Prats. Pla B

A principis de 2011, després de quatre discos i gairebé deu anys dalt dels escenaris, Madee van deixar d'existir. Amb ells desapareixia un dels grups de referència del rock independent al nostre país. Però tots sospitàvem que allà hi havia massa talent com per no tornar a tenir notícies d'aquells nois. El primer en reaparèixer de les cendres de Madee va ser Ramon Rodríguez, l'aventura del qual, sota el nom de The New Raemon, ens va deixar ben clar que els membres d'aquella banda encara tenien molt a dir. Ara ha arribat el torn de Prats que, amb un primer disc impecable, ens confirmaran que les casualitats no existeixen. Ho fan armats amb la base rítmica de Madee (o sigui: Lluís Cots a la bateria i Pep Masiques al baix), i la guitarra del Mishima Dani Vega, tots tres sota la batuta de Marc Prats, piano i teclats tant de Madee com de The New Raemon, que hi posa veu i lletres, a més de guitarra acústica, i teclats.

Pla B, editat per BCore, és el debut de Prats. Un disc de pop-rock en català, elegant i alhora íntim, que es mou per paisatges melancòlics sense caure en l'afectació; una obra sòbria que s'omple de detalls preciosos i emocions contingudes. La petjada tan de Mishima com de The New Raemon es fa palesa des de la primera escolta, tanmateix Prats es reivindica com una veu pròpia, amb un discurs sonor que mereix un lloc privilegiat dins el panorama català actual. A Pla B no hi predomina un estat d'ànim concret, sinó que és un trajecte on tot hi cap; des de l'impetuositat somiadora que encomana Pla delirant, a l'abrandament romàntic de Bèstia somrient o la tendresa de Petita i blanca (una esplèndida versió de Toti Soler que han reinventat per a l'ocasió).

L'enamorament, els dubtes, les passions o les sotragades, situacions tan personals com universals, queden reflectides a les lletres de Marc Prats. Es tracta de petits poemes que passegen per un ric univers interior, on allò explícit i allò metafòric s'alimenten mútuament. PRATS parteix d'experiències per endinsar-se en l'ampli ventall anímic que conforma la nostra vida quotidiana, aconseguint que qualsevol que pugui cantar una lletra seva, l'acabi sentint com a pròpia.