DES DE HANOI

Tombes al carrer

---

Josep Maria Capilla

12-05-2005 18:22

Potser és per la nostra tradició judeo-cristiana —sobretot la medieval i barroca, punitives, apocalíptiques i martirològiques—, però els catòlics de la Mediterrània no hi podem fer més: amaguem els nostres morts. No els oblidem pas, però hi llencem al damunt un vel de Maia que molt escadusserament descobrim. Els nostres cementiris no són com els del nord, els de l’Europa i Nord-amèrica protestants: els que volten la terra antiga i sagrada de l’església de la congregació petita o els que s’estenen pels pujolars suaus de parcs i boscos dins els límits de les ciutats. Els nostres cementiris, verticals, multicel·lulars, generalment adotzenats, s’alcen en canvi castigats contra unes parets que ja no pertanyen a ningú, sempre als afores, al capdamunt d’un pujol o al revolt d’un camí que la ciutat o la vila amb prou feines visiten. Per a nosaltres, sembla que la mort no sigui pas reunió, unió amb, ni tan sol una “major naixença”, com va dir el poeta, sinó la pols que tots esdevindrem i que cal amagar, com més aviat millor, sota la catifa de l’oblit.

Recordo que una vegada, tornant de l’aeroport de Noi Bai, a Hanoi, vaig veure, emergent de la crinera ondulant dels arrossars d’un verd elèctric, el grup solemne de quatre o cinc tombes, disposades amb irregularitat, però aplegades les unes amb les altres, com fent una petita i anàrquica rotllana. Vaig advertir al taxista, conegut meu, la meva descoberta: “Sí, passa sovint al Vietnam.”, m’informà, “Abans, quan tothom era tan pobre, s’enterraven els morts pràcticament allà on queien. Per això és tan fàcil veure tombes pertot arreu. Ara que els diners comencen a rajar una mica, tendim al cementiri organitzat pel municipi.”

El Japó també participa d’aquesta integració total del cementiri amb la ciutat, per bé que no d’una manera tan rudimentària com s’esdevé al Vietnam. Les tombes no apareixen com bolets als llocs més impensats, sinó que s’organitzen ordenadament dins els límits que clouen tanques de fusta o murs de pedra. Per general, el cementiri és de dimensions molt menudes i apareix una mica arbitràriament al cap d’una qualsevol cantonada de carrer. Cal tenir en compte que el funeral japonès —com el vietnamita— és de tradició
budista: els cossos dels finats, doncs, es cremen, amb el consegüent i profitós estalvi d’espai que això provoca.

Totes aquestes reflexions les ha provocat el fet que ahir mateix, mentre feia una passejada pel meu barri de Hanoi, em vaig veure tot d’una envoltat per un mar, que en principi podria semblar sinistre, de tombes i esteles que van aparèixer pràcticament del no-res.

La primera de les tombes estava situada just al marge del carrer per on voltava. L’estela, un rectangle amb els angles superiors escapçats, emergia clavada del terra i s’inclinava un bon xic cap a la dreta. Era de pedra picada, d’un granit erosionat pel pas del temps. A la seva superfície hi havia gravats uns caràcters xinesos, totalment inintel·ligibles per a mi. Fins i tots les dates, que segur que hi eren, no eren pas escrites en les nostres xifres d’origen àrab. Una mica més endavant, una altra tomba, aquesta amb cúmul i estela. El cúmul no deuria arribar al mig metre de llargària i s’alçava uns vint, potser trenta centímetres. A l’estela vertical hi havia barrejat el xinès i el vietnamita, i el text l’encapçalava una fotografia gravada en ceràmica del finat, un jove que havia mort el 1970 a l’edat de 18 anys. Tot i el mal estat de la fotografia —en blanc i negre— vaig poder advertir que el jove duia uns galons de militar a cada espatlla.
A mida que avançava anaven emergent del terra, colltorçades, inclinades, més grans o menudes, els caps i capcirons d’una munió inacabable d’esteles verticals. Semblava com si algú, enfollit per la trampa de la mort, hagués tingut la voluntat d’arrencar amb la força de les mans totes aquestes làpides de les entranyes de la terra i que hagués abandonat la impossible tasca a mig fer. El conjunt podria haver recordat perfectament una d’aquelles pel·lícules de terror de sèrie B que s’inicien en un cementiri escabrós, nocturn i ple d’ànimes en pena. En canvi jo em trobava a ple dia i, en aixecar el cap, vaig poder constatar que, en resseguir el curs incoherent que feien les tombes, havia acabat al bell mig d’un hort, envoltat d’arbres fruiters, verdures i d’un senyor vietnamita, possiblement l’amo del terròs, que m’observava una mica embadalit i recolzant els braços en el mànec d’una aixada. Vaig mirar de fer-li entendre, com vaig poder, que no era pas la meva intenció molestar-lo, sinó que era allà tan sols per poder observar de prop les tombes. Va deixar anar un gest de paternal indiferència i tornà a la seva feina, la de cavar, sembrar i veure créixer.

Potser és aquest el quid de la qüestió. Els nostres cementiris són una estesa vertical de cossos en un procés imparable de putrefacció total. A l’Àsia, per contra, i de resultes del ritual budista de cremar els cossos, els cementiris són parcel·les de terra sulfurosa i rica, perfecte adob que, en conjunció amb la primavera, fa que els camps esclatin i verdegin amb el mateix ímpetu amb què la mort ho arreplega tot.

Arxivat a

Mostrar etiquetes Ocultar etiquetes

Temes del dia

Més llegits els últims 7 dies