Vegueria del Penedès

MIRADA INDISCRETA

Si es demana educadament… (i II)


Ferran Savall Vilanova i la Geltrú

04-09-2022 12:36

Sense necessitat de demanar des de les parets que no es pinti “Nada”, simplement i modesta volíem fer la reflexió de si l’efecte de la pintada, sobre el ciutadà i la ciutadana equival als costos econòmics que té la seva reparació

Ferran Savall

Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!

Acabàvem la setmana passada amb un Però hi ha més...

I tant si hi ha més, vegis un exemple, un nou sistema d’advertiment més adotzenat i ja fet amb una plantilla demanant que no es pinti la paret i a més que no s’hi pinti “NADA” taxatiu, com una ordre i sense possibilitat d’excepció, la rèplica “a tí” però ja ho diu tot.

Però ja sabem que la pintada el grafiti ha evolucionat i molt i que fins la (Real Academia Española) ha acceptat el terme “grafiti” com a pintada sobre la paret o que s‘ha apoderat de moltes parets i espais públics. Els experts fan diferència entre el “grafiti” i la pintada, la primera molt més moderna i amb relacions amb cultures urbanes dels darrers anys. La pintada amb la frase contundent i reivindicativa o senzillament l’ocurrència, l’eslògan polític ha tingut una trajectòria en funció de cada moment polític o social. Fins i tot hi ha un poema de Bertolt Brecht que hi fa referència:

A la paret escrit amb guix, diu:

Ells volen al guerra

El qui ho ha escrit,

Ja ha caigut  (1)

I a la ciutat potser una de les pintades més antigues de les que tenim el record més a les parets de l’antiga fusteria de Pirelli amb sigles dels sindicats, i a la façana de l’antiga escola industrial amb el “Pujol, Catalunya”. Per tant resistència política. De la reivindicació política a la frase ocorrent, de la demanda social a la reflexió casposa, de la batalla dialèctica a la descomposició mental, de la vindicació de la persona al rebuig del personatge.

Hi ha pintades històriques amb regust dels seixanta-vuit parisenc, aquell maig francès va donar per molt i la ressaca encara dura, la més coneguda i potser tòpica “Sota les llambordes hi ha la platja” o aquella de “Sigues realista, demana el impossible”. Hi h altre pintades emotives i íntimes com aquella que durant uns mesos, i ja fa anys, va sovintejar a les partes vilanovines com “Montse, t’estimo” o altres d’enigmàtiques com la que hi havia al pas sota la via de la Rambla Llibertat amb una mostra de desconfiança global “Esta noria no la veo nada clara” així podríem anar seguint... Tants significats com grafiters hi ha.

La pèrdua d’un cert significat reivindicatiu i polític ha portat a noves formes de pintades, algunes per assenyalar territori de les tribus urbanes, aquí un clar exemple de mimetisme o còpia de l’exterior, altres com missatges encriptats entre grups diversos, altres fruit de la imaginació, i altres inventant signes diversos -fins i tot la llegenda urbana considera que alguns signes que hi ha  algunes portes de pisos obeeixen a consignes entre lladres per saber a quins pisos es podia intentar entrar i marcar territori-, i també la competència entre diversos grafiters ha donat molts metres de parets empastifats, trens decorats ostentosament i amb un cert mal gust o indrets de difícils accés esplendorosament pintats. Ara alguns grafitis han estat considerat com obres d’art d’un valor estètic i generacionals extraordinaris.

Pintada tapada és pintada que frustra al seu autor. No hi ha res pitjor que l’autor sàpiga que aquells esforç -ara gens perillós, per cert- no ha valgut per res, potser que sàpiga que té uns costos per la comunitat, comunitat que en un moment en que tot -tot, tot potser no- es pot dir difícilment accepta que es segueixen empastifant parets amb objectius que es podrien expressar de manera més eficaces i sense costos col·lectius. Vaja sense necessitat de demanar des de les parets que no es pinti “Nada”. Clar, Nada de Nada, simplement i modesta volíem fer la reflexió de si l’efecte de la pintada, més enllà de la satisfacció gairebé sublim de l’autor, sobre el ciutadà i la ciutadana equival als costos econòmics que té la seva reparació. I no cal ara parlar de personal antisistema.

Gracias, A ti

(1) Del poemari “Cartilla militar alemanya”. Poesia alemanya de combat. A la paret, escrit amb guix. Els llibres de l’Ossa menor, Edicions Proa, Barcelona 1966

Arxivat a

Mostrar etiquetes Ocultar etiquetes

Més informació

Temes del dia

Més llegits els últims 7 dies

Eix Diari utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. Al navegar o utilitzar els nostres serveis, acceptes l'ús que fem.