NAZISME
31-10-2024 9:16
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Diverses fonts han brandat una targeta de felicitació que va enviar a Adolf Hitler amb motiu del seu 54è aniversari, el 1943, així com dos telegrames de contingut purament tècnic que signava sota la típica salutació de “Heil Hitler” (una cosa així com “Llarga vida a Hitler” o “Salvi Hitler”). Unes referències que han servit diversos investigadors per elucubrar, fins i tot, amb un possible vincle de Rivel amb el servei de propaganda del règim ja des de l’arribada dels nazis al poder, el 1933. Al més pur estil de Les veus del Pamano, però, la seva família rebutja qualsevol simpatia amb el nazisme i, tal com succeïa amb el mestre Oriol Fontelles a la reconeguda novel·la de Jaume Cabré, revela el compromís ocult del conegut artista amb els principals col·lectius amenaçats pel feixisme hitlerià. “Charlie Rivel va amagar jueus a l’hotel on s’allotjava a Alemanya”. Qui així de rotund s’expressa és el seu fillastre, Carles Jardí, amb qui va conviure els darrers anys de la seva vida. “Ell tenia uns contractes signats amb anterioritat a l’arribada dels nazis al poder i estava obligat a complir-los si no volia atènyer-se a les conseqüències”, explica Jardí, fill de Margarida Camas, segona dona de Rivel.
“Ell -prossegueix- era una autèntica celebritat a Alemanya, i Goebbles i Hitler van sol·licitar en alguna ocasió que actués al circ per a ells, petició a la que no es podia negar, sobretot tenint quatre fills petits i sent una figura pública”. “Com tota personalitat reconeguda”, afegeix, “havia d’aparentar almenys una certa equidistància, perquè, a més, ja havia tingut problemes amb les autoritats nazis”. Segons afirma el seu fillastre, en Charlie Rivel li havia assegurat que, si no complia amb els compromisos adquirits, l’havien amenaçat d’acabar “en un camp de concentració”.
Una part de la llegenda negra de Charlie Rivel s’explica també pel trencament de la companyia artística familiar. El clan Rivel, dirigit pel patriarca Pere Andreu, un fuster de Sants que ho va deixar tot en enamorar-se de l’artista de circ, Marie-Louise Lasserre, passaria d’actuar com a artistes ambulants de poble en poble -naixent així casualment el seu fill gran a Cubelles, el 23 d’abril de 1896- a constituir-se com una gran companyia on els cinc germans excel·lien dalt de l’escenari. Mica en mica, es van anar fent un forat al món del circ fins a esdevenir una autèntica referència amb gires per tota Europa i Amèrica. Assoleixen un gran èxit també a Alemanya, en uns anys on els dos fills grans, Charlie i Polo, comencen a albirar una possible independència de la tutela dels seus pares. Finalment, coincidint amb l’arribada dels nazis al poder, la unitat familiar es trencarà, i no de molt bones maneres, deixant el germà gran enfrontat amb la resta de la nissaga. Per si sol, en Charlie Rivel mantindrà i, fins i tot, augmentarà l’èxit de públic que ja sumava amb la resta del clan, circumstància que li proporcionarà una gran dosi de popularitat i atraurà l’interès de les principals autoritats del règim. El crack, però, amb la família també s’utilitzarà, en part, per alimentar la brama de la seva connivència amb el nazisme ja que si ell va adoptar públicament aquesta posició de calculada ambigüitat, els seus germans formaran part activa de la resistència antifeixista.
Autor desconegut
“Cal posar-se en la situació, en aquell determinat context. Charlie Rivel és una persona reconeguda, extremadament popular i admirada i, per tant, sota el focus de totes les mirades”, ressegueix el seu fillastre, Carles Jardí, qui a més, mostra la seva contrarietat per “l’acarnissament” contra l’artista sense tenir en compte la perillositat del moment ni conèixer al detall la seva història. “N’hi ha que, per criticar-lo i pràcticament llençar-lo a la foguera, presenten com si fos una prova irrefutable de la seva suposada connivència amb el nazisme que un dia menjava llagosta en un restaurant. I què havia de fer si es guanyava bé la vida, omplia a diari el circ i tothom volia anar a veure el seu espectacle?”, lamenta Jardí, qui abunda: “És que no podia menjar bé un dia? Ell estava al bell mig de l’ull de l’huracà i havia tingut seriosos problemes amb el règim, jugant-se el coll tant ell com la seva família”.
Qui opinava de manera similar era la seva filla, Paulina Schumann, qui va morir l’octubre de 2020, als 99 anys. Prèviament, el 2018, durant les gravacions del documental Charlie Rivel i Cubelles, l’artista i amazona va deixar enregistrat un testimoni on explicava com les SS, la temuda organització paramilitar nazi, van presentar-se en un parell d’ocasions a l’allotjament de la família amb la pretensió d’endur-se la seva mare, Carmen Busto, sospitant, per la seva fesomia, que era jueva. La família, insistia Schumann, va haver de fer diverses gestions a l’ambaixada espanyola per acreditar que la dona de Charlie Rivel, valenciana de naixement i filla del pallasso Gregorio Busto, no tenia cap arrel hebraica.
Durant la seva estada a Alemanya, segons el mateix testimoni aportat fa uns sis anys, la filla de Rivel també explicava que ella mateixa havia patit algun incident inquietant, en aquest cas, amb membres de les Joventuts Hitlerianes. Schumann recordava que, en una ocasió, viatjava amb un tramvia quan els joves nazis, acusant-la de jueva pel seu aspecte, van intentar rapar-li el cap. Els seus germans, més joves que ella, ho van impedir enfrontant-se als agressors. “Tot plegat”, reflexiona Carles Jardí, denotava el grau de paranoia que es vivia en aquells anys a Alemanya “i la necessitat d’aparentar una certa aquiescència amb el règim, tal com passava amb el franquisme els anys 50 del segle passat, quan tothom aixecava el braç i cantava el Cara al sol en públic”.
Arxiu Antoni Pineda
El seu fillastre remarca que, en aquells anys, si s’era una figura pública, qui més qui menys “tothom enviava la targeta de felicitació a Hitler pel seu aniversari”, alhora que subratlla, però, que “en privat, a mi m’havia explicat que havia amagat jueus al seu hotel”. “Això ha passat sempre, si te la jugaves, era millor aparentar estar a bones amb el règim”, rebla Jardí mentre recorda el cas d’Oskar Schindler, afiliat al Partit Nazi i que va establir una xarxa de salvació de persones jueves des d’una posició de pretesa proximitat al nazisme.
Tant Jardí com Schumann coincidien a explicar l’anècdota de Rivel besant el terra de Suècia un cop va poder escapar d’Alemanya mercès a la intervenció del rei Gustau V, qui li va facilitar l’arribada aprofitant la neutralitat del país escandinau durant la II Guerra Mundial. Un cop finit el conflicte, l’artista cubellenc va poder reprendre la seva activitat sense entrebancs. “Si tan nazi era, sobta una rehabilitació tan ràpida i innòcua”, assenyala Jardí, qui afegeix que, durant els anys posteriors, va seguir omplint circs i rebent targetes de felicitació de personalitats d’arreu del món, “com de la princesa Grace Kelly”, entre moltes altres.
Arxiu Antoni Pineda
Després de la guerra, va continuar girant arreu del món amb la seva base instal·lada a París, on vivia en una àmplia casa als afores de la capital francesa. Amb els anys, els fills es van anar fent grans i formant les seves pròpies famílies, sentint-se cada cop més sol i desarrelat. Després d’una depressió, va reprendre l’activitat i va ser aleshores, durant una estada a Circ Price de Barcelona que, després d’una entrevista concedida al gran periodista Sempronio, va explicar que havia nascut en un petit poble de costa que es deia Cubelles, però que no sabia on era ja que no apareixia als mapes. Tal com l’historiador local, Joan Vidal, ja ha explicat recentment en la seva tribuna de l’EIX, l’alcalde de la vila, Joan Albet, va llegir l’article i es va plantar a la capital per convidar-lo a visitar la seva vila nadiua, on la gent del poble l’esperava amb els braços oberts. De la seva mítica visita en fa ja 70 anys, i fou tan gran l’impacte que tingué la benvinguda, que mantindria ben viu el seu vincle amb el municipi fins arribar al punt de fer-se una casa i instal·lar-s’hi durant diverses èpoques de l’any. L’habitatge, encara existent, es va alçar a la platja, a tocar del monument que l’Ajuntament va erigir-li l’agost de 1980, en un barri marítim on aleshores no hi vivia gairebé ningú. La seva filla Paulina també se’n va fer una al costat de la del seu pare que, de fet, es connectaven per dins.
És prou conegut que inicialment, durant la seva recordada primera visita a Cubelles, no es trobà al registre de naixements ja que sempre havia cregut que el seu aniversari era el 24 d’abril, però que, a instància del mateix alcalde, van corroborar que sí que era al llibre, tot i que un dia abans, just la diada de Sant Jordi. El que no és tan sabut, tanmateix, és que, quan va néixer, estava inscrit com a “Desconegut” i que no va ser fins un parell de dècades després, molt abans del seu retrobament, que algú, a mà, hi va afegir el seu nom.
Arxiu Antoni Pineda
Ja de gran i assentat definitivament a Cubelles, Joan Vidal, recorda una anècdota que contrastaria amb aquest passat suposadament filonazi. A les primeres eleccions després del franquisme, el 1977, en Joan Vidal amb un grup d’amics seguien a dins del col·legi electoral el desenvolupament dels comicis. En Charlie Rivel exercia de president de mesa i, quan va arribar el seu torn a l’hora de votar, no van poder evitar mirar de reüll la butlleta que agafava. Per a la seva sorpresa, ja que no se li coneixia cap filiació política, es va decantar per la d’un grup comunista. “No puc assegurar que aquest fos el seu vot perquè, un cop a dins de la cabina, hi havia més paperetes i la va poder canviar, però a fora segur que va agafar la d’un partit d’extrema esquerra”, comenta Vidal.
Arxiu Antoni Pineda
Curiositats a banda, i al contrari del que acaba succeint a Les veus del Pamano, on ningú no sabrà mai de les gestes i compromís del mestre Oriol Fontanelles, ara la família ha volgut deixar constància dels riscos que, asseguren, va patir Rivel sota la bogeria irracional del nazisme.
PUBLICITAT
PUBLICITAT