PUBLICITAT
MÓN . CAT - EL MÓN, DES DE CATALUNYA I EN CATALÀ
14-07-2004 19:04
En aquest hemisferi som a l'estiu. Una estació que convida a parlar de temes frescos. La cuina seria una bona excusa. Sobretot per aquells que no tenim l'oportunitat de cuinar. Els que de forma acceptada, o no, vivim sols per raons diverses i mantenim una pobre complicitat amb nosaltres mateixos que, quasi mai, ens fa arribar a posar-nos davant del fogons. Això no vol dir que no ens agrada la cuina, clar.
Temps fa que vaig escriure l'article, A taula i sense crits, publicat a la xarxa i que podeu trobar amb el cercador, on donava una sèrie de consells per menjar fora. El que normalment fem; quan no volem, no podem o no sabem cuinar. Del no saber cuinar, sempre he mantingut les meves sospites. N'hi ha molts que es fan el ronsa. Però, què passa quan els àpats els fem a casa?
Jo us puc donar, si voleu, els meus arguments. Convidar-vos a sopar, no. Tot i que, de vegades, ja m'agradaria. Perquè, com diu en Santamaria, el cuiner, es té que menjar acompanyat. Compartir la taula amb les menges de per mig, sense donar-hi importància al que tens al plat. Segons aquest mestre de la cuina, la convivència i la complicitat que s'estableixen entre els que envolten la taula, és la part més transcendental de la trobada. I, per descomptat, mai no hi ha que parlar del menjar. D'això, mut i callat. Ja se'n cuida el paladar...
Quan treballo, no puc escriure pensant en que tinc que anar a comprar, i, molts cops, m'oblido de cuinar. Desprès, tinc que escoltar en Ferran Adrià com explica que, crear una cosa tant senzilla com una truita de patates fregides de xurreria, t'eleven a la categoria de cuiner de la Michelin. Jo no puc tancar el meu estudi nou mesos, per treballar-ne tres. El meu estómac no té llista d'espera!
Malgrat això, procuro aprendre amb el diuen i publiquen els entesos. Com la Ruscalleda, jo també sóc de poble. I em confesso partidari dels productes de la terra. Però, quan vaig al supermercat només trobo un grapat de llaunes, de difícil identificació. Senyora Ruscalleda, vol saber on paren les trufes de les que vos parleu? A la panxa dels senglars del Collserola, i no l'estranyi si els hi han estat servides amb safata de plata.
La cuina del mussol, és dir, del que està sol, comença pel que us he dit abans. Manca de temps per comprar, oblits en el cuinar i molta mandra. Pensareu, amb tots aquests ingredients s'hi pot fer alguna cosa? Doncs, mira, si. Perquè, la gana espavila!
Pel matí, tenim un costum poc saludable. Quan els sucs gàstrics semblen una cursa de Fórmula 1, nosaltres, ens preocupem de posar-nos guapos mentre, per dins, sentim allò que de petits en dèiem, pupa panxa. Mal rotllo... Ja fa molts anys, no cal que pensem quants, em vaig acostumar a esmorzar, només posar peu al terra. Ara ve, el què? Ni croissants, ni cafè amb llet. El cafè, per les postres, i, les banyes, tenim tot el dia perquè ens les posin. Un parell d'ous: passats per aigua, remenats, al bany Maria, en truita o com vulgueu i un bocí de cansalada salpebrada. Si teniu quatre seques, millor... Un rajolí de vi, amb porró, i, ja podeu anar pel cafè (us l'heu guanyat).
El pa amb tomàquet ens identifica als catalans més que no pas el nostrat porró o la botifarra amb mongetes. Si teniu pa de pagès amb certes garanties, guardeu-lo i acostumeu-vos a menjar-lo de fa dos o tres dies. Això, pels que no són molt panarres, és força normal. Pels que ho som, pensem que el nostre sistema digestiu té moltes mancances en lús que li fem. Un pa reposat, d'un parell de dies, és més bo pel païdor que no pas un acabat de fer. Dit això, el llesqueu, un xic gruixut, i el suqueu amb el tomàquet per les dues cares de la llesca. Afegiu-hi oli verge d'oliva i sal marina al vostre gust i comenceu a pensar amb què us el menjareu... Ara, no si val a badar. Per exemple: una bona llonganissa de Vic, prou llarga per anar tirant sense imposar-se límits ni restriccions; uns flocs a tocar d'os, d'un bon pernil de gla. (No em digueu el que no sóc. Els bons porcs, sempre s'han alimentat amb aglans.) O bé, unes anxoves marinades de L'Escala, que ja les venem perquè no hi tingueu que fer res més que menjar-les. Ja heu vist que el pa amb tomàquet dona per molt i més. Una escalivada freda, al cim, fa meravelles!
Ara, cal pensar amb què regar-ho. Per menjar jo sóc partidari del vi. Amb tot el que us he contat abans, podeu anar triant un suc novell d'un o dos anys, a base de Tempranillo i Cabernet Sauvignon. No us espanteu. El més semblant a un Bordeus, fet a Extremadura, que el podem trobar per poc més d'un euro.
Per aquells que encara s'han quedat amb gana, podem rematar-ho amb un xic de fruita. A l'estiu n'hi ha per triar i remenar. Una que va farcida de vitamines i és vistosa per fer-ne amanides és el kiwi. Tingueu en compte, si de cas, la seva procedència. Els de Nova Zelanda són els millors. Rebutgeu imitacions, no valen la pena. Entre el dilema consistent en escollir meló o síndria, jo ho tinc molt clar. Del meló, quan no surt del tot bo, els nostres germans valencians diuen que, per on passa banya. Com el Ebre. A les postres, millor no tocar el tema... Bany per bany, prefereix-ho la síndria. No és tant dolça, però, és més sucosa i es paeix millor. Amb tot plegat, prou que faríem una bona amanida. Si teniu ganes i temps.
Jo acostumo a berenar. No us en diré res, perquè no vull que em denuncieu per maltractaments...
A l'hora de sopar segueix-ho, sempre que m'és possible, la tan nostrada austeritat. Una mica de verdura, que bull sola, amb un bocí d'arengada i una peça fruita o un iogurt. Una alternativa. Sopa de farigola escaldada amb un xic de pa torrat del sobrant i un tall de carn. Ràpid i sa. Senzill i econòmic.
Mussols que viviu sols: Feu el que vulgueu, però, feu-ho. Per imperatiu categòric. El pitjor que ens pot passar, no és el que ens estar passant. El més fotut de tot, seria no poder explicar-ho...
Resum del que no sabíem: El mestre Domènech, cansat de cuinar pels rics, va fer un llibret en el que parlava de la cuina per muntanyencs. Si mai trobeu aquest petit tractat anomenat, Carnet de cuina de l'excursionista, compreu-lo, o si més no, llegiu-lo. De ben segur que us aportarà un plegat de bones idees.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT