MÓN . CAT - EL MÓN, DES DE CATALUNYA I EN CATALÀ
17-07-2004 10:17
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
En un moment en el que parlem de convertir els continents en estats-nació, constituir federacions de països i mantenir associacions derivades d'antigues colònies... És la millor de les tessitures, per parlar d'un continent submergit, d'això fa, entre 7.500 i 3.500 anys?
Hem elaborat aquest article moguts per la curiositat. Sempre s'ha parlat dels atlants com un poble enormement avançat per la seva època. Quasi de ciència ficció. Les diferents teories a l'entorn s'han mogut per interessos clarament partidistes. Tothom ha volgut creure que l'Atlàntida és a prop de casa seva.
Quan vàrem començar a reunir informació, sobre el possible origen dels atlants, fou interessant comprovar que el misteri aportat per l'antigor ens desviava de l'objectiu. Teníem que centrar-nos en on i perquè es va esfondrar.
De teories sobre l'Atlàntida n'hi ha tantes com disbarats. Si tinguéssim que parlar d'unes i altres, trobaríem una Atlàntida a qualsevol indret del planeta. No ens podíem deixar arrossegar per tot el que s'explica. Teníem que fer l'esforç d'aprofundir en aquelles branques del coneixement que donessin credibilitat a l'existència de vestigis i troballes arqueològics. Calia tenir cura d'una documentació que aportés crèdit a la desaparició de la terra dels atlants. I fer-ho amb: lògica, el suport d'unes quantes ciències i el concurs del sentit comú.
Un dels supòsits més creïbles, situen l'Atlàntida (continent o illa) al nord de Creta, formant part de les actuals illes Cíclades. La superfície del territori atlant s'estima que fou de 5.300 quilòmetres quadrats. Llur existència, segons estudis recents, es data amb força aproximació del 10.000 al 5.500 aC. Aquests quatre mil·lennis i mig d'història d'una civilització, segons sembla, extraordinàriament avançada pel seu temps, fan pensar i molt. Un amic em comentava, fa poc, que l'Atlàntida havia desaparegut perquè els atlants no havien sabut dominar l'àtom. Aquesta afirmació, si voleu agosarada, ens durà a parlar, però, de les conseqüències del seu esvaniment.
Vers l'any 5.500 aC es produí la inundació de l'Atlàntida amb un increment de dos a tres metres per dia, per un període de dos a tres dies. Les zones planeres varen restar colgades a una profunditat sobre el nivell del mar de 10 a 15 metres. Les valls de l'Atlàntida restaren inundades a 65 metres de profunditat. Això donà origen a l'arxipèlag de les Cíclades. Un conjunt de 211 illes, disposades en cercle, amb 2.572 quilòmetres quadrats de terra ferma. Els efectes que provocaren la inundació es remunten a la última glaciació, la de Würm (entre el 80.000 i el 10.000 aC). La profunditat del Oceà Atlàntic a la zona de l'estret de Gibraltar era de 30 a 130 metres. Mentre que del cantó de la Mediterrània era de 95 metres. El coll d'ampolla estava servit. L'estret, amb un ample de 30 quilòmetres, suportava la doble decantació de sediments que xocaven afavorits pels vents i corrents que empenyien d'una i altra banda, provocant el tancament de la Mediterrània. El nivell d'aquest mar baixà i l'Atlàntida podia haver existit en el lloc on l'hem volgut ubicar. Quan aquest fenomen de glaciació donà pas al desglaç, primer molt lentament i al capdavall amb molta rapidesa, la pressió exercida per les aigües de l'Atlàntic, trencaren el talús de l'estret i inundaren la mar Mediterrània.
La prova més seriosa que tenim, d'un efecte que no només afectà aquesta zona, fou la transformació del mar Negre, que havia estat un llac d'aigua dolça, en un mar salat. Les proves fetes amb carboni 14, en els sediments d'aquest mar, confirmen aquest fet i el situen fa 7.500 anys.
Fent un salt en el temps ens trobem amb un altre fet puntual. A uns 100 quilòmetres de Creta, en direcció nord, dins l'arxipèlag de les Cíclades, hi ha la més gran d'aquest conjunt d'illes, la de Tera o Santorini. A l'antigor era anomenada Kallisté (illa molt bella) i Strongulé (illa circular). Els egipcis en deien Keftiú. La part central de Tera és un con volcànic de 1.600 metres d'alçada que, segons sembla, entrà en erupció, fa uns 3.500 anys, acompanyat per moviments sísmics que provocaren ones expansives a més de 160 quilòmetres de distància. L'explosió volcànica sepultà amb una capa de cendra de 60 metres d'espessor, tot allò que trobava pel camí. L'existència d'aquesta cendra ha estat benefactora per la història, perquè ens ha permès, passats 3.500 anys, conservar amb tota perfecció alguns habitatges i llurs pertinences. L'increïble escalfor provocada per l'erupció, creà corrents d'aire calent que cremaven tot el que arreplegaven. El terrible tsunami.
Aquest cataclisme, que es compara superior al de Krakatoa, aixecà a la Mediterrània ones de 100 metres que negaren les valls de Tera colgant una superfície de 125 quilòmetres quadrats i donant lloc a una fosa marina de 1,5 quilòmetres de profunditat. Els efectes col·laterals varen fer que a Turquia, Grècia i l'illa de Creta, amb distàncies de fins a 200 quilòmetres de Tera, les terres quedessin en forma de falca, i, onades de 250 metres, arribessin a 50 quilòmetres terra endins.
Sembla, que bona part de la població va poder fugir cap a Creta. Es conte si són els originaris dels minoics. Una civilització molt avançada que fou dominada pels grecs, aprofitant el desolador panorama que la poderosa natura els havia fornit.
Què ens queda de tot plegat? La planura de les Cíclades es troba, tan sols, entre 10 i 15 metres sobre el nivell del mar. Si els càlculs fets en el conjunt de l'arxipèlag són certs, podem pensar que les valls es troben a 65 metres de profunditat. Amb la tecnologia actual, l'exploració arqueològica submarina no representa cap problema. Altrament, es pensa que si la Mediterrània baixés el seu nivell 95 metres, l'Atlàntida emergiria.
L'antiga Tera tenia de 16 a 18 quilòmetres de diàmetre i la seva capital podia haver estat Akrotiri, on s'han trobat importants vestigis. En canvi, sembla que les investigacions més importants s'han dut a terme en terreny grec. Concretament, a la antiga Helice o Helike, segon l'idioma. Daten els orígens d'aquesta ciutat envers l'any 373 o 372 aC. Apareix en els estudis d'un tal Marinatos (1960) que la situa a la costa grega. D'ella se sap que fou esfondrada pel terratrèmol, afectada pel tsunami i desplaçada de la seva ubicació actual.
Resulta curiós que es parli de l'oricalc, l'ambre i els marfils de mamut i morsa (dels que no hi ha vestigis) quan tenim terrissa, objectes de metall (coure blanc: aliatge de coure i argent), un horòscop i habitatges sencers...
En aquesta ocasió no direm gaire cosa més. Deixarem per més endavant el parlar dels possibles atlants i de si aquests teníem quelcom a veure amb els hiperboris. Sembla evident que d'haver existit una civilització tant avançada; els egipcis, el grecs i fins i tot els romans, se'n devien veure beneficiats.
Resum del que no sabíem: Vull agrair les aportacions que en documentació, interès mostrat i llargues converses han aportat, el bon amic Esteve M. Costa i el meu fill Nil Badia i Peiró.
PUBLICITAT
PUBLICITAT