DES DE HANOI
29-01-2005 19:58
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
El conegut adagi xinès diu que quan trobis un pobre no li donis un peix, sinó que és molt millor ensenyar-li a pescar. Tothom entén la filosofia que hi ha al darrere daquesta espurna de saviesa popular, però ara farem dadvocats del diable i li buscarem tres peus al gat: un cop hem ensenyat el pobre a pescar, com sho farà, si és pobre, per adquirir la canya, el fil, lham i lesquer? Per què no li cedim tot lequip a canvi dun tant per cent, ni que sigui mínim, dels peixos que arribi a pescar?
A la Cimera del Millenni patrocinada per les Nacions Unides el setembre del 2000, 147 líders mundials establiren un paquet dobjectius per tal daconseguir, el 2015, leradicació dexactament la meitat de la pobresa arreu del món. Aquesta meta pot sonar utòpica a priori, però els fets estan demostrant el contrari. Existeixen vies per arribar a aquest objectiu que ja sestan fressant. Una de les més efectives i que ha aconseguit resultats més nombrosos i satisfactoris és la del microfinançament.
El 1997 tingué lloc a Washington D.C, Estats Units, la primera Cimera del Microcrèdit. En la seva declaració de principis els assistents es comprometeren a estendre el seu camp dacció fins a atènyer un total de 100 milions de les famílies més pobres del planeta. La definició de els més pobres quedà també establerta a la cimera: són aquelles persones que viuen o malviuen o sobreviuen amb un dòlar o menys per dia. La campanya, doncs, quedà engegada. Les últimes dades que es tenen són de lInforme Anual del 2003 de la Campanya per al microcrèdit: 54 milions de persones el 81% de les quals van ser dones es van beneficiar daquest tipus de finançament.
Encara queda, doncs, molta feina a fer i lONU, per tal daccelerar-la, ha decidit que el 2005 sigui lAny Internacional del Microcrèdit. La filosofia del microfinançament consisteix en això: que un gran nombre del més de bilió de persones que no tenen accés a serveis financers en tinguin i arribin, així, a la possibilitat dencetar un qualsevol negoci. Es pot començar amb un préstec un micropréstec de deu dòlars. O de cinquanta. Als països desenvolupats aquestes quantitats són absolutament irrisòries, però als països pobres, aquests diners, si són assenyadament invertits, poden canviar la vida de tota una família. Amb cinquanta dòlars, al Vietnam, a Bangladesh o a Bolívia es pot comprar una mica daviram, uns quants sacs de llavors i algunes eines. Amb això es pot iniciar una collita, es pot treballar un tros, es pot portar un plat diari a taula. Amb els beneficis es tornen els diners del primer préstec i sen pot demanar un altre, fins a un màxim de 500 dòlars. Aquesta quantitat permet ja dadquirir maquinària.
Quines són les grans diferències entre els bancs tradicionals i els microbancs? La primera, òbviament, és la magnitud del préstec. Nhi ha més: els bancs requereixen avals; els microbancs no en demanen. Els bancs omplen el client de paperassa; els microbancs lagilitzen i minimitzen al màxim per tal dafavorir el client, sovint illetrat; els clients han de presentar-se físicament a loficina bancària; el microbanc sacosta al client. La majoria dels clients dels bancs són homes encara considerat el pater familias; el microcrèdit afavoreix per damunt de tot la dona. Els clients del banc pertanyen a la classe mitjana, alta o molt alta; el microbanc només finança el pobre o molt pobre.
Un dels models a seguir, dels que millor ha funcionat els darrers anys, és el Grameen Bank a Bangladesh, que a data davui ja ha lliurat un o més microcrédits a un total de 2,4 milions de clients. El banc començà com una activitat experimental i a molt petita escala. Després esdevingué una ONG per convertir-se, més tard, en un banc en tota regla. La gran diferència amb els bancs tradicionals és que el Grameen Bank concentra tota la seva activitat financera en aquelles persones especialment dones que viuen per sota del llindar de la pobresa.
Aquest exemple ha inspirat altres ONG darreu del món, que han passat désser organitzacions més o menys caritatives a grans i complexes estructures financeres. Aquest salt és en veritat molt qualitatiu, perquè, amb el nou escenari, les transaccions entre lentitat i el manllevador, el client, a la llarga presenten més estabilitat i transparència i, així, les pèrdues a dues bandes es minimitzen.
Sembla, doncs, que alguna cosa sestà movent. Bancs del prestigi i potencial com el Triodos Bank a Holanda, el Citibank als Estats Units i el Deutsche Bank alemany han decidit girar els ulls cap al món de les microfinances per la doble temptació dels beneficis que hi existeixen i de leradicació de la pobresa més absoluta, que no beneficia ningú, ans al contrari.
El Congrés dels Estat Units ha aprovat recentment una llei per la qual el 50% dels diners destinats a ajuts internacionals han danar obligatòriament als més pobres. És un precedent que hauria de motivar i inspirar altres governs dels països més rics del planeta. Com diu Peter Adamson responsable del 1980 al 1995 de linforme anual per a UNICEF de lEstat de la Infantesa al Món (UNICEF) el més difícil no és atènyer solucions, sinó collectius, el grup, aquest 1,1 bilió de persones que viuen amb menys dun dòlar al dia.
PUBLICITAT
PUBLICITAT