INTEGRACIÓ LABORAL
23-01-2025 12:53
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Una discapacitat és una limitació d’alguna activitat física, mental o sensorial que dificulta la realització d’algunes activitats o interaccions amb altres persones. Malgrat tot, la voluntat, i segurament el dret, d’aquestes persones amb discapacitat és de poder portar una vida tan normalitzada com sigui possible. De tenir cobertes les necessitats bàsiques, l’accés a l’educació, al mercat laboral, a la vida social, i poder moure's per la ciutat. Sentir que la seva vida té sentit, que té un al·licient. Ser feliç, com qualsevol persona.
Els reptes que planteja l’atenció a la discapacitat poden ser clars. Passen per una educació i formació, una inserció laboral, assolir una vida el màxim d’independent, poder gaudir de l’oci, activitat social, esport inclusiu, bona accessibilitat i resoldre les grans dependències. Se saben els reptes i segurament se sap com resoldre la manca de recursos en serveis socials com un augment del finançament públic, millorar la coordinació interinstitucional, augmentar els serveis residencials, domiciliaris i tècnics i promoure la col·laboració pública i privada.
Però potser cal incidir en una acció aparentment tan simple com adaptar els serveis a les necessitats individuals. La Fundació Santa Teresa va néixer al Vendrell de la mà d’un grup de mares i pares de persones amb discapacitat intel·lectual per donar resposta a la manca de serveis assistencials. Per la mateixa responsabilitat social, la fundació va anar ampliant l’àmbit fins a donar cobertura a serveis a les persones amb discapacitats intel·lectuals, sensorials i físiques, amb trastorns mentals, joves amb fracàs escolar, immigrants, aturats de llarga durada o amb pocs recursos econòmics.
José Carlos Eiriz, és el director general de la Fundació Santa Teresa, indica que “estem fugint dels compartiments estancs que ha creat l’administració. S’han posat parcel·les i etiquetes de les persones i s’han creat centres en funció d’això. Intentem trencar això. Ajuntem persones, que tinguin convivència, en funció dels seus gustos i dels seus interessos, no tant per la seva identitat. Intentem donar molta flexibilitat per aconseguir la màxima capacitat d’adaptació a les necessitats de les persones”.
La idea de la fundació és clara, però molt ambiciosa, “volem contribuir que les persones assoleixin la felicitat, en trobar-se bé en el seu entorn i amb si mateixos, en normalitat. Els projectes professionals, en realitat, són projectes de vida de les persones, on els professionals els acompanyem. La visió clàssica del servei social és oferir serveis de qualitat. Aquí és el revés, són les persones les que saben les seves necessitats i nosaltres els hi hem de poder oferir”, comenta el director.
El màxim responsable de la Fundació Santa Teresa reconeix que s’han aconseguit molts avanços en l’establiment de drets, el problema és l’exercici d’aquests drets. “No podem dependre de què les administracions facin les coses, perquè sempre anirem per darrere de les necessitats reals. L’economia social ben estructurada pot donar moltes respostes si es treballa amb proximitat i en col·laboració amb la societat civil”.
La Fundació Santa Teresa el 2018 va obrir una via pionera a l’Estat: el Centre la Sínia que ofereix un espai formatiu, de millora de l’ocupabilitat i d’atenció a persones amb discapacitat, en risc d’exclusió i gent gran del municipi, d’una forma integrada, i oberta a la participació de la resta de la població. Però la gran singularitat d’aquest espai és que, a més, és un Centre Cívic. “Col·laborem en projectes d’altres entitats, creem una xarxa de relacions que permet impulsar el màxim de suports naturals per a les persones. Hi participen totes les persones de l’entorn perquè el centre està obert. La integració comença en el mateix centre, no cal anar-ho a buscar a fora”, conclou José Carlos Eriz.
Comencem amb les històries personals. Luisina Minconi, 40 anys. Va venir de l’Argentina amb els seus pares a Segur de Calafell, de petita. Fa vuit anys que és una de les usuàries del Servei de Teràpia Ocupacional on es treballa el foment de les capacitats i autonomia, però sense un horitzó laboral. Va a la Sínia cada dia, de les nou a les tres del migdia. Cada jornada fa una activitat diferent: gimnàstica, tango, piscina, ball, country, biblioteca, karaoke. “Fem activitats amb la gent gran. Ajudo al menjador del centre i m’agrada celebrar els aniversaris de totes les persones”, comenta. A part aquest grup, també col·labora amb el grup ecologista Gepec en el control dels nius del corriol camanegre.
Carmina Balaguer, directora tècnica del Centre de la Sínia de Calafell, comenta a l’inici del centre l’encaix va ser ràpid “tot i que alguna persona gran els xocava haver de compartir activitats amb persones discapacitades. Comparteixen aficions, s’ajuden entre ells i s’ensenyen coneixements”. En línia al que explicava José Carlos Eiriz, la directora tècnica de la Sínia opina que “cal flexibilitzar els serveis i l’administració és molt rígida. Surt molt car fer un edifici només per a gent gran i un altre per gent discapacitada. Aquest és un centre experimental. Com que és un centre cívic significa que les persones no s’apunten a les activitats per la funció específica del centre, s’inscriuen en funció dels seus interessos i gustos”.
La directora reconeix que és molt gratificant, “no sembla entrar en un centre dia. Hi ha gent gran, joves, persones discapacitades, nens del Casal a l’estiu, hi ha molta possibilitat de relació”. En aquests moments tenen 40 voluntaris, “com més n’hi hagi més podem diversificar les activitats. El Projecte Radars és una autèntica xarxa comunitària de gent que alerta si algú li manca alguna cosa o ho ha deixat de fer alguna de les seves rutines”, diu Carmina Balaguer.
Les persones amb discapacitat intel·lectual estan fins als 21 anys en una etapa formativa i després passen a un servei com el que està la Luisina. Ara hi ha alguna activitat formativa més que els pot donar oportunitat fins i tot laboral, però almenys estan aprenent activitats que els agraden. Per exemple, la formació voluntària d’una perruquera, igual algú en pot sortir com ajudant en un establiment.
El balanç social de la Fundació Santa Teresa és de 1.300 persones ateses a l’any. Els Serveis d’Integració Laboral van atendre 360 persones, els seus centres formatius 300 persones, els Serveis de Suport a la Llar 200 persones, es van atendre 160 persones d’atenció diürna, 100 persones als Centres de Dia, i en altres serveis s’han atès unes 200 persones.
El Centre Especial de Treball presta servei a un centenar d’empreses i administracions i les seves tasques en un 36% són de jardineria, 5% de neteja d’espais i manteniment, 45% en restauració, 7% en gestió d’entitats, 5% en serveis industrials i en un 2% en gestió de centres de dia. Ens acostem a una brigada de jardineria, capitanejada per Joan Nin, de 57 anys, que fa 25 anys que està a la Fundació. Va passar per un procés d’adaptació dins l’empresa, però ja fa uns anys que es va poder treure el carnet de conduir i això li ha permès ser el cap d’una brigada junt amb tres companys.
“M’agrada aquesta feina, i fer-la ben feta. Vaig acceptar fer de cap, tot i que a vegades costa alguna tensió amb els companys”, diu Joan Nin. El 2008 va sortir de la Fundació per treballar un temps a l’Hotel Europe de jardiner, “però hi havia problemes, estava sol, trobava a faltar el meu equip”. Viu amb els seus pares i és aficionat a caminar, cada any fa un tros del Camí de Sant Jaume. És totalment autònom.
De fet, aquests problemes d’adaptació a un lloc de treball a una empresa convencional són bastant habituals. “Falta suport al món laboral. A les empreses no hi ha flexibilitat, ni tan sols mà dreta per resoldre alguns problemes que puguin sorgir. A les empreses segurament els manca un suport per gestionar les singularitats de tenir treballadors discapacitats. Persones com el Joan els cal aquest suport. La inserció és difícil, tot i que avui ja no hi ha diferències salarials. Portem quatre anys sense cap inserció”, exposa Raisa Gallizo, psicòloga responsable del Centre Especial de Treball, conjuntament amb una altra treballadora social.
La Fundació Santa Teresa fa set anys va canviar la mirada per establir un Pla Individual de Suport, “per treballar cap al què vol la persona. Acompanyem en el procés d’envelliment prematur, facilitem una jubilació anticipada amb una transició de deixar de treballar un dia amb plena remuneració”, afegeix la psicòloga. Deixar de treballar per aquestes persones no sembla un hàndicap, “quan em jubili faré la meva vida, caminaré amb el Grup Muntanyenc de la Lira i treballaré a l’ordinador”, no dubta Joan Nin.
Yolanda Gallego, té 54 anys, des del 1989 relacionada amb la Fundació Santa Teresa. Treballa al Centre Especial de Treball concretament al Taller de Manipulats. “Vaig estar treballant una temporada fora de la fundació, però van tancar l’empresa i vaig tornar. No em va agradar, prefereixo treballar amb els companys de sempre, aquí al taller”. Yolanda està casada i té una filla de 18 anys, fa jornada reduïda per atendre a la seva filla, però la seva tutela la té fundació.
Aquesta figura és important per acompanyar a les persones amb discapacitat quan no hi ha un entorn familiar o aquest no és propici. Aquestes entitats proporcionen un servei social que té la funció fonamental de vetllar pels drets, la guarda i custòdia de la persona tutelada i dels seus béns, determinat per la justícia. En molts casos un membre de la família exerceix de tutor i pot prendre les decisions que puguin afectar a la vida i béns de les persones discapacitades.
“En els darrers tres o quatre anys hi ha hagut un canvi normatiu per preservar l’autonomia de les persones. Abans no podien votar. Una fundació tutelar calma el patiment dels pares que saben que els seus fills no quedaran desemparats”, explica Raisa Gallizo. Però també s’han donat casos que alguns familiars han malbaratat o mal gestionat els sous o pensions de les persones amb discapacitat “llavors es pot denunciar el cas i un jutge atorgarà la tutela a una fundació”, completa Marina Morillas, treballadora social.
Moltes persones amb discapacitat estableixen relacions de parella entre elles. “No és tan normal que s’emparellin amb persones de fora dels centres. Alguns es casen i tenen fills. Se’ls acompanya, conjuntament amb les seves famílies, a ser pares. Sovint expressen un desig i els expliquem que significa tenir parella. En funció de la decisió i del seu entorn se’ls hi assigna una tutela”, comenta Raisa Gallizo.
Antigament les famílies amagaven les persones amb discapacitat. Es quedaven a casa, però la seva qualitat de vida era molt justa. Al llarg dels anys s’ha fet evident la necessitat residencial d’aquestes persones, bé perquè les famílies no poden continuar ocupant-se o perquè les mateixes persones han volgut sortir de l’entorn familiar. La Fundació Santa Teresa disposa de 52 places residencials repartides en sis unitats de convivència, a la Casa Larrienaga, una vila modernista del 1906, complementada amb la Casa Petita on viuen cinc persones més. A part té tres pisos de suport de 24 hores.
Mari Carmen Mañas, de 38 anys i Joan Anton Palau Pérez de 60 anys són un matrimoni responsable de la Casa Petita, on conviuen amb tres residents més. Ell té molt poca relació amb la seva família, ella té relació amb la seva mare. Al matí van al taller, tenen bona relació amb els companys de residència. Fan les compres per Internet i s’organitzen per cuinar i netejar. Al matrimoni li agradaria anar a fer un creuer, sota l’afirmació de la fundació tutelar. Ella escriu poemes.
“Els problemes de convivència a vegades venen perquè no s’escullen els companys de residència amb qui conviure. A vegades els falta paciència. En aquests casos es busquen estratègies perquè no hi hagi tensions. Sovint tenen dificultats per controlar els desitjos i emocions. Mirem de distribuir les persones per les seves afinitats”, comenta Montse Boada, responsable de Residències-Llars.
La Fundació Santa Teresa està impulsant una nova residència a Calafell al costat de la Sínia, seguint el model de petites unitats de convivència, facilitar que cadascú tingui el seu espai individual i respectar les dinàmiques diàries dels residents. “La residència és una sortida, un pas natural per a les famílies que no poden gestionar les situacions amb els seus fills. Sovint tenen un sentiment de culpa per prendre aquesta decisió”, apunta Montse Boada.
Un altre exemple de pis de suport és on conviu Rodolf Alonso Viñas, de 59 anys, amb un altre company. Tenen el suport de Quim Gallego, de 62 anys, que des del 2007 és monitor a la Fundació Santa Teresa que hi passa cada dia per supervisar les tasques, però els residents mantenen la seva autonomia. Rodolf està jubilat, abans treballava a la brigada i des del 1997 vivia a la Casa Petita. Té vuit germans, però té una tutela. Ajuda a la Gent Gran de la Fundació i fa treballs d’artesania, però no li agrada planxar i li costa cuinar.
Ens hem centrat en les persones amb discapacitat, no obstant això la visió de la Fundació és una mirada molt més integrada a les persones amb dependència afectiva, social o econòmica. Segurament el futur passa per aquesta mena de conxorxa entre la gestió pública, la privada però sobretot amb la societat civil, en tots els seus formats, en entitats o particulars. Construir xarxes, solidaritat i coordinar ajudes és una manera de generar recursos, però a la vegada construir comunitat. Una tasca més que difícil en aquests temps d’individualització i que els llaços socials s’han liquat. Però es pot fer, ho acabem de veure.
PUBLICITAT
PUBLICITAT