DES DE HANOI

PIRATES

---

Josep M. Capilla

25-11-2004 17:18

En tornar, de vacances, aquest estiu a Barcelona vaig quedar ben sorprès per la proliferació dels anomenats top manta. I si aquesta proliferació em va sorprendre, no fou pas per estar poc habituat a la seva presència, sinó precisament per la seva familiaritat.

El fet de viure a Hanoi m’ha permès, entre moltíssimes altres coses, augmentar la meva discoteca i videoteca —n’haurem de dir devideoteca?— particulars considerablement. He de fer, però, una confessió: tots els cedés i devedés adquirits al Vietnam són còpies d’originals aconseguides mitjançant la tecnologia informàtica. Són pirates. No m’hi he posat de ferm a cercar, però en l’any llarg que fa que volto per aquesta ciutat encara no he trobat ni un sol establiment on aquest tipus de material sigui legítim. La pirateria, la transgressió sistemàtica —i sense nocturnitat— dels drets d’autor és una xacra devastadora d’aquesta societat que ha tingut la gentilesa d’acollir-me. Aquesta xacra, però, no s’atura en el món de les indústries musical i cinematogràfica, sinó que ateny d’altres camps diversos, com ara: la impressió de llibres de tot tipus, des de novel·les fins a diccionaris, passant per llibres de text; la informàtica: canviar de sistema operatiu, a les grans urbs vietnamites, és fàcil i barat; els drets d’autor d’obres originals —autors nadius— i de traduccions —l’autor forà que ha estat traduït al Vietnam, per regla general, no veu mai ni un cèntim, perquè ignora que ha estat traduït—; les marques de roba i accessoris: imitació d’articles de Levi’s o Louis Vuitton. Etcètera. Solucions? Aquest és un tema complexíssim. En una societat la renda per càpita dels habitants de la qual és de 430 dòlars és virtualment impossible que una persona decideixi adquirir el producte original per sobre de la còpia, per molt mal embolcallada que aquesta es presenti. Un exemple amb números: la persona que guanya una mitjana de 430 dòlars anuals no dubtarà mai a l’hora d’escollir entre la versió pirata de Microsoft Windows — a 50 cèntims de dòlar— i l’original amb llicència de l’empresa —entre 120 i 150 dòlars.

El govern, amb tot, fa uns quants anys que es va adonar que, si volia col·locar el país a un nivell comercial mínimament acceptat per la comunitat internacional, havia de prendre mesures més aviat dràstiques. I les va començar a prendre cap a mitjans dels anys noranta: inspeccions atzaroses i imprevistes a diverses empreses i establiments que barataven productes pirates, amb les conseqüents multes. Però les multes, en un país amarat fins al moll de l’os de corrupció, sovint se les enduia el vent. A més, i de manera gens anecdòtica, aquestes inspeccions més d’un cop van arribar a parar a les pròpies empreses estatals, les quals també feien servir còpies pirates de sistemes operatius, de llibres... Així les coses, el pas següent que ha decidit prendre recentment el govern, i que a llarg termini és l’únic que pot funcionar, és el de l’educació, educar el gruix del públic —sobretot el jovent— per assabentar-lo dels esculls de viure en una societat curulla fins al capdamunt de còpies i més còpies de la realitat.

La solució d’aquest problema, doncs, no està pas a tocar, sinó que encara poden faltar un parell de generacions per fer neteja, però la intenció sembla que és aconseguir-ho de veres. Així, per exemple, el 26 d’octubre d’enguany el Vietnam adoptà de manera oficial les mesures establertes per la Convenció de Berna sobre la Propietat Intel·lectual.

Tinguem, però, en compte el següent: a la primera meitat del segle dinou, els drets d’autor en un país com els Estats Units gaudia d’una defensa de part de l’administració igual a zero. La situació era completament salvatge, hi triomfava el campi-qui-pugui més absolut. El Sr. Dickens, convertit en l’escriptor professional per excel·lència al seu país, s’estirava dels cabells cada vegada que rebia noves dels seus èxits literaris a l’altra banda de l’Atlàntic, èxits tant o més sonats que a la pròpia Anglaterra,... però dels quals no rebia ni un sol cèntim de benefici, perquè els Estats Units encara no havia assumit el concepte del dret intel·lectual, i menys encara la seva defensa. No fou fins l’arribada de les primeres grans plomes del país —Emerson, Thoreau, Whitmann, Melville, Hawthorne— que acabà per imposar-se una conscienciació que adoptà, fins i tot, un caràcter d’orgull nacional, perquè per primer cop calia defensar, a fora, autors de casa.

Arxivat a

Mostrar etiquetes Ocultar etiquetes

Temes del dia

Més llegits els últims 7 dies