PUBLICITAT
MEMÒRIA HISTÒRICA
05-03-2026 7:10
Entre 1940 i 1942, en Tomàs Mercadé se’n va fer un fart, de cavar rases. Malgrat que durant la Guerra Civil, mobilitzat dins de la lleva del Biberó, no va estar ni tres mesos a front, atès que fou apressat a la batalla del Segre a mitjan 1938, i després de passar pels camps de concentració de San Marcos i Santa Ana (Lleó) i Camposancos (Pontevedra), a més del batalló de treballadors de Pamplona, a la finalització de la contesa bèl·lica fou enviat a fer el servei militar classificat -sorprenentment- amb la categoria D, és a dir, la de delinqüent comú, la més greu juntament amb la C, atribuïda a oficials de l’exèrcit republicà, dirigents polítics i sindicals.
Aquest cubellenc, a qui no se li coneixia cap militància activa ni activitat subversiva, veia com, tot d’una, havia d’empalmar la guerra amb la mili en unes condicions gairebé infrahumanes equiparables als treballs forçats. I fou a Mallorca, la seva primera destinació abans d’anar a Osca, on treballà intensament en la construcció de tota mena de fortificacions per l’illa davant la por d’un desembarcament de l’exèrcit aliat des del nord d’Àfrica a causa del suport del franquisme al bàndol nazi durant la II Guerra Mundial. Un temor similar al que només uns anys abans van experimentar les autoritats republicanes amb l’alçament feixista de 1936. L’anomenat bàndol nacional va aixecar-se en armes contra la República que havien promès defensar i, per tal de protegir-se d’una invasió marítima, la Generalitat va optar per blindar, durant l’estiu i la tardor d’aquell mateix any, tota la façana litoral amb un seguit de fortificacions que abracen de l’Empordà a l’Ebre, Penedès inclòs.
“La veritat és que aquest sistema de defenses acabarà servint, fonamentalment, circumscrites a tasques d’observació, tant aèria com marítima, amb l’objectiu d'intentar mitigar els atacs perpetrats, sobretot, per l’aviació feixista. Per tant, no acabarà complint una funció defensiva, ja que els atacs sobre Catalunya seran aeris, no pas marítims”, il·lustra Ramon Arnabat, president de l’Institut d’Estudis Penedesencs i historiador que ha treballat a fons els anys de la República, la guerra i la repressió franquista al conjunt de la vegueria.
De fet, des l’entitat, ara fa uns quinze anys, ja es van dissenyar tres rutes de memòria democràtica pel Penedès: la relativa a l'aviació republicana, centrada en el conjunt dels aeròdroms habilitats a l’Alt i Baix Penedès coneguts com el vesper de la Gloriosa (Santa Margarida i els Monjos, Santa Oliva, Sabanell i Pacs); el front al Penedès, i la defensa de costes. I justament relacionat amb aquesta línia de fortificacions marítimes repartides entre Sitges i el Vendrell ha emergit el projecte Camis de la memòria, una iniciativa impulsada per la companyia vilanovina Som experiències i que compta amb el suport, entre d’altres, del Memorial Democràtic. Un recorregut per aquests búnquers i nius de metralladores amb el mòbil ben enganxat a la mà. “Al final, el que oferim és una visita per aquests indrets cabdals de la nostra història amb el suport de la realitat augmentada i la gamificació, és a dir, complementant l’experiència amb un joc de mòbil”, explica Albert Mozó, responsable de la start up.
Així, un cop s’arriba a qualsevol dels punts integrats dins de la defensa de la costa del Penedès marítim, només cal obrir l’aplicació i esperar que hi aparegui la Miula, un mussol de la memòria encarregat de donar a conèixer el contingut dels plafons que envolta cada element, geolocalitzat de manera adaptada al dispositiu. “Una vegada l’avatar explica els continguts relacionats amb el lloc -afegeix Mozó- apareix un repte interactiu amb realitat augmentada”. En basar-se en la ruta de defensa de costes, els responsables de la iniciativa van considerar que el més adient era dissenyar un joc on cada participant hagi de demostrar la seva destresa a l’hora de desactivar antics artefactes explosius. “Un cop s’arriba al final, apareix una pregunta que, si es respon correctament, permet guanyar un col·leccionable vinculat a la temàtica de l’experiència”, arrodoneix el CEO de Som experiències, Albert Mozó.
I tot plegat, tal com complementa Ramon Arnabat, amb l’objectiu de mantenir viva la memòria d’aquest patrimoni històric d’una forma lúdica i transgeneracional. “Al final, el joc és un element clau de relació familiar entre els grans i els petits i, per tant, poder-lo introduir en un element que tots portem a la butxaca, com és el mòbil, i relacionar-ho al voltant de temes de memòria democràtica, al mateix moment que la gent es diverteix, gaudeix i reforça vincles, també augmenta el seu coneixement d'aquest passat democràtic tan necessari en uns moments com els actuals”, rebla el president de l’Institut d’Estudis Penedesencs.
Una dotzena d’espais a reivindicar
Entre el Garraf i el Baix Penedès es reconeixen una dotzena d’espais inclosos dins de la defensa de costes republicana. Un seguit de punts que es reparteixen de Sitges al Vendrell:
1- El massís del Garraf. En tot aquest sector comprès entre Sitges i Vilanova s’hi instal·laren diverses posicions de vigilància.
2- Búnquer de Balmins. En aquesta platja de Sitges s’hi habilitaria un niu de metralladores.
3- Edifici Miramar. Aquest immoble seria el centre de control de la defensa litoral de Sitges, amb trinxeres, nius de metralladores i una bateria de costa, entre més.
4- Platja de la Barra. En aquesta cala sitgetana s’alçaria un niu de metralladores.
5- Búnquer Punta Mabrera. Dins de l’ampli dispositiu defensiu de la capital del Garraf, hi jugaria un paper destacat aquesta fortificació situada a gairebé primera línia de mar.
6- Parc de Ribes Roges. L’atac perpetrat pel creuer franquista Canarias el 30 d’octubre de 1936 a Roses, portà les forces republicanes a reforçar tot el seu aparell defensiu litoral. A Vilanova, el parc de Ribes Roges coordinaria tot un dispositiu compost de nius de metralladores, punts de vigilància i alguna bateria d’obusos, com la fixada a Sant Gervasi.
7- Búnquer Primera Roca. Fortificació construïda al front marítim vilanoví.
8- Búnquer de la desembocadura del riu Foix. Punt defensiu situat a la Mota de Sant Pere, a Cubelles, que incloïa dues metralladores, una per a cada sector de costa a vigilar.
9- Casa-búnquer de la Mota. També a Cubelles s’hi troba aquest fortí equipat amb un observatori, dos nius de metralladora, dues dependències sanitàries i dos pous per emmagatzemar aigua.
10- Búnquer de Cunit. Punt de defensa recuperat ara fa uns cinc anys.
11- Passeig marítim de Calafell. A principis de 1937, s’hi instal·là una bateria de costa que, no gaire temps després, acabaria sent abandonada.
12- Búnquer de les Madrigueres. Situat a la platja de Sant Salvador del Vendrell, l’equipament incloïa un niu de metralladores de tipus rectangular i construït amb formigó. Un cop acabada la Guerra Civil i, després, la Segona Guerra Mundial, bona part de les fortificacions construïdes per la República a partir de 1937 com a defensa de costes van quedar abandonades. Alguns d’aquests fortins, com el de les Madrigueres, van ser ocupats per famílies refugiades fugint del franquisme. Al del Vendrell s’hi va instal·lar la família Casas Perín, procedents de Marmolejo, a Jaén, i integrada pels pares i cinc fills, el més petit nascut al mateix búnquer.
Tot un seguit de construccions ideades per contrarestar un possible atac feixista. Malgrat que, finalment, no hi hagué cap invasió marítima, bona part d’aquestes fortificacions van servir per intentar repel·lir les hostilitats de l’aviació nacional. Un disseny defensiu que, com aclareix el documentalista calafellenc, Laureano Clavero, estava del tot justificat: “La intel·ligència republicana sabia que un lloc possible de desembarcament era el riu Foix de Cubelles. Es tractava d’una zona baixa, com Cunit, sense cingleres ni penya-segats, el que convertia la platja en un lloc idoni per a un possible desembarcament”. Tot plegat explicaria la major concentració de fortificacions entre la Mota de Sant Pere i el Baix Penedès, ideada amb una voluntat dissuasiva, preferentment.
Dels pocs que se’n conserven, un dels que es troba en més bon estat és el búnquer de Cubelles, al qual s’han organitzat visites i permet conèixer de primera mà com era el seu funcionament ara fa uns noranta anys. “Aquestes fortificacions són clau, com moltes qüestions de la Guerra Civil, per entendre el present. És importantíssim explicar el paper d'aquestes construccions i el seu context, perquè de vegades s'explica com estan fetes, què les integrava, i ens oblidem del moment històric, com es van fer, en quin moment, qui les va alçar”, afegeix Clavero tot recordant el paper de la població en la seva edificació ja que “la força armada republicana gairabé no era un exèrcit, sinó pràcticament milícies”.
Justament, amb aquesta voluntat de conservar la memòria històrica del Penedès, el mes de març de 2021, Cunit va inaugurar la reconstrucció del seu búnquer. Més exactament, la meitat, atès que el projecte integral era massa costós. Un fortí força similar al de Cubelles, amb una doble cúpula arrodonida i tres espitlleres que, òbviament, apuntaven al mar. “Eren tots força semblants, gairebé com una plantilla que després es desplegava a tota la costa”, subratlla Jaume Casañas Mestre, ànima del Grup d’Estudis Cunitencs Delmacio de Conito. “Franco va projectar una invasió marítima per Castelló, però sembla que al final va desistir atesa la dificultat estratègica de dur a terme l’empresa amb èxit. A tota la costa, però, van implantar tota una bateria defensiva que pogués fer front a qualsevol temptació ofensiva dels nacionals”, rebla Casañas.
En la mateixa línia del que apunta Laureano Clavero, l’impulsor del Delmacio de Conito remarca que va ser la mateixa gent del poble la que va carregar tot el material emprat per a la construcció del búnquer original. “El sostre estava reforçat amb bigues del tren que, dècades més tard, van tornar al seu lloc d’origen”, assevera Casañas, qui ressalta com, cap als anys 60, i com a producte de la mancança de subministrament de ferro que patia el règim, “a molts indrets com a Cunit, van fer explotar els fortins per recuperar les bigues i destinar-les a les vies del tren”, a banda de colpejar el contraban que proliferava a la zona i que tenia en aquestes construccions alguns dels seus principals bastions.
Un exemple de reaprofitament sostenible molt adequat als moments actuals que ara, tanmateix, rebrota amb iniciatives com les impulsades per organitzacions i administracions sensibles amb el passat històric del territori i per rutes ampliades i complementades amb jocs de realitat virtual a l’abast d’un toc de mòbil.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT