Entusiasme. El repte i l'obstinació en la col·lecció MACBA

En termes generals, l'entusiasme s'entén com un procés subjectiu d'exaltació de l'ànim, en què la passió i el fervor actuen com a detonant emocional d'allò que -ja sigui discret o ambiciós, íntim o públic- es vol aconseguir. Mitjançant una anàlisi plural del concepte, el projecte revisa la col·lecció del MACBA amb l'objectiu d'escenificar i contrastar tot un seguit de comportaments i actituds sensibles a aquesta excitació. Una posició ferma i obstinada que s'allunya d'actituds ingènues o simplement alegres i aposta per qüestions de confiança, resistència i furor en diferents nivells. L'exposició proposa un exercici d'activació de les obres, en què s'entrecreuen causes i desafiaments diversos, cosa que dona lloc a una selecció de reptes singulars que, situats dins de l'àmbit de l'art contemporani, transiten entre les obsessions individuals i els compromisos d'ordre estètic, social o polític.

Seguint aquestes premisses, «ENTUSIASME. El repte i l’obstinació en la Col·lecció MACBA» proposa cinc aproximacions possibles basades en l'acte entusiasta: la construcció cosmogònica, la potència creativa de la vida quotidiana, la càrrega performativa del cos, l’activisme de caràcter social i la posada en crisi de la pròpia noció d'art. D'aquesta manera, la voluntat d'artistes com Zush, Anne-Lise Coste o Younès Rahmoun per construir un món propi mitjançant vivències, fantasies o creences; la repetició de gestos simples i quotidians d'Esther Ferrer, Ignasi Aballí, Dieter Roth, Richard Hamilton o Tere Recarens; la performativitat de Vito Acconci o Àngels Ribé; l'acció inconformista de Maja Bajevic, Emanuel Licha, Mireia Sallarès, Cildo Meireles o Gordon Matta-Clark, i, finalment, la crítica al propi sistema de l'art de figures com Marcel Broodthaers o Peter Friedl suggereixen una seqüència narrativa en què l'entusiasme denota una posició ideològica forta enfront del fet artístic: aquella que, al cap i a la fi, concep l'art com un acte de fe capaç d'assolir el que es proposa, ja sigui canviar el món o simplement qüestionar-se a si mateix.

«ENTUSIASME» rep l'herència conceptual de dos projectes centrats en aquest concepte i esdevinguts a Barcelona a mitjan dècada del 2000. D'una banda, el projecte «Fe i entusiasme» (2004), de l'artista Antonio Ortega: una exposició processual centrada en la noció d'èxit i organitzada a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró, que consistia en l’intent de captar fons per construir una figura de cera de Yola Berrocal, màxim exemple de l'entusiasme segons l'artista. De l'altra, l'exposició «Entusiasme» presentada a la Fundació Tàpies el 2005: un arxiu de pel·lícules vinculades al moviment polonès de cinema amateur entre el 1950 i el 1980 recopilades pels artistes Neil Cummings i Marysia Lewandowska. Ambdues propostes incorporaven un impuls alliberador sorgit de la passió. I aquí, en el repte més visceral que racional, més apassionat que estratègic, és on resideix la intensitat d'aquesta revisió de la col·lecció del MACBA. Malgrat marcar-se objectius ben diferents, i fer-ho mitjançant registres de presentació dispars, tots els artistes de l'exposició comparteixen un mateix gest: dir amb contundència.

Seguint un efecte de contagi i complicitat, els tres conceptes que sustenten la mostra -entusiasme, repte i obstinació- s’expandeixen també cap a tots els agents i estructures que intervenen en el projecte: la posició del curador, la configuració de la col·lecció del MACBA, la voluntat divulgativa del Programa d’Arts Visuals de la Diputació de Barcelona i, en el millor dels casos, la interrelació amb les persones i els col·lectius que visitaran l’exposició.