HISTÒRIES RETRATADES
05-09-2024 17:01
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Són molts els problemes que amenacen la continuïtat del sector pesquer. Un dels més greus, si no el que més, és el relleu generacional de les flotes pesqueres. Entre les causes de la manca de continuïtat destaquen les condicions laborals, considerada la pesca una feina dura, de risc, la irregularitat dels ingressos, l’aprenentatge de l’ofici, la complexitat de la normativa poc adaptada a les necessitats locals, les reduccions de pesca, la incertesa pel futur del sector i també, en gran manera, la pèrdua de cultura del consum de peix.
Al port de Vilanova i la Geltrú, el nombre de captures va ser de prop de 2.500 tones el 2023 i es va generar una recaptació en primera venda de prop de 10 milions d'euros, un 10% més que l'any anterior. Contràriament, el preu mitjà dels productes de la pesca comercialitzats a les llotges de Catalunya s’ha reduït respecte de l’any 2021 i s’ha situat en valors mitjans de 4,57 euros/kg.
Tots aquests factors, a més, provoquen una davallada de la flota en nombre d’embarcacions. En 22 anys, la flota pesquera del Port de Vilanova s’ha reduït un 40%. Actualment, hi ha 51 barques de pesca: 20 d’arrossegament, sis d’encerclament, 21 d’arts menor sis de palangre de fons i 4 de palangre de superfície. Sumen 173 pescadors: 63 de la flota d’arrossegament, 38 de la d’arts menors, 63 d’encerclament i 9 de palangre de superfície. El perfil general de la tripulació és comú per a totes les arts del port: tots són de gènere masculí, al voltant dels 45 anys i amb una experiència a la professió d’entre 20 i 30 anys.
La nacionalitat dels tripulants és majoritàriament espanyola per a totes les arts, especialment per arrossegament (91%) i arts menors (82%) seguides per encerclament (79%), i el palangre de superfície és l’art amb menys tripulació amb nacionalitat espanyola. Després de l’espanyola la marroquina és la nacionalitat majoritària, i representen un 10% del personal total de les flotes del port. De mica en mica la mà d’obra immigrant es va integrant a la flota, “hem d’anar cobrint les baixes com sigui”, exclama el Patró Major de la Confraria de Pescadors de Vilanova i la Geltrú, Jaume Carnicer. Però ara, hi ha un segon col·lectiu amb volum que ha fet eclosió amb força, els pescadors del Senegal. Actualment, una quinzena de pescadors formen part d’aquest grup. Tots eren pescadors al seu país. Tenen la seva història particular a explicar. Són víctimes dels efectes de la globalització i el canvi climàtic, que els ha empès a marxar del seu país.
La immensa majoria van arribar a l’Estat espanyol amb pastera des de la costa senegalesa a les illes Canàries. D’allà van començar un llarg camí fins a arribar a la península. Molts s’han quedat a Espanya i han tingut diferents llocs de residència. Surten empesos per la situació de precarietat extrema, el 50% viu en la pobresa. La mitjana d’edat del Senegal és de 19 anys. Cada any 300.000 senegalesos entren un mercat laboral en el qual trobar feina és una quimera.
La pesca és un dels sectors econòmics principals del país. A la costa un de cada quatre habitants es dedica al mar. Però molts estan de braços plegats. Al Senegal, es va produir l'enfonsament dels grans sectors de l'economia, un dels quals la pesca, a conseqüència de la posada en pràctica de polítiques de liberalització comercial i de privatitzacions imposades pel Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial.
Les polítiques de liberalització comercial van propiciar l'arribada a la costa de persones de l'interior, que van veure a la pesca una sortida a la difícil situació en què es trobava l'agricultura de resultes de la imposició del monocultiu del cacauet i la situació de sequera. Algunes poblacions pesqueres han quadruplicat el cens. Per l’augment de pesca local i per la flota industrial estrangera, s’ha produït una sobreexplotació del medi, que obliga els pescadors a allunyar-se cada cop més de la costa per assegurar el producte. A part de la flota xinesa que pesca il·legalment a la zona, els pescadors pateixen els acords de pesca entre la Unió Europea i el Senegal, que permet als vaixells europeus, molts d’ells espanyols, a pescar tonyina i lluç, més enllà de les 6 milles nàutiques on està reservada a la pesca tradicional.
Pape Faye, va venir el 2008, curiosament amb un contracte de treball de pesca, un acord entre Espanya i Senegal que ja no existeix. La idea era lluitar contra la immigració il·legal. Ell és de Mbour, a 80 quilòmetres al sud de Dakar. Tota la vida ha fet de pescador. D’entrada ens explica que allà hi ha més peix, “no tenim tants recursos com aquí, anàvem amb la meva canoa, dues persones més. Aquí guanyem molts més diners, però la vida és molt més cara que no pas allà”. La seva família està allà, dona, fills i pares. Té 49 anys, i vol tornar, per sempre, “és molt difícil aconseguir que ells vinguin a viure aquí”, diu Pape Faye. Creu que no s’està malament aquí, “has de saber a on et poses i com tractar a la gent”.
El seu patró Joan Curtó, del Ros Primer, està molt content amb la seva feina. Assegura que s’ha adaptat molt bé a la feina, “la veritat és que treballa molt millor que la gent nova del país que ha intentat començar”. Jaume Carnicer corrobora aquesta opinió, “són pescadors amb ofici. Una cosa molt important, que no és menor, és que no es maregen, no com molta gent que comença. Coneixen els peixos, l’únic que han d’aprendre a dir-los en català. Cal que s’adaptin a la titulació. Són màquines cosint les xarxes. A bord, no hi ha cap problema de relació, potser una mica entre marroquins i senegalesos, però aquest és un tema que ja porten d’allà”.
Mamadou Diop, va venir el 2006 amb pastera, per les Canàries. No va poder regularitzar la seva situació fins passats tres anys, llavors va començar a pescar a Vilanova i la Geltrú. També era pescador a Saint Louis, a la costa senegalesa, tocant a Mauritània, “aquí la pesca és totalment diferent. Allà pescava al palangre, totalment manual”. Va venir aquí perquè allà era molt difícil guanyar-se la vida de pescador per la sobreexplotació, “sobretot pels grans vaixells estrangers”. Mamadou Diop, té una família nombrosa, dos dels fills viuen aquí amb ell, i la idea és fer un reagrupament familiar quan es pugui, “visc molt bé aquí, de veritat que si”, assegura en un català perfecte.
El seu patró, Joan Margalef, al capdavant de La Geltrú, un vaixell d’arrossegament de 25 metres, està molt satisfet de la feina de Mamadou Diop, no en va, porta 14 anys amb ell. “Al principi se li va haver d’ensenyar la tècnica de l’arrossegament, allà no ho havia fet mai. La relació amb la gent és molt bona, malgrat que se li permet seguir la seva religió, mentre no afecti al treball”. Aquest patró, de 47 anys, en porta 32 d’experiència. Lamenta que la flota d’arrossegament s’hagi reduït a la meitat en 20 anys, “només aquest any n’han plegat tres. No hi ha ofici, no hi ha gent jove que s’hi dediqui, per això contractem gent de fora. Es guanyen diners si treballs fort, has de treballar 180 dies. Ara bé, sense tecnologia estaríem venuts, porto set ordinadors a bord”, exclama Margalef.
Lamin Jassey és fill de pescadors, de Kafountine, tocant a Guinea-Bissau. De fet, tota la seva família ho són. Ha recorregut tota la costa del Senegal, Gàmbia i part Guinea-Bissau treballant de pescador. El 2006, amb 20 anys, es va decidir fer el salt a Canàries amb pastera. Havia pagat 500 euros, per pujar amb una barca precària amb 100 persones, nou dies, sense res més que el que portava a sobre, sense cap contacte ni cap garantia d’èxit. D’allà a Càceres, després a Granollers i el 2008 va venir a Vilanova i la Geltrú. Els patrons se sorprenien de la seva traça pescant, veient com les captures augmentaven i això li va permetre anar canviant de vaixell. Actualment, està pescant al Maria II, al tresmall.
Està perfectament integrat a Vilanova i la Geltrú, parla català, s’ha casat aquí, té dues bessones. L’altre dia va estar parlant amb el seu oncle d’armar un vaixell com a patró. “Si és així, em plantejaré de tornar al Senegal. Guanyaria el mateix que aquí. A part tinc tota la meva família allà”. I això que a part de la pesca va treballar en una empresa de màrqueting. D’arrel d’això, va decidir obrir un restaurant de cuina africana amb un company de Gàmbia, al carrer de Cuba.
A Lamin les coses li han anat bé i pot tornar al Senegal amb el cap ben alt. Molts dels seus companys no tenen tanta sort i no tornen per orgull. “Molta gent decideix marxar perquè estan convençuts que al Senegal no hi ha futur i que a Europa sí. La veritat és que la vida d’immigrant és molt dura”, diu el pescador, tot i que reconeix que si no s’és patró, allà les condicions de pesca també ho són. A la fi, tothom té a les mans escriure el seu destí. Segons l’organització Caminando Fronteras, només el 2023 més de 6.000 immigrants van perdre la vida intentant fer el trajecte en pastera. Segons el Ministeri de l’Interior, aquest mateix any uns 39.910 immigrants va aconseguir arribar a les Canàries.
La pesca està malament al Senegal i aquí. Allà pels efectes de la globalització i aquí per la sobreexplotació. La Unió Europea promou que es redueixin les jornades de pesca a Catalunya cada any prop del 10% almenys fins al 2025. Tot això a més de la veda de dos mesos que els pescadors fan per la regeneració de l’ecosistema marí, que està subvencionada. Una veda que no és conjunta com abans, sinó que cadascú la fa quan li toca. Però pels altres dies que retallen no reben ajuts. Van a càrrec del patró. Ningú cobra, perquè es cobra segons el que es pesca, però el patró ha d’assumir els costos de la seguretat social. Jaume Carnicer proposa fer l’aturada de tots els sectors alhora durant tres mesos, per deixar reposar totes les pesqueries i reduir les despeses que està suportant la confraria.
Algun desajust es produeix, quan els acords pesquers entre la Unió Europea i els països africans malmeten la productivitat dels pescadors artesanals. Segurament n’hi ha masses, però la migració interna s’ha produït per efectes de la globalització i el canvi climàtic, fenòmens ara ja sense cap mena de dubte, produïts per les metròpolis i les potències desenvolupades. Els experts pescadors senegalesos venen a Vilanova i la Geltrú, on el sector pesquer no para de queixar-se de les directrius europees. Vet aquí, com en una història local hem explicat un fenomen global.
PUBLICITAT
PUBLICITAT