HISTÒRIA LOCAL
05-12-2024 Última revisió: 07-12-2024 12:52
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
L’augment dels pisos de lloguer a la zona de Sant Martí d’Empúries a mitjans dels anys 60 del segle passat va portar el matrimoni format per Jordi Maragall i Noble i Basi Mira Azorín, juntament amb els seus vuit fills, a canviar l’estiueig de la Costa Brava per la sorra més fina i el suau pendent de les platges de Ribes Roges. Una zona més agresta que en l’actualitat i pràcticament verge de totxanes. Un racó ideal per al relaxament en una època en què els estius podien superar els dos mesos per a les famílies amb una certa posició econòmica i social. Aconsellat pel seu bon amic, el biòleg madrileny Faustino Cordón, qui ja combatia els mesos més calorosos de l’any al litoral de la capital del Garraf, el fill petit dels tretze que va tenir el poeta Joan Maragall va instal·lar-se amb tota la seva nissaga a Vilanova i la Geltrú, primer a una caseta anomenada Villa Gema per, un cop els propietaris se la van vendre per construir-hi pisos, acomodar-se en un apartament més modest, aleshores ja de propietat. Durant aquells anys, la zona estava molt poc edificada, menys que l’entorn del passeig del Carme i la resta de la primera línia de mar. Per aquest motiu, la família no es relacionaria gaire amb la població autòctona de la vila i, per extensió, no és massa coneguda la relació dels Maragall amb Vilanova malgrat que el vincle es mantingué actiu durant força anys i, tot i que més tènue, encara es manté avui en dia.
Pepa i Maite Nolla amb Pere Maragall a l'Hotel Cèsar
“Els meus pares eren molt amics de les propietàries de l’Hotel Cèsar, on hi anaven sovint a visitar els seus coneguts Faustino Cordón, eminent farmacèutic i biòleg, i la seva dona, María Vergara”, recorda justament en un dels salons de l’establiment en Pere Maragall i Mira, el fill més petit de Jordi Maragall i Basi Mira. Acompanyat de les germanes Pepa i Maite Nolla, la quarta generació responsable de regentar el local fins al relleu familiar a la cinquena, l’historiador i activista cultural recorda tot revisant fotografies dels seus pares i germans a la platja vilanovina com, amb el canvi de dècada, “els amics de la facultat també ens venien a visitar, de manera que el pis sovint s’omplia de gent entrant i sortint sense parar”. “Hi havia tant de xivarri i moviment”, rememora la Pepa Nolla, “que els pares marxaven de l’apartament i es passaven el dia a l’hotel conversant i dinant amb el matrimoni Cordón”.
Pere Maragall a la platja de Vilanova
En total, la nissaga Maragall la componien vuit fills, els quatre grans, com se’ls anomenava col·loquialment (Jordi, Àngels, Pasqual i Ernest) i els quatre petits (Cristina, Mònica, Pau i Pere). Entre el primogènit, el pintor Jordi Maragall, traspassat l’1de gener de 2023, i el més menut, Pere, hi havia quinze anys de diferència (1936-1951). Fidels a l’herència de l’avi, les inquietuds dels vuit germans van oscil·lar sempre entre la política i la cultura, combinant-se l’activisme cívic actiu de Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona i president de la Generalitat, i de l’Ernest Maragall, conseller de la Generalitat, amb la creació artística d’en Jordi, la poetessa i dibuixant Mònica i l’escriptor i teòric de la contracultura, el polifacètic Pau Maragall. O Pau Malvido, com també se’l coneixia popularment tot manllevant el segon cognom de la seva àvia paterna, Clara Noble.
Evocació d’un germà
Pau Maragall als anys 70
“Esprimatxat i llargarut, alt i desgarbat”, així definia Pere Maragall el seu germà Pau a un article publicat al llibre A imatge de la contracultura, editat per la Universitat de Barcelona el 2005. Es tractava d’un compendi d’escrits del mateix Pau Malvido, Pere Marcilla i Albert Subirats, poetes iconoclastes ja desapareguts en aquell moment. A la part introductòria dedicada al seu germà, en Pere Maragall recordava els seus inicis en els rituals de la transgressió i el seu endinsament a la cultura hippie de les dècades dels 60 i 70.
Prèviament, però, en Pau Maragall adoptaria un compromís polític netament revolucionari i oposat a la dictadura franquista. Després d’una primera fase iniciàtica al Sindicat Democràtic d’Estudiants, el penúltim dels germans militaria al FOC, el Front Obrer de Catalunya, constituït a Barcelona el 1961 i d’orientació socialista, oposat al comunisme oficial. El seu germà Pere el recordava com un teòric avançat i amb una gran capacitat intel·lectual. Ideològicament aniria evolucionant cap al trotskisme fins que, arribats als 70, es desencantaria de la política i se centraria en una ingent producció cultural, que pendulava de l’escriptura al dibuix i la fotografia. En aquells anys de convulsió i revolta coneixeria a la Universitat Autònoma en Genís Cano, un altre profeta de la contracultura qui, un cop morís en Pau el 1994, treballaria per recuperar l’obra del seu bon amic Malvido.
Pau Maragall relaxat a Villa Gema i a la dreta Basi Mira amb nebots amb la platja de Ribes Roges al fons.
Precisament, en Genís Cano signaria la introducció d’A imatge de la contracultura, un homenatge i reconeixement a l’obra dels seus antics companys d’art i vida. Nascut a Barcelona el 1954, Cano seria una de les ànimes del moviment alternatiu que es va gestar els anys 70. Actiu en tota mena d’iniciatives que subvertien l’ordre establert i la tradició més academicista, en l’art i la política, Cano també seria acusat per la policia de pertànyer a l’OLLA (Organització de la Lluita Armada), grup autònom batejat així pels mateixos cossos de seguretat i que tenia vincles amb diferents organitzacions antifranquistes, especialment amb el MIL (Movimiento Ibérico de Liberación), dels germans Solé Sugranyes, Josep Lluís Pons Llobet, Salvador Puig Antich i, entre d’altres, Emili Pardinyes, qui passaria els darrers anys de la seva vida a Cubelles i Vilanova.
Tant Genís Cano com el seu entorn més immediat sempre titllaren l’acusació de muntatge policial, tot i que fou perseguit i es veié obligat a amagar-se durant un temps. La seva fotografia, a més, va ser publicada a la premsa de l’època, de manera que hagué d’extremar les precaucions. Un dels amagatalls de Cano seria, justament, el pis de la família Maragall a Vilanova, un racó en aquella època molt poc concorregut i força discret. “La veritat és que jo no ho sabia, tot i que, coneixent-los, és totalment versemblant”, apunta Pere Maragall, qui remarca la solitud de l’apartament en aquells anys. “A nosaltres tampoc ens constava”, afegeixen les germanes Nolla, “però és cert que Ribes Roges no era com la part del passeig del Carme, on ja hi havia més tragí de gent”.
Fou concretament l’any 1974, quan a finals de març la policia havia detingut diversos membres dels grups autònoms vinculats al MIL, juntament a activistes de l’organització Estudiants Llibertaris i simpatitzants de la seva causa que, tanmateix, no tenien res a veure amb la lluita armada i integraven la comuna llibertària de Mirasol, a Sant Cugat del Vallès. Allà hi vivia Cano, motiu pel qual la policia nacional el va identificar com a membre de l’OLLA i, fins i tot, va ensenyar la seva fotografia al Telediario de les 15.00 h. “En aquell moment, en Pau Maragall, amic i còmplice artístic, amb qui conviuria a la comuna i cooperativa La Miranda de Coll del Portell i formaria part de diverses iniciatives com el reivindicatiu i esteticista Grup Sense Nom i el Servei de Vídeo Comunitari, l’amagaria durant uns mesos a la casa de Vilanova” explica el periodista Joni D., autor de l’obra Grups Autònoms. Una crònica armada de la Transacció democràtica, publicat el 2013 i on es recull la peripècia. “La informació la vaig localitzar a l’arxiu del Pavelló de la República, mentre em documentava per al llibre”, abunda el seu autor.
Finalment, l’acusació decauria i en Genís Cano, que va morir el 2007 víctima d’una leucèmia, es podria deslliurar de l’estigma de perseguit i centrar-se en la seva producció artística. Segons explicava el també poeta i periodista David Castillo en un article necrològic, durant la Transició va restar en un segon plànol fins que, ja amb els 80 en marxa, reapareixeria amb tota mena d’iniciatives de transavantguarda i, ja immersos en la dècada següent, molt actiu en la recuperació i reivindicació dels seus companys de generació, com en Pau Maragall.
Gràcies a la seva perseverança, es publicaria Poètica de la Contracultura, amb textos de Pau Malvido, el ja esmentat A imatge de la contracultura i Nosotros los malditos, la crònica que el mateix Maragall faria de la contracultura i l’avantguarda. Foren uns anys en què residí a Formentera i Menorca, on recorreria els seus pobles i racons parlant amb els seus habitants i dibuixant de manera gairebé compulsiva. La família seguiria vinculada a Vilanova, on els germans i els seus fills anirien mantenint el vincle, amb més o menys intensitat. El pis familiar l’heretaria l’Ernest Maragall i la seva germana, Maria Àngels també visitaria sovint Ribes Roges en companyia del seu marit, el periodista i escriptor Jaume Lorés, amb el seus fills Marta, Jaume i June. Als salons de l’Hotel Cèsar s’hi conserven fotografies, per exemple, de Pasqual Maragall i la seva dona, Diana Garrigosa, compartint taula a l’establiment o els seus pares també entaulats amb amics i coneguts.
“L’Ernest va continuar venint molt”, recorda la Pepa Nolla, “igual que el Jordi i la Mònica”. Després serien les següents generacions les que anirien visitant la capital del Garraf de manera periòdica. “Van fer molta amistat amb l’alcalde Jaume Casanovas amb qui, a banda de militància al PSC, també compartien edat i interessos”, remarca la seva germana Maite. “Quan va començar a parlar-se del projecte d’urbanització de l’antiga Pirelli, molta gent es va mobilitzar perquè, segons s’havia publicat, l’opció inicialment escollida era molt perjudicial per a la ciutat”, hi afegeix la Maite Nolla. “També alguns Maragall s’hi van oposar, el que denota el seu vincle amb Vilanova. De fet, hi ha una fotografia que va aparèixer a la premsa a primera pàgina on es veu l’Ernest al bell mig d’una manifestació”, rememora la Pepa Nolla alhora que afegeix que, des d’alguns sectors, es va voler “desinformar premeditadament ja que, com es veuria després, aquell projecte no era l’únic que existia, però sí l’únic que es va voler fer públic”, rebla l’antiga responsable de l’establiment.
Una història que, com moltes altres, palesarien durant dècades l’estima i tirada del llinatge Maragall amb Vilanova.
PUBLICITAT
PUBLICITAT