ACCESSIBILITAT
07-12-2023 Última revisió: 08-12-2023 10:21
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Pot sentir-se lliure una persona amb mobilitat reduïda? Hi ha moltes barreres i impediments que fan que la resposta no pugui ser afirmativa. Tot i que s’avança “molt lentament”, finalment, són aquestes persones les que s’acaben adaptant a una societat encara “no inclusiva”. És el que pensen les tres persones amb mobilitat reduïda que hem entrevistat des de l’Eix Diari, residents a diferents punts del Penedès i el Garraf, sobre l’accessibilitat real.
Pere Torrents, Joana Massó i Jordi Garcia
La normativa a Catalunya marca quines són les mesures que han de tenir rampes, ascensors, tipus de paviments, etc., en canvi, la realitat és ben diferent. Diàriament aquestes persones s’enfronten a situacions tan quotidianes com entrar a una botiga, obrir una porta o baixar una vorera. Accions que passen desapercebudes per a la resta, perquè les tenim adquirides de manera inconscient.
Joana Massó, 24 anys, viu a Vilanova i la Geltrú: “Les adaptacions no es fan bé. No hi ha un coneixement tècnic real”
Té una sensibilitat especial davant la vida i només cal veure-la observant la seva mirada, tímida però alhora plena d’inquietuds. Tot i que encara té la innocència de la joventut, té molt clara la seva denúncia i no s’ha callat davant les injustícies amb les quals s’ha trobat cada dia des que va ser diagnosticada d’atròfia muscular espinal i utilitza la cadira de rodes. Fa un any i mig va publicar el llibre Day by Day – ¡Hasta los piiiip! i va ser finalista als Premis Junceda Categoria Autoedició. Una publicació on explica a través del disseny gràfic, la seva especialitat, com és la seva vida diària amb un to humorístic i alhora sarcàstic. Ara ja en prepara una altra.
Ha viscut situacions de tots els colors: des de problemes per anar amb l’autobús o amb tren cap a Barcelona fins arribar al centre de Vilanova per segons quins carrers. Al respecte, hem mantingut una conversa engrescada parlant del present i del futur.
Es compleix la normativa sobre accessibilitat a Vilanova i la Geltrú?
No, encara hi ha voreres estretes i algun carrer on he d’anar per la calçada. Poc a poc s’estan fent millores, però és tot molt molt lent. Fora del centre no hi ha res que sigui de vianants. Aleshores he de buscar les zones amb voreres més amples que estiguin millor.
La Joana reconeix que parlar d’aquest tema fa que es pregunti que encara estiguem parlant de barreres arquitectòniques i assegura que continuem estancats amb aquest tema: “tot i que sembla que avança, no avança. Tot això em recorda al moviment de masses. Quan afecten a un gran col·lectiu es fan els canvis que calguin, però si aquest col·lectiu és reduït la cosa canvia. Es diuen coses per quedar bé, però realment no s’estan fent”.
Vilanova té platja, hi pot anar lliurement?
L’Ajuntament em va consultar com posar bé la passarel·la per arribar a la vora del mar. Li vaig dir que hauria de ser ampla i que hauria d’arribar a l’aigua i posar també un espai per posar les cadires per tal de poder donar la volta per no impedir el pas de la resta de les persones, és a dir, tenir un espai real per poder maniobrar la cadira. Finalment, van posar-la, però amb molt poc espai per maniobrar el que fa impossible que hi puguin haver més d’una cadira o pugui anar-hi amb la màxima llibertat possible. Sé que anar per la sorra és impossible, però existeixen altres municipis on és factible, com és el cas de Cunit, Cabrera de Mar, o d’altres de la Comunitat Valenciana. Llavors, no em serveix cap excusa. Hi ha una manca professional, perquè no hi ha cap tècnic especialitzat que pugui supervisar tot això.
Ha notat canvis a l’hora d’entrar a les botigues?
Algunes han canviat i han posat rampes i d’altres poden avisar a l’entrada que en tenen i la posen. Perquè si envaeixen la vorera poden provocar incidents i llavors les han de treure. També he de dir que una cosa és la rampa i l’altra l’espai que hi ha dins una botiga o un bar, perquè poden tenir rampa i després que sigui impossible moure’m per passadissos estrets, plens de productes etc.
Algun lloc on hagi estat que consideri que hi ha molta més accessibilitat?
A França. A París, Lyon... hi ha molta més consciència. Vaig fer un viatge amb amigues i per entrar a botigues, restaurants... hi havia esglaons que es convertien en rampes. Vaig poder entrar a Notre Dame perquè les escales es transformaven en rampes! (ho explica amb la cara il·luminada i il·lusionada per recordar aquell viatge). No patia si podia entrar-hi o no i podia anar més relaxada fent el turisme que volia fer, perquè aquí he de planejar-ho tot (itineraris, com puc sortir de casa...).
Som una societat inclusiva?
Pots dir inclusiva a moltes coses, però crec que tot avança molt lentament i gairebé no ho notem. Les adaptacions que es fan no les fan bé. Hi ha una falta de coneixement i , no és efectiva realment. Són com pegats, que els tapen però continuen sent pedaços. Amb la inclusió és el mateix. La tapem i fem veure que va bé, però realment no és així.
Se sent realment lliure?
Per començar no podria haver vingut amb tu sinó hagués estat ell (referint-se a la seva parella). No puc obrir la porta, no puc obrir l’ascensor, perquè per on he de passar no està ben fet o no està adaptat. Em trobo traves contínuament. Algú ha de venir amb mi perquè no existeix aquesta adaptació i tot està ple d’impediments que fan que no pugui anar sola i això fa que la meva dependència sigui major del que és realment. Podria ser molt més independent del que sóc ara. Si ho tinc tot a l’abast, ho podria fer tot perfectament.
La Joana i la seva parella, Andreu Miquel, volen anar a viure junts, però asseguren que no trobaran un habitatge realment adaptat a les necessitats de la Joana. Acabem aquesta entrevista fent una reclamació: tenir en compte a tothom “per anar on vulguem”. “Em sento com una inspectora mirant si hi ha rampes, si puc entrar a un lloc o no... tot això també afecta a les relacions amb les amistats, perquè mai podem improvisar”.
Jordi Garcia, 54 anys, viu a Priorat de Banyeres: “És bastant emprenyador haver de necessitar ajuda per entrar a un lloc”
Ens trobem al Vendrell per explicar-me la seva història i parlar sobre l’accessibilitat. Em rep amb un gran somriure i una mirada generosa i sincera. Una generositat que trasllada a les vivències que m’explica amb tan sols uns minuts previs de presentació. Amb 35 anys va tenir un accident de moto. Un dia es fixa que un dels neumàtics de la moto havia perdut dibuix i decideix anar fins al taller, a 1,5 km de distància, per canviar-lo. Durant el seu recorregut, però, un cotxe aparcat al voral decideix fer un canvi de sentit justament quan en Jordi estava circulant per la seva alçada i se’l va trobar davant sense poder reaccionar. Va caure 60 metres més enllà d’esquena. L’accident li va causar danys a la mèdul·la espinal. Des de llavors la seva vida canvia completament: ha d’aprendre a moure’s en una cadira de rodes i moltes més situacions fins aquell moment impensables. Després de passar uns mesos a l’hospital de la Vall d’Hebron, el traslladen a l’Institut Guttmann, on passa 6 mesos més amb l’objectiu d’aprendre a tenir la màxima independència. Tenia dos camins: continuar endavant o quedar-se immers en la tristesa.
Com va ser sortir de l’Institut Guttmann?
Em vaig trobar amb el món real, perquè allà estava tot adaptat, sense pendents i amb totes les facilitats. Abans de sortir, parles amb el psicòleg i et diu quant abans surtis al carrer millor, perquè et faran preguntes... Però això un dia també passa i la gent deixa de preguntar-te.
I què es va trobar respecte l’accessibilitat?
Quan em va passar l’accident ja hi havia unes normes d’accessibilitat. Recordo que vaig anar a pagar als impostos a l’edifici BASE de gestió d’ingressos del Vendrell i vaig trobar un esglaó que feia impossible accedir-hi. Hi havia d’anar acompanyat i és bastant emprenyador haver de necessitar ajuda per entrar a un lloc. Aquí tenim botigues on no puc entrar i simplement no entro. Però, aquell edifici no estava adaptat i aquí érem tres o quatre que anàvem en cadira de rodes i llavors era més jove i més radical. Primer, vam enviar una carta i ens van contestar que tenien previst fer-ho, però va passar un any i mig i seguien sense tenir una rampa. Llavors, vaig plantejar amb la resta de companys portar una motxilla plena de pedres i trucar als mitjans de comunicació per fer encara més ressò. Coneixíem el Quim Nin, llavors el delegat del govern català a Tarragona, i li vam explicar, i va fer alguna gestió i en mig any ho van adaptar.
Es compleix, aleshores, la normativa?
Els arquitectes es guien per unes lleis, per una normativa. Però, per exemple, a vegades es fan reformes a botigues i en lloc de posar l’entrada a cota zero amb la vorera, s’acaba posant un mínim d’esglaó que també ens complica l’entrada. Un altre exemple: vaig anar a un hotel de 4 estrelles, i el lavabo adaptat ha de tenir una certa alçada, dues baranes –una que es pugui moure- i tenir unes certes distàncies entre elles, això moltes vegades no es compleix. Et trobes que només n’hi ha una o no es compleixen les mesures. Quan vaig a hotels, demano veure l’habitació i el lavabo i comprovar si està adaptat, perquè moltes vegades m’és més còmode tenir una habitació “normal”, sense adaptar. A mi em va millor que hi hagi plat de dutxa o banyera, però si em posen un vidre fixe a vegades es complicat perquè a l’impulsar-me les cames passen però molt justes. Al final sempre me’n sortit.
En el seu dia a dia, es troba al Vendrell moltes botigues on no pot entrar-hi?
Sí, encara me’n trobo. Ja fa anys ho vaig dir al Centre d’Iniciatives de Turisme (abans que reformessin tota aquesta zona comercial). Molts establiments van aprofitar i van posar l’entrada a cota zero, però moltes altres no, inclòs el CIT. Em fa vergonya si ve un estranger al Vendrell, que vulgui entrar al CIT per demanar informació turística i es trobi un primer impediment: un esglaó a l’entrada. Es podia haver aprofitat per reformar-ho. Els estancs que conec del poble tenen un esglaó i no puc entrar-hi, o fer-ho però fent força amb la cadira, i finalment he de comprar des del carrer. Un altre dia volia comprar un perfum a la meva parella, li volia fer un regal. Quan vaig arribar a la botiga, no vaig poder accedir-hi. De fet, aquesta havia fet reformes, obres menors, al seu interior i no havia aprofitat per treure els dos esglaons de l’entrada. Puc comprar des del carrer o que algú t’ajudi, però és una situació bastant desagradable.
Quines situacions o barreres li molesten més?
Jo estic encantat que m’ajudin. Però a vegades és complicat. És a dir, si estic fent una pujada i algú per darrera m’empeny i m’ajuda, em pot fer mal sense voler-ho, perquè em poden desequilibrar i caure. Llavors, és millor que m’avisin i em pugui recol·locar l’esquena perquè no em faci mal. La situació que més em molesta és anar a un restaurant, veure que tenen lavabo adaptat, obrir la porta i veure que ho fan servir de magatzem. Això m’indigna bastant.
Ho considera una falta de respecte?
Sí. L’altra és l’excusa dels cinc minuts quan algú estaciona a un aparcament per a persones amb mobilitat reduïda. Sí, són cinc minuts, però si tens un gual al garatge de casa teva, què indica? Prohibit estacionar de 0 a 24 hores o de 0 a 23.55h? Llavor, no es pot aparcar ni un minut, perquè és molt important tenir l’espai suficient, que no aparquin motos als costats, perquè per a nosaltres és primordial tenir-lo per poder fer les maniobres per sortir o entrar al cotxe.
I a l’hora de moure’s pel Vendrell?
Vaig per la calçada, perquè encara hi ha voreres molt estretes que impedeixen poder circular. De fet, una vegada per anar del CAP del Vendrell a la farmàcia vaig anar per la calçada i em va parar un policia municipal per dir-me que hauria d’anar per la vorera, i li vaig haver de contestar que no podia, perquè era massa estreta, plena de clots, i em poden provocar espasmes. Ho va entendre i em va dir que vigilés. Per exemple, Sant Salvador és el lloc que millor està adaptat pel que fa a les voreres. Aquí, al Vendrell, tenim voreres molt altes amb passos de vianants amb una rampa massa estreta.
Quina és al seu parer la ciutat, de les que ha visitat, millor adaptada?
Berlín (respon sense dubtar-ho). Allà totes les parades de metro són adaptades, també el tramvia, el bus, el taxi... Sempre hi ha una opció amb un mitjà de transport adaptat. A Santander també vaig estar molt bé.
Tenim una societat inclusiva?
Més conscienciada sí i veig avenços sobretot pel que respecte a la mentalitat de la gent. Ara obres la porta, i sempre hi ha algú que t’ajuda o que em pregunten si necessito ajuda.
I pel que fa a les barreres?
Crec que una mica per obligació.
Abans de patir l’accident, en Jordi es va comprar un terreny amb la idea de construir-se una casa. Després, ja anant en cadira de rodes, va poder dissenyar com seria pensant en la seva situació. L’arquitecte amb qui va treballar sabia totes les mesures perquè fos un habitatge adaptat, però en Jordi explica que existeixen unes mesures estàndards, però reclama que aquestes han de ser personalitzades.
Acabem la conversa parlant d’alguna anècdota, com els ensurts que ha patit amb alguna caiguda, i reconeix que tot i els impediments que ha comentat se sent segur a l’hora de moure’s pel Vendrell. M’explica que sempre ha de tenir molt bon estat físic per poder fer les transferències ell mateix, però a mesura que es va fent més gran o si guanya algun quilo de més tot això es complica. Abans d’acomiadar-nos em comenta una frase que li va dir un amic i company de l’Institut Guttmann que viatja pel món amb la seva cadira de rodes, Manu Heras: “acostuma’t a la realitat, a una societat no adaptada” perquè seria la manera de sentir-se també lliure.
Pere Torrents, 75 anys, viu a Vilafranca del Penedès: “No he pogut córrer mai, però mai he parat”
Ens trobem a un bar prop del mercat municipal. Ens presentem i durant l’entrevista de tant en tant els veïns saluden al Pere. Viu molt a prop i la gent del barri el coneix. Tot i que, després d’explicar-me la seva història, comprovo que durant la seva vida ha conegut moltíssima gent. Amb dos anys va agafar el virus de la pòlio, que li ha provocat una discapacitat. Va començar a caminar amb 8 anys. Durant la seva vida ha portat sabates adaptades, ferros, crosses... i de la coixesa ha passat a una cadira de rodes des de fa 10 anys. Però el seu estat no li ha impedit mai viure la vida plenament i ser tot un lluitador de les injustícies a l’hora de moure’s. Em parla moltíssim de com el va cuidar la seva mare, també el seu germà i germanes, i no tant el seu pare, que es dedicava a treballar i a portar els diners a casa. Però, em deixa entreveure que no pas l’afectivitat. També m’impacta la seva generositat a l’hora d’explicar-me les seves vivències i encetem una conversa enriquidora i amb moltes aventures. En aquest moment de la seva vida, en Pere, a diferència de la Joana o del Jordi, no li preocupa tant el poder moure’s pel seu municipi, sinó més la seva dependència a l’hora d’aixecar-se, de dutxar-se, d’anar al lavabo...
La pòlio va suposar un entrebanc per fer el que volia?
No. Quan era petit i vaig acabar l’escola, la meva mare volia que aprengués l’ofici de sabater (abans vivia a Torrelles de Foix). Però allò no m’encaixava i jo no volia. De fet, em vaig prometre que mai treballaria de sabater ni formaria part de l’ONCE, perquè en aquells temps anava molt a Barcelona als metges i al costat de casa de la meva tieta i hi havia un home que venia els números de l’ONCE i no m’agradava gens. Llavors, al poble vaig conèixer un veranejant que venia cada any i li vaig comentar que no sabia què fer i em va parlar d’una escola a Barcelona que feien electrònica i rellotgeria i em va cridar l’atenció. Ho vaig lligar tot per anar a viure amb la tieta i estudiar en aquella escola i després, dies abans de començar les classes al setembre, vaig parlar amb la mare, que va començar a plorar. En aquells moments encara tenia moltes ensopegades i queia bastant, però era un coet. Queia i de seguida m’aixecava. La meva mare es va disgustar, però vaig aconseguir fer un pacte amb ella, que vingués durant 15 dies amb mi i comprovés que podia fer-ho. Finalment, vaig estudiar electrònica.
I què va passar després?
Allò em va servir per muntar una botiga aquí a Vilafranca i em vaig guanyar la vida durant un temps amb aquest negoci. Havia dies que feia molts diners. Era jove, tenia cotxe i anava amunt i avall, de festa a Barcelona, Tarragona, a la platja. Llavors, anava amb bastó, però allò no em frenava. Això va durar uns anys fins que el negoci va deixar de funcionar. Sempre m’he trobat amb molt bona gent que m’ha ajudat i gràcies a un conegut vaig trobar feina a una petroquímica, on vaig estar 5 anys amb un bon sou.
No obstant, un dels companys del Pere es va posar malalt i va morir ens uns mesos de càncer. Allò li va fer plegar, perquè, segons m’explica, es va informar sobre la relació de treballar en una petroquímica i patir càncer. Gràcies a un altre amic va trobar feina a Pontons, a una empresa familiar. La seva vida laboral no va acabar amb aquesta feina, sinó que també va donar classes d’electrònica, va treballar en una gestoria, en un despatx, i també ha estat militant d’Esquerra Republicana.
La seva condició física mai ha estat un impediment per moure’s?
Mai. Sempre m’he mogut en cotxe, però quan em vaig jubilar, em va començar a fer nosa i la cama ja no era la mateixa. M’agradava molt córrer amb el cotxe, no sé si és perquè mai he pogut córrer. Aleshores, em vaig començar a preocupar pel transport públic.
Els problemes de mobilitat, doncs, van arribar amb la jubilació?
Sí, des que vaig amb cadira de rodes. Jo volia continuar anant a Barcelona i he lluitat molt per poder fer-ho. He tingut molts problemes amb Renfe i he fotut molta canya amb aquest tema i ara l’estació de Vilafranca és molt diferent. Hi havia ascensors exteriors que no funcionaven. Ara tenim rampes, vagons pels quals podem accedir, horaris que t’indiquen si els trens estan adaptats,etc..
Utilitza altres mitjans de transport?
Sí, perquè m’agrada anar a Barcelona. Ara he deixat d’anar amb Renfe perquè sempre hi ha retards, però amb l’autobús de línia també tinc problemes. No hi ha autobusos adaptats suficients i ara he de trucar un dia o dos abans per tenir-ne un d’adaptat, però no ho trobo bé, perquè vull anar a Barcelona quan jo vulgui i en el moment que jo vulgui, no haver de trucar dies abans. No puc dir aquesta tarda vaig a Barcelona.
Diria que Barcelona és una ciutat adaptada?
Sí, mai he tingut problemes per moure’t.
I Vilafranca?
També. Crec que la part privada és una cosa i la pública una altra. Pel que fa a aquesta última, bé. Em puc moure, les voreres –en la seva majoria- estan adaptades i quan he tingut un problema m’he queixat i s’ha canviat, tot i que no de manera immediata. L’únic problema és que no trobo lavabos públics, i em molesta molt que els lavabos adaptats d’alguns establiments s’utilitzin de magatzems. De fet, he deixat d’anar a una restaurant, precisament, per aquest tema. Els bars nous estan tots bé. I pel que fa a les botigues, hi ha de tot. A moltes aniria més, si estiguessin adaptades.
Tot i que ara no va massa a Barcelona perquè fa un any que ja no té la mateixa mobilitat i l’edat, en el seu cas, ha fet que sigui del tot dependent. A més, la pòlio, em diu, “és molt degenerativa” i ara ja no es pot aixecar del llit i necessita una persona. De fet, té contractada una persona que li ajuda a totes aquestes tasques. Ara està pendent de la valoració del seu grau de dependència.
Finalitzem l’entrevista fent-me un resum de la seva vida i insistint en què no ha pogut córrer mai, però mai ha parat. Ha viatjat, ha conegut moltíssima gent, ha pogut tenir diferents feines i, segurament, gràcies a la seva lluita s’han produït canvis a l’estació de tren de Vilafranca i als horaris de rodalies. Lluitador, inquiet, d’aquelles persones que saben gaudir de la vida en tot el seu esplendor, m’acomiado del Pere amb un gran somriure i aconsegueixo veure els ulls inquiets d’un nen petit que corre veloç menjant-se cada instant i cada segon de la vida.
PUBLICITAT
PUBLICITAT