PUBLICITAT
HISTÒRIES RETRATADES
17-10-2024 10:28
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 2€ al mes sense permanència.
Moltes poblacions construïen els cementiris als afores. Les creus de terme delimitaven els municipis. El barri del Tacó va néixer més enllà d’ambdós. Més enllà d’on s’enterra la gent i passada la creu de terme de Sant Gregori. Amb l’estrena de la pel·lícula ‘El 47’, que rememora els inicis del barri barceloní de Torre Baró, són molts els paral·lelismes que trobem amb el Tacó, o la Múrcia Xica, com se la coneixia pels de fora el barri, potser de manera despectiva. Són dos barris aïllats del nucli urbà, aixecat per immigrants, amb precarietat urbanística i de serveis.
A finals dels anys quaranta era impossible que Vilanova posés a disposició habitatges per la quantitat d’immigració que rebia. Uns quants nouvinguts es van atrevir a comprar parcel·les il·legals al camí de la masia del Tacó, abans de la cimentera del Griffi. Ràpidament, es va configurar un nucli més o menys ordenat entre la carretera, avui avinguda, de Vilafranca i el carrer de la Fuensanta. Les primeres cases, igual que descriu la pel·lícula ‘El 47’, eren fetes amb planxes de ferro, uralita, fustes i runes. Les cases més consistents es construïen amb adobs de fang.
“Quan el meu pare va venir, no hi havia res. Camps de vinyes. Va comprar una parcel·la per 1.000 pessetes i va construir una barraca de fang”, explica Manuel Iniesta, de 92 anys, dels més veterans del barri. Així naixia aquest barri que durant molts anys va estar sense abastament d’aigua, electricitat, clavegueram, asfalt i per descomptat el transport públic no hi arribava. Avui en dia passejant pel barri encara es veuen les alçades desiguals de cases de planta baixa acabades de diverses maneres, carrers corbats i enfilats.
“De nit feia por tornar a casa. Només es veia la llum del cementiri. De petits, tornant de l’escola havíem d’anar per camins i passar per davant dels morts. Cada dia igual”, explica Maria Palomares, de Màlaga, que després va treballar a la fàbrica Marquès i va continuar fent el trajecte a peu. Però per caminada la que va fer la mare de Filomena Jérez, que va venir al Tacó a peu des d’Extremadura, just acabada la Guerra Civil. “Aquí va viure a casa d’uns parents fins que va poder fer-se una casa al barri”, comenta.
És cert que el barri es va aixecar amb les pròpies mans de la gent nouvinguda. Qui no sabia de lampista, de fuster o paleta ho sabia un altre. La solidaritat era necessària. Molts immigrants venien al barri perquè ja hi coneixien algú o hi tenien algun familiar. La vida era precària i dura en aquells primers anys. Tot plegat va anar teixint una comunitat, un sentiment de pertinença i una identitat. A cavall de l’estigma per ser d’un suburbi anomenat la Múrcia Xica i de l’orgull de ser d’un barri obrer, aixecat per ells mateixos.
Laura Marín, és presidenta de l’Associació de Veïns del Tacó, de fa un any, substituint a Alfredo Villa, històric representant veïnal durant 20 anys. Ella ha escrit ‘Tacó, amb mirada pròpia’ un llibre que recull la història del barri i de totes les seves reivindicacions i lluites. “Aquest sentiment de pertinença perdura, ha traspassat generacions i encara és una comunitat. Sempre ha sigut un lloc d’acollida”, diu Marín.
El barri manté els problemes derivats de rendes baixes, actualment amb molta immigració amb dificultats d’integració i molta gent gran que viu sola. Ara no hi ha cap comerç, farmàcia ni caixer, “la gent gran ha d’anar a buscar els diners de la pensió a la plaça de la Vila. Al veïnat li preocupa no quedar-se enrere, de tenir les mateixes oportunitats que la resta de ciutadania de la ciutat. És important que no deixin de tenir aquesta xarxa comunitària, aquesta ajuda solidària que els distingeix i ha perdurat en el temps”, conclou la presidenta.
Laura Marín, lidera una junta amb gent molt jove de 17 a 25 anys, nets dels primers pobladors del barri. “Hereten l’orgull però també l’estigma. Perquè diuen que aquí ens posaran els contenidors trencats. Sempre aflora aquesta marca de ser menyspreat. És una motxilla que portem a sobre i traspassa generacions”. La presidenta té la idea de projectar gratuïtament la pel·lícula ‘El 47’, precisament perquè hi ha molta gent que s’hi pot sentir identificada amb el seu relat.
Carmen Pardo Molina, 80 anys, de Lubin, Almeria. Va venir amb 15 anys, el 1960, primer va venir a viure amb una tieta que ja vivia al Tacó. “Vaig treballar a la fàbrica Nova, i vaig fer de dida fins que em vaig casar. La gent del barri ha canviat molt. Els immigrants magrebins no es fan amb la gent, són molt tancats. No saluden”. El seu marit Fernando Reyes Nogales, de Manchita, Badajoz, té 79 anys. “Recordo que abans la gent treia les taules al carrer i sopàvem a la fresca. Això s’ha perdut. Teníem un ambient familiar, com un poble d’allà baix. Abans deixàvem la porta oberta del carrer, ara és impensable”. Mai s’han animat a parlar en català. “A la fàbrica la majoria parlaven en català. L’entenia, però no el parlava perquè la gent em parlava en castellà. No em va caler parlar en català”, explica ell.
Van obrir el Bar Tacó fa 43 anys. I encara hi són, a les taules de fòrmica i cadires d’alumini. Amb clients jugant a les màquines escurabutxaques i prenen un ‘sol i sombra’. Més avall hi ha el bar Oportunidad. Amb més gent al carrer que a dins, en plena tertúlia. Els seus avis de José Antonio Ramírez, van venir d’Arjona, Jaén, i de Santa Cruz de Mudela, Ciudad Real, als anys 50. “El barri és tranquil, igual que sempre. Aquí no hi ha cap català, català. Tots som de fills de gent de fora. Els immigrants nous no es fan amb la resta. Abans era més familiar tothom es feia amb tothom”.
H. Issaoui, va venir de l’Hospitalet de Llobregat. Es va vendre la casa allà i se’n va comprar una al Tacó perquè ja hi tenia família. Té dos fills petits. “S’hi viu bé, però en alguns carrers, on hi ha blocs ocupats, a vegades hi ha massa soroll”. Un altre client del bar és Carlos Cuenca, el Jarapo, té 49 anys. El seu pare va plantar una morera a l’avinguda Vilafranca quan ell va néixer. “No hi havia cap més arbre i buscava tenir una mica d’ombra per deixar-hi el cotxe”, explica el Jarapo que va acceptar de retratar-se en un banc molt concorregut, sota la morera.
El seu pare era de Pulpí Almeria. Vivien en coves. La vida allà era molt dura. “Quan ja et podies moure començaves a treballar per ajudar a la família. Els pares deien que abans els nens es feien forts i llestos, però ara són tous i beneits”. La seva mare, Beatriz Rodríguez de Haro, va venir també d’Almeria quan es va casar. És molt popular. Va regentar 30 anys el bar Stop. El seu marit fa tres anys que va morir. Viu al barri amb el seu fill i els seus dos nets. Participa en el Grup de Memòria al Centre Cívic. “Abans el barri tenia un caire més familiar. Falta molta gent de quan vaig arribar. No hi ha botigues, manca molta vida al carrer”, diu això a la finestra del Centre Cívic, fent la xerradeta.
El Tacó ha accedit a Teixint Barri, un projecte d'acció comunitària adreçat a aquest barri i a l’Armanyà, amb el suport de la Diputació de Barcelona. És un que vol reduir l'estructura de les desigualtats socials alhora que de promoure l'apoderament comunitari, en termes de cohesió, inclusió i participació social. Concretament al Tacó aquest programa compren diferents accions on destaca la recuperació d’activitats de gimnàstica, costura i memòria, reforç escolar i alfabetització al Centre Cívic i d’altres que promouen la cohesió social o preveuen el risc d’exclusió social.
Milagros Romero, 52 anys, veïna de tota la vida del barri és usuària de la gimnàstica. “Els meus pares van venir d’Albacete i Extremadura. Al cap de 18 dies d’estar aquí es van conèixer, era el gener. Al desembre del mateix any es casaven”. Recorda els carrers sense asfaltar. La venda de droga era molt evident pels carrers, “ara hi és igual, però a les cases, no es veu. És un barri tranquil. El meu pare va fer part de l’església, tothom hi va col·laborar, qui no havia d’ajudar a fer el temple del barri?", es pregunta Milagros Romero.
A poca gent li agradava que al barri li diguessin la Múrcia Xica, però de murcians n’hi havia. Tant és així que la patrona de Múrcia, es va convertir el referent religiós del barri. L’església construïda el 1979, de traça molt austera, coronada amb una creu de formigó sense pintar, d’estalvi soviètic, conté la Mare de Déu de la Fuensanta, una talla portada de Múrcia els anys 50.
Fa uns 20 anys va començar l’arribada al barri de persones procedents d’altres països. Actualment, al Tacó suposa el 17% de la seva població. Un dels factors determinants ha estat el preu de l’habitatge, tant de compra com de lloguer, molt més econòmic que a altres zones de la ciutat. I l’envelliment del veïnat ha fet que moltes de les primeres construccions del barri quedessin buides i creessin un parc d’habitatges disponibles a baix preu.
Driss Kharrub, 46 anys, va venir del Marroc el 1998 a Montpellier. El 2008 va venir a Vilanova i la Geltrú, ara és veí del Tacó, però fins fa un any vivia als blocs Armanyà. Allà els pisos han passat de 350 a 700 euros de lloguer en pocs anys. Ara només es pot permetre una habitació en un pis del Tacó per 200 euros. “M’agradaria poder portar la meva dona i els dos fills que encara viuen al Marroc. Els veig un cop a l’any. Vilanova és molt cara, fins i tot al Tacó. Hauré de buscar un pis a fora”.
Manel Carrillo Contreras, Liku, 56 anys. El seu pare era de Lorquí, Múrcia, fent bo el pseudònim del barri. “Sí que n’hi havia de murcians, la majoria de la mateixa zona, pel carrer no paraves de sentir, ‘primo, primo’. Recordo que el Virgili portava el pa amb una furgoneta i el venia al carrer, igual que el lleter de la masia en Barreres que passava uns dies a la setmana. L’escombriaire que recollia la brossa davant del portal, això sí que era el porta a porta. Els altres nens de Vilanova es pensaven que al Tacó érem delinqüents. El meu cosí a hores d'ara encara no ha pujat a la Múrcia Xica, perquè tenia por. Jo he portat amb molt d’orgull que em diguessin murciano o taconense”.
El Liku és cambrer, però també treballa al projecte A-porta, un programa solidari en barris per atendre gent amb solitud no desitjada o amb vulnerabilitat. “Conec a molta gent. Sé a quines portes vaig a trucar. Per exemple, gent que s’ha quedat vídua, que no tiren amunt. Els hi recordo que hi ha serveis d’infermeria, tallers de memòria i si cal ho derivo a serveis socials”. Aquesta és una altra acció del programa Teixint barri.
Miguel Torres, cubà. Molt crític amb el règim castrista, de fet s’esvera fàcilment quan un compatriota discuteix amb ell de política. Va venir a Espanya el 2008. És mecànic jubilat. Viu en un dels onze pisos d’un bloc de la Sareb, de l’avinguda de Vilafranca. Fa dos anys que paga un lloguer social acordat amb la gestora, de 199 euros. Però el 2013 va ocupar-lo. “Ocupar és dur, però abans vivia en un càmping i a l’hivern feia molt de fred. Aquest bloc és una gran comunitat. No hi ha problemes. Mirem d’arreglar l’escala entre tots, perquè la gestora no paga gaire pel manteniment”.
El barri també disposa d’un Centre Obert. Un servei de prevenció i atenció que depèn dels Serveis Socials Bàsics, que atenen infants i joves de 3 a 16. És un acompanyament socioeducatiu del desenvolupament dels infants amb risc d’exclusió social, amb sessió de reforç escolar i activitats artístiques o esportives. Atenen 80 infants, amb contacte amb les famílies i les escoles. Sílvia Giménez, és educadora i Joel Arenas, és integrador del Centre Obert del Tacó.
“El barri és viu, és una comunitat i molt acollidor, però ha de ser escoltat. Moltes de les seves demandes han sigut difícils de satisfer”, diu Sílvia Giménez. Al Joel el que més li agrada de la seva feina és “el retorn que rebo cada dia, un valor que va més enllà de l’econòmic. Cada jornada m’emporto alguna cosa nova. Cap dia és igual a l’anterior i amb reptes constants”. A la Sílvia li agrada estar a prop de les persones, “és una feina que et permet acompanyar, compartir i aprendre de les històries de vida que ens envolten i tothom que atenem. Cada dia és un aprenentatge”.
Montse Teruel, és coordinadora del Centre Cívic del Tacó, des del 2008. “M’agrada aquest treball comunitari. “Aquest barri és realment una comunitat, a altres zones de la ciutat no és així. Al Centre Cívic li diuen ‘el local’, més popular no pot ser”, comenta la coordinadora. L’equipament acull a diferents entitats, entre elles l’Associació de Veïns. El problema d’ara és programar activitats i cursos amb persones voluntàries o que no estiguin donades d’alta a la Seguretat Social. El Teixint Barri permet recuperar cursos i activitats pel barri.
“Intentem apropar la cultura del municipi a la gent del barri. Hi ha com una frontera invisible, d’un aïllament de la carretera cap a baix que encara perdura. O de ser aquell barri que hi ha més enllà del cementiri. Sovint la gent encara diu ‘vaig al poble’, per anar al centre. Molta gent del barri no havia anat al Museu Papiol. En canvi, a la gent gran els sona que els seus pares havien treballat a les cases benestants”.
Acabem amb una institució, Paco Robles de 87 anys. Va venir al Tacó amb 16 anys de Montilla, Còrdova, quan hi havia quatre cases a la carretera. El seu germà es va engrescar a comprar un solar on es va construir el primer bloc de pisos. Recorda de petit les cues de gent fent cua per agafar garrafes d’aigua. La manca de llum i el fang dels carrers. No li ha agradat mai això de la Múrcia Xica, “m’he sentit menyspreat i ofès. No sento que els diguin el mateix als nouvinguts d’ara. Ara bé, m’hi trobo bé al barri, és el meu barri, és tranquil. A la meva dona no li agrada tant però”.
Robles va impulsar el Club Recreatiu del Tacó, cinc curses de bicicletes, va iniciar la processó, va aconseguir que les comparses passessin pel barri i va promoure els passis de pel·lícules tots els dissabtes a una sala. “Parlo català, però he perdut el costum. Els meus dos germans el parlen. Però jo vaig anar a la IMSA i allà tothom parlava castellà. Després una mica per vergonya no l’he continuat parlant”.
Ja ningú recorda de dir Múrcia Xica al Tacó. El barri tot i els seus estigmes ha quedat engolit per la trama urbana de Vilanova. Però manté la porta oberta pels nouvinguts, tot i que cada vegada amb més dificultats per trobar habitatge. Hi ha desnonaments constants. Però, en canvi, a l’altra banda de l’avinguda de Vilafranca, estan fent uns habitatges que es venen a partir de 500.000 euros. Desaparegut el Griffi, que va donar feina a tanta gent del Tacó, ara hi ha un opulent i metropolità Parc Comercial. Però el Tacó està allà, més amunt del cementiri, amb les seves mancances, però amb un valor molt gran i cada cop més estrany de trobar en un barri: el de ser una comunitat.
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT