en la mateixa tessitura.
Una altra aportació pressupostària és el que arriba a través del PUOSC, Pla Únic d’Obres i Serveis que és una aportació a determinades obres que fan els municipis i també a afavorir els municipis petits amb la voluntat re-equilibradora dels comptes públics, el Pla es defineix amb L’objectiu del Pla és impulsar accions per tal de fer possible implementar les estratègies territorials que han de permetre als ens locals consolidar els criteris de desenvolupament que afavoreixin la generació d’oportunitats i la creació de sinergies amb els valors i els agents de cada indret.
Si atenem aquest Pla a la Vegueria (fictícia) del Penedès l’aportació del Govern de la Generalitat en els diversos trams del PUOSC rebrà uns 16 milions i escaig d’euros.
El Penedès és la segona per la cua, només rebrà menys la de les Terres de l’Ebre -uns quatre milions menys-. Però és que la Vegueria que va per davant del Penedès que rebrà 16 milions és la de Barcelona amb 21.
El quadre és alliçonador de la nostra mínima capacitat per obtenir recursos :
Catalunya Central 37.379.311, 40, Girona 52.853.220,80, Lleida 50.445.366,10, Tarragona 25.946.958,40, Alt Pirineu i Aran 32.913.925,48.
En fi el números canten.
Però si tanquem l’objectiu i ens apropem a les comarques la situació encara és més lamentable, el Garraf és la darrera comarca pel que fa a rebre recursos (un milió d’euros) llevat del Barcelonès que per la seva pròpia idiosincràsia té un règim diferent i unes aportacions per mor de la capitalitat que no reben els altres territoris.
Això fa pensar que la comarca està mancada d’un lideratge fort que faci present les seves reivindicacions i les seves necessitat.
És obvi que l’aportació de recursos dels govern ha d’ajudar el reequilibri del territori però també cal tenir en compte que el Garraf està ens una situació econòmica precària.
La decisió ha estat ratificada per la Comissió de Cooperació Local que és un organisme adscrit al Departament de la Presidència integrat paritàriament per 24 representants de l'Administració de la Generalitat i 24 persones en representació dels ens locals de Catalunya. No ens consta cap objecció.
I coses que no canviaran mai. Hem tornat a arribar tard com deia Pujol
Sigui del color que sigui el govern el Garraf sempre surt com una de les comarques amb menys aportació.
Un trist rècord que ostenta des de fa anys.
I enguany amb la distribució d el PUOSC es manté aquesta situació.
Els criteris no sé si tenen en compte que el Garraf, per exemple, està entre les cinc comarques de Catalunya més afectades per l’atur i certament, cal dir també, la seva aportació al PIB del país tampoc estem entre els majors donants. La comarca que menys aporta és el Priorat amb 17,5 milions d'euros, seguida del Baix Penedès amb 18,9 milions d'euros i del Garraf amb 19 milions d'euros del total de 234.680 milions d'euros de PIB que Catalunya tenia el 2017.
I el seu creixement és sostingut ara però amb creixements més forts anys enrere i en contrast amb aquestes dades el Garraf és la comarca que rebrà menys inversió pública del nostre govern en el PUOSC (excloent el Barcelonès, que juga en una altra categoria ja ho hem dit). És, entenem nosaltres, una certa contradicció que a més creixement hi hagi menys inversió del govern quan aquest creixement necessita precisament de la inversió pública perquè no esdevingui un problema pel territori sinó que serveixi per millorar-ne precisament la qualitat de les infraestructures i la pròpia vida dels homes i les dones que viuen al Garraf o tenen la voluntat i la disposició d’anar-hi a viure. No hi ha dubte que un pressupost d’un govern ha d’ésser un element de reequilibri del país. Però quan reiteradament la inversió pública del govern, any darrera any, es situa en els darrers llocs hom pot suposar que hi ha una voluntat expressa de que aquest territori “arribi tard” amb determinats ritmes de creixement i en canvi suposi un territori abonat per les polítiques del govern.
Per tant es dibuixa una situació d’un alt atur d’una poca capacitat de generar riquesa i amb creixement alt i mobilitat induïda també alta i com a conseqüència una creació de llocs de treball més aviat minso.
Tot això ben segur que hauria de traslladar-se als pressupostos i a les aportacions dels diferents governs i ja veiem que el PUOSC, que hauria de generar una activitat laboral a través de les obres i els serveis és queda en la xocolata del lloro (benvinguda, quedi clar) i ben segur que, també, amb poca capacitat de generació d’oportunitats i la creació de sinergies amb els valors i els agents de cada indret. Com indica els propis objectius del Pla.
Sincerament em sembla que no anem gens bé.
És sens dubte decebedor que mentre els ajuntaments fan esforços i sobreesforços per poder mantenir uns nivells d’inversió raonable, inversió que té com objectiu millorar les condicions i la qualitat de la ciutat però també posicionar el territori amb garanties de que no quedi enrere en un futur immediat en que el nivell de competitivitat entre espais geogràfics està molt alt. Mentre, diem, hi ha aquest esforç municipal el govern de la Generalitat l’ignora i manté una inversió per sota dels mínims al nostre territori que a la llarga poden suposar una llosa pel seu desenvolupament.
Que el Garraf sigui la comarca amb menys aportacions s’hauria d’explicar bé, sense cap mena de pal·liatiu.
Si aquesta és l’aportació del govern, doncs anem servits.
No es tracta de generar el greuge permanent ni de fer el ploricó sempre però alguna cosa no encaixa.
L’actual President en funcions de la Generalitat va ser en el seu dia un dels abanderats del mantra (no exempt d’alguna raó) que Espanya ens Roba. Potser veient les xifres des d’aquí i amb la seva presidència funcionarial també podem dir que La Plaça de Sant Jaume ens roba?
En fi que s’ho mirin bé.
PUBLICITAT
PUBLICITAT