Jo sóc Bruno surrealista

Els seus quadres, de gran força i contingut oníric, mostren la concepció artística de Bruno, detallista i conjuntada, i que ensenya l’univers interior d’un home fantasiós i amb un elevat coneixement de la tècnica pictòrica. Tot i ser posterior a l’auge de la pintura surrealista, el seu treball s’ha equiparat a artistes per a ell referents com Magritte, Tanguy i Salvador Dalí, artista que va influenciar en l’obra de Bruno. Les boles i formes arrodonides, “com el planeta o les gotes d’aigua”, en paraules del mateix Bruno, omplen els espais de les seves creacions, on tot tendeix a la rodonitat.  L’art de Bruno és enigmàtic i fantàstic.

Abans d’endinsar-se en el surrealisme, Bruno passeja també per altres estils com els bodegons i les flors, que treballa de forma molt acadèmica.

El recull de tota aquesta trajectòria és el que es podrà veure al Miramar fins el 5 de març. Segons la regidora de Cultura, Mireia Rossell, “el deute amb Bruno era important, i l’exposició per la qual s’ha treballat pretén ser l’homenatge expositiu més gran que se li hagi fet mai. Reunir prop d’un centenar d’obres, recopilar la seva vida i la seva història per primer cop, posant no només documentació sinó també anècdotes i records de paraula sobre el paper, escrivint la seva biografia per primera vegada, ha estat una feina curosa i necessària”.

Biografia

Pràcticament autodidacta i sitgetà de naixement, Bruno (1921-2000) va tenir una vida marcada per importants successos que van influir en el seu desenvolupament artístic.  Des de ben petit pintà tot allò que se li posa al davant i rep les primeres lliçons de la mà del professors Magí Casanovas.

Després d’una vida copsada per la Guerra Civil, Bruno marxa clandestinament a França, on es detingut i internat en un camp de refugiats. Poc després aconsegueix ser alliberat, gràcies a un influent sitgetà, i retorna a Sitges el 1945, on  es casa i té dues filles. El 1952 realitza la seva primera exposició a la sala del cinema Rialto, un punt d’inflexió que el porta a comprometre’s amb la seva afició artística. El 1953, afectat per la tuberculosi, passa un any al llit sense abandonar la pintura. A partir de la seva recuperació exposa algunes de les seves obres en aparadors de botigues de Sitges i col•labora amb altres artistes com Pruna.

El 1955 té lloc la primera gran exposició a la Sala Pallarès de Barcelona, per la qual rep dures crítiques que provoquen en l’artista una decisió: pintar amb el seu estil característic, molt proper al surrealisme. El 1958, una exposició a la Sala Biosca de Madrid porta a la critica a considerar la pintura de Bruno com una aportació seriosa al surrealisme espanyol.

Comença una etapa de gran activitat artística amb nombroses exposicions i Bruno traspassa les fronteres per començar a realitzar mostres internacionals, que el porten a conèixer la Dorrit Andersson, una sueca que, li robarà el cor. Fugint d’un matrimoni deteriorat, Bruno escull una nova vida per a la que ha de canviar d’identitat. L’època a Suècia serà la més productiva de la seva carrera. Tot i la distància, l’artista no perd el vincle amb Sitges i, en els primers anys de la dècada dels setanta, en Bruno. i la seva família fan curtes estades estiuenques a Sitges. És a partir de 1973, s’hi instal•la novament de manera definitiva.

Durant els últims anys de la seva vida, l’activitat artística d’en Bruno no defalleix i continua participant en nombroses exposicions tant a Sitges com a l’estranger.