DIARI INDEPENDENT DEL GRAN PENEDÈS

DES DE HANOI

LA FELICITAT


Josep Maria Capilla

08-12-2004 22:16

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 2€ al mes sense permanència.

Als països en procés de desenvolupament hi ha un gran nombre de persones que diàriament treballa en condicions que a casa nostra titllaríem, ras i curt, de miserables. A més, a la misèria que envolta moltes d’aquestes tasques cal afegir un plus de perillositat considerable. En aquestes societats manca la maquinària necessària que subsitueixi les labors més feixugues i abunda, en canvi, una mà d’obra servicial i barata. Les normatives que a occident organitzen la seguretat laboral són, als països de l’anomenat tercer món, o inexistents o existents de manera virtual, sobre un paper mullat. No és gens agosarat afirmar que diàriament milions i milions de persones arrisquen llurs vides en feines que als nostres països fa temps que van deixar de ser sistemàticament perilloses.

Ateses aquestes condicions vitals tan adverses, és possible atènyer un qualsevol grau de felicitat en els països en procés de desenvolupament? És la idea que nosaltres tenim del concepte fugisser de felicitat molt diferent a la que pugui tenir el món menys privilegiat? La felicitat, si existeix, cal buscar-la sempre o fóra millor tan sols identificar-la allà on salti, caçar-la al vol amb un caçapapallones i experimentar-la l’instant que dura?

En tornar de la feina sempre m’agrada acostar la meva bicicleta a la riba sinuosa del Tai Ho, o Llac de l’Oest, la contenció d’aigua dolça més gran de Hanoi, una ciutat clapejada per un gran nombre de llacs i llacunes. El curt trajecte que separa casa meva de la feina va ple de petites llacunes manses i estantisses. Són horts aquàtics on els pagesos cultiven la flor del lotus.

No tornarà, la flor, fins a la primavera. Els mesos de tardor i d’hivern, aquests horts transparents presenten signes menors de devastació cíclica: les tiges de les plantes estan arronsades i les poques fulles que es veuen o bé suren mortes per la superfície de l’aigua o bé pengen lasses i flàccides.

De tant en tant, tallant silenciosament el mirall de l’aigua, una canoa que avança a petits embats. A l’interior, una figura humana amb el rostre completament amagat rere un mocador lligat al clatell i sota l’omnipresent barret cònic de palla. Per l’amplada de les espatlles, pel gruix de les seves mans, hom diria que es tracta d’una dona. S’atura ara aquí, ara allà i feineja minuciosament, en silenci, el rostre sempre ombrejat. Diria que està netejant el tros dels residus vegetals que ja no serveixen. Uns metres més enllà, precisament per la riba on passa la meva bicicleta, dues dones més, submergides dins les aigües fins a l’alçada de les espatlles. El cap cofat també amb el barret cònic, mocador cobrint mitja cara. Van embotides dins d’unes grans bosses de plàstic que semblen fer poca cosa per aïllar-les de la fredor de l’aigua. Amb les mans nues, escarboten el fons de la llacuna i n’extreuen una matèria negra i llefiscosa, un llim que van dipositant en l’interior d’unes caixes de suro que floten plàcidament al seu voltant. Ignoro la raó última de totes aquestes operacions, si en treuen un o altre profit, si és aquest el seu quefer diari o només esporàdic. De totes maneres, la tasca que realitzen és dura, crua, desagradable. L’escena té un punt de contradicció tan extrem que arriba a pertorbar: és alhora idíl·lica i brutal.

Arriba un moment que totes tres figures s’apleguen al bell mig de la
llacuna. Intercanvien facècies amb veus estentòries i aleshores esclafeixen el riure. Llancen a l’aire fred de desembre gestos ferms que recullen el pes de les seves paraules. Més riure i acudits. Des de la meva distància, no puc evitar d’associar-les amb tres còrvids que grallen de pura joia. Són felices? Ho són ara, d’això no en tinc cap dubte.

Potser Voltaire tenia raó quan, a l’últim capítol del seu conte filosòfic més famós, Candide arriba a la gran conclusió del llibre: què és la felicitat? No ho sabem. És possible la felicitat en aquesta vall de llàgrimes? No ho sabem. En tot cas, cal treballar l’hort. I cal treballar-lo sense pensar-s’hi gaire.

Arxivat a

Mostrar etiquetes Ocultar etiquetes

Temes del dia

Més llegits els últims 7 dies

Eix Diari utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. Al navegar o utilitzar els nostres serveis, acceptes l'ús que fem.