HISTÒRIES RETRATADES
03-04-2025 16:50
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Ja ha passat el temps de les grans empreses constructores de Vilanova i la Geltrú. El que queda d’elles es dediquen a fer petites promocions, obra nova de proporció mitjana o petita i reformes. Parlarem amb constructors i promotors veterans, que van construir bona part de la ciutat. Ens expliquen les dificultats de relleu generacional, de trobar mà d’obra qualificada i d’accedir a les grans obres de la ciutat. Al seu moment, la seva activitat va ser cabdal pel desenvolupament de la ciutat. Ara ja no.
Dos exemples serveixen per explicar la dificultat perquè aquestes empreses locals tenen dificultats per accedir a les grans obres. La promotora immobiliària Aedas Homes va adquirir el 2016 la tercera fase de l’Eixample Mar, la part que va quedar per construir després de l’encallada del 2008. En aquest sector acabarà construint 10 edificis, 675 habitatges, que es calcula que unes 2.000 persones hi aniran a viure.
L'Eixample de Mar és una zona cotitzada. Detall d’un balcó de l’Eixample Mar. Amadeu Torné Güell
Una altra gran immobiliària, Kronos Homes, està construint 530 habitatges del que serà el nou barri Parc Central, a les Roquetes. La població actual d’aquest nucli de Sant Pere de Ribes és de 12.706 habitants. Aquest nou barri suposarà l’arribada d’aproximadament 1.500 persones, contribuint amb molta potència a l'imparable augment de la seva trama urbana en total simbiosi amb la de Vilanova i la Geltrú.
Esquelets a mig construir a la Vilanoveta. Amadeu Torné Güell
Aquests dos grans grups van comprar el terreny, han fet la promoció i la construcció. La dificultat per finançar la compra de solars, fa que només multinacionals, fons d’inversió o grans corporacions immobiliàries puguin accedir a aquesta compra. Un cop adquireixen els terrenys s’ocupen de construir, amb sistemes només a l’abast de grans empreses, i amb personal subcontractat, a vegades amb mà d’obra estrangera que es desplacen només per aquest propòsit. Òbviament després es dediquen a la seva comercialització.
Vilanova i la Geltrú se situa actualment en la quarta posició dels municipis de Barcelona que amb més edificis acabats el 2024, concretament amb 461, per sota de Barcelona amb 1.884, Badalona amb 859 i Terrassa amb 568. La capital del Garraf té molta demanda de pisos. Les grans empreses s’hi fixen, opten a les grans promocions i les venen. Llavors, cal preguntar-se qui es beneficia que la construcció hagi recuperat una bona dinàmica, si les empreses Vilanovines no opten a les grans obres i la mà d’obra no és d’aquí.
Grues a Vilanova i la Geltrú. Amadeu Torné Güell
Hem triat alguns d’aquests constructors de Vilanova perquè ens expliquin la seva història. Un d’ells és Alfred Contreras. L’empresa Construccions Contreras comença el 1945 amb el seu avi, El primer client que va tenir va ser el doctor Ribot, pare del Manel Giró Ribot. L’empresa es va anar fent gran, l’Albert Contreras i el seu pare Alfred Contreras Olià, van continuar. El nostre protagonista, que és arquitecte, però no ha exercit mai, va seguir la nissaga constructiva. Actualment encara és el cap de l’empresa.
Cap als anys seixanta es van començar a fer obres de més envergadura, com els edificis del carrer Lleida cantonada carrer del Recreo, els blocs del km 43, els blocs Olià, els hotels Cèsar i Univers o l’edifici de davant de la Pasífae, al passeig de Ribes Roges. Abans de la dècada dels setanta amb la voluntat de fer obra més gran es funda l’empresa CORE, una unió de quatre: Contrerars, Garí, Goméz i Mallofré.
Van fer l’edifici del Banc de Bilbao-Biscaia, a la Rambla l’edifici de davant del Mercat per l’entrada principal, les torres altes a l’avinguda Francesc Macià, al costat del parc de Bombers, l’escola Cossetània, l’edifici Nautilius, al passeig Marítim, cantonada rambla Pirelli. Tot el grup podia representar 200 treballadors. El gran moment va ser el 1990 i 91, quan van construir l’hotel Melià de Sitges. Després a CORE només van quedar Contreras i Garí. El 95 va fer l’hotel de les termes de Montbrió.
Edifici Nautilus i Bahia Blanca fets per Obres Contreras. Amadeu Torné Güell
No obstant la unió, cada empresa anava fent les seves accions pròpies. A finals dels seixanta fins als noranta, l’empresa Contreras, també van fer promoció a diferents punts de Vilanova, la Bòvila va ser l'última. D’aquella època destaca la Bahia Blanca, o la cantonada del Francesc Macià amb el carrer Olèrdola o l’Atenea Park. “És complicat fer la promoció i construcció. Ara les grans obres no les fa no les fa ningú d’aquí. Porten els equips muntats. La crisi del 2008 va tallar la dinàmica de fer grans obres per les empreses locals. El 2004 vam fer els 200 habitatges de la MG, ara seria impensable. El promotor era d’aquí, ens coneixia, sabia que construíem bé. Per exemple ara, dels promotors de la Carrerada no n’hi ha cap d’aquí”, explica Alfred Contreras.
Alfred Contreras, històric constructor de la Vilanova i la Geltrú. Amadeu Torné Güell
Abans de l’esclat de la bombolla immobiliària es construïa set vegades més que ara. El 2008 es va tallar la construcció d’habitatges nous. Va baixar una tercera part la facturació. Els anys vuitanta un grup de constructors van fundar la cooperativa de Materials per a la Construcció del Garraf, amb 60 socis. El 2008 va passar de facturar set o vuit milions anuals a un milió i mig. “Aquest tall va fer que moltes empreses perdessin l’accés a les grans obres i molts paletes s’haguessin de dedicar a altres activitats. Ara ja no es pot recuperar aquest personal”, diu resignat el constructor.
Els operaris de la construcció s'han especialitzat. Amadeu Torné Güell
Alfred Contreras és el president del Gremi de Constructors del Garraf. “Actualment no es construeix malament. De les 135 empreses agremiades són familiars en majoria, unes 80 de Vilanova. Aquestes empreses fem obra nova petita o remodelació. Ens interessa tenir personal que sàpiga fer de tot. Però no hi ha oficials ni paletes formats. Però ara els operaris s’han especialitzat molt en cada acció. Hi ha manca de formació, les empreses tenen dificultat de relleu, els fills han estudiat altres activitats. Moltes pleguen, a raó de dos o tres a l’any. El conveni de la construcció contempla bons salaris, però la construcció té mala fama. Abans quan no s’estudiava, s’anava a l’obra. Era una activitat que semblava fàcil i que es guanyaven molts diners”, comenta Alfred Contreras
Salvador Bernadó, té 68 anys. Ve d’una família vinculada a la construcció iniciada per Cristòfol Bernadó, era mestre d’obres. El seu pare va ser paleta, constructor, i va fundar una empresa petita, personal. Bernadó va estudiar d’aparellador i arquitectura, mentre estudiava ja estava vinculat a les obres. Fa 47 anys que està dedicat a això, el seu fill, que també es diu Salvadó, continua l’activitat.
Junt amb Santi Alonso i el Josep Cardona, van els edificis amb dues xemeneies vermelles, a prop de la plaça del Consolat de Mares, als anys noranta. També va fer un edifici a la rambla de la Pau molt funcional. “Estic molt orgullós de petites intervencions, a la Rambla vam restaurar la casa modernista, del Fornet. Més amunt on hi havia hagut el Banc Central, el propietari, va dipositar confiança i em van proposar recuperar la façana tal com era. Vam posar unes motllures que havia guardat el propietari”, indica l’arquitecte.
Salvador Bernadó, arquitecte, davant una façana remodelada per ell. Amadeu Torné Güell
“Aquest tema familiar de la construcció es porta a la sang, amb uns companys vam muntar una empresa de construcció que complementa la feina d’aparellador. Hem fet obres petites o reformes. Mai amb la pretensió de construir edificis grans. El problema actual és de mà d’obra. S’han implantat noves tècniques per millorar. La construcció s’ha convertit en una cadena de muntatge, amb especialistes amb un cap d’obra que vigila. Hi ha una professionalitat més baixa, el fuster, el serraller i l’industrial que intervenien en l’obra han desaparegut” explica Bernadó.
Pel que sembla cada vegada s’estan posant en pràctica tècniques cap al prefabricat. El Pladur ara mateix forma el 95% de les separacions dels habitatges. “S’ha incorporat com un element normal, però qui ho instal·la són especialistes. Es poden passar les instal·lacions millor, amb menys pesos, redueixen temps d’execució i, per tant, costos. D’altra banda, en èpoques que els industrials van sobresaturats, hi ha col·lapse en les comandes i es produeixen retards en els terminis”, aporta Bernadó.
Tot se’n va anar enlaire amb la crisi del 2008, de facturar una proporció de deu van passar a facturar dos. “Ens vam mantenir de la fidelitat de clients petits. Va fallar la promoció gran. Conec a companys arquitectes que vam anar a fer de taxista. Vam agafar tota mena de feina”, exclama Bernadó. Recorda que “el 2005 se’ns va acudir de constituir amb diferents aparelladors, un sistema de control de les obres, es necessitava un laboratori homologat. Vam mirar de muntar-ho com un per servei, no tant per negoci”, això també els va ajudar a passar el tràngol de la crisi.
Per aquest arquitecte i constructor, els preus de venda d’abans de la crisi encara no han arribat. Actualment, la repercussió del sol és molt inferior a la de llavors. El component del sol és el que encareix, perquè la construcció té el mateix cost sigui on sigui. Això fa que l’habitatge actualment tingui un preu raonable. Si s’encareix és pels impostos i per les exigències de les normatives. No hi ha un marge de guany tan elevat com es pensa. És un 15% brut de guany sobre la promoció. Hi ha hagut èpoques potser es comprava un solar i l’endemà valia el doble, tot es disparava”.
Josep Maria Sala, un altre constructor històric de la ciutat. Amadeu Torné Güell
Josep Maria Sala, de 72 anys, està actiu des del 1967 amb Obres Quintana. En l'actualitat es diuen Geobra, ell és el soci principal, ja no queda cap Quintana des del 1987. Com a obres representatives, ha fet el paviment de la Rambla Principal, el Parc de Ribes Roges, el carrer de Caputxins, Sant Sebastià i la plaça de la Vila. Als Camils també van fer moltes construccions. Ara estan fent una obra mitjana al carrer Pàdua.
Per ell, les obres grans van lligades als fons d’inversió, com a l’Eixample Mar. “Ells treballen amb gent subcontractada, no podem entrar en aquestes operacions. Ells ho fan tot, des de la promoció. Ara només fem obra mitjana de promoció o edificació. La mà d’obra qualificada no existeix. Tot són especialistes. Hi ha molta gent que ve de fora del país, però també venen amb especialitat. No hi ha cap operari de menys de 35 o 40 anys. No hi ha relleu generacional. És un mercat laboral que no interessa. A mi no em seguirà ningú. De la construcció no en vol saber res ningú. És considerada una mala feina avui en dia. Per treballar a l’aire lliure, és dur.
Diferents imatges de la promoció del carrer Pàdua. Amadeu Torné Güell
Sala pensa que actualment es construeix bé, però que abans la construcció era més elaborada. Ara hi ha molts elements que venen prefabricats. “El 2008 d’avui per a demà es va parar tot. Em pensava que en entrar a Europa les crisis serien amb onades més planes, i resulta que han sigut molt més altes. Ara és impensable que torni a passar perquè la banca ho té molt controlat, no hi haurà impagaments massius”, diu confiat Josep Maria Sala.
Domingo i Jerónimo Hernández, són dos dels sis germans que segueixen al peu del canó de Edificaciones Vilanova, una empresa constituïda pel seu pare com a constructor i promotor a mitjans dels anys setanta. No fan construcció per a tercers, sempre han sigut promotors. “Si comprem alguna cosa és per donar a la venda un producte construït per nosaltres. Als anys noranta comencem en la gestió de sol, subjecte a noves urbanitzacions o planejament urbanístic”, explica Domingo Hernández.
Darrers blocs que s'estant constuint a la rambla Sant Jordi. Amadeu Torné Güell
De destacades han fet les promocions de la Fusteria Pirelli, el Sant Jordi o el Mercat Central de Sant Pere de Ribes. “Ens podíem pensar que algun moment petaria el sector. Va ser el 2008, perquè tot estava desmesurat i embogit, però no es podia saber ni el moment i molt menys la magnitud. En aquest negoci es diu que el més difícil és saber comprar i crec que és saber quan s’ha de vendre i si s’ha de vendre. El 2008 ningú volia vendre perquè cada dia valia més. Nosaltres ho vam vendre tot, abans de l’esclat. El 2015 vam començar a comprar quan ningú ho feia, vam intuir el moviment del pèndol. La primera gran promoció després de la crisi a Vilanova la vam fer nosaltres quan havíem comprat un esquelet d’una obra inacabada a la rambla Sant Jordi”, comenta Domingo.
El seu germà apunta que la construcció té problemes de mà d’obra. “Hi ha especialistes, però no saben de tot. No tenen ofici. Puc contractar una obra claus en mà, però el personal l’ha de subcontractar perquè no té personal propi. El sector no és atractiu. El 2007 va fugir tothom. Va ser un trànsit molt dur. Els operaris amb ofici es van ressituar en altres sectors”, diu Jerónimo Hernández.
Jerónimo Hernández, membre d’una família de promotors i constructors. Amadeu Torné Güell
“A la promoció el trobar sol és molt complicat. Veiem que hi ha molts intrusos al sector, que s’ha convertit en dinàmiques molt financeres. El problema és que les promocions es fan amb grans grups. El sol l’has de pagar al comptat, els bancs no financen la compra de solars des del 2007. Totes les promocions en marxa s’autofinancen o agafen diners d’un grup d’inversors que cobren interessos altíssims”.
No hi ha relleu familiar pels Hernández. “Avui en dia els diners no estan ni en la construcció ni en la promoció, està en l’esforç, com en qualsevol negoci. Si es té una quantitat de diners important, no s’inverteix en el sector constructor o promotor, pels riscos que comporta, per guanyar un 15% a l’any. És un mite que es guanyin molts diners en aquest sector”, raona Domingo Hernández. Conclou que “Tenim la dimensió que voldríem tenir. La situació abans era diferent. Des del 1985, hem passat dues crisis, estem vius, continuem promovent, estem al mercat, no ens podem queixar. Cada situació és diferent, però cal actuar sempre amb prudència”.
Promoció a la urbanització de la Carrerada. Amadeu Torné Güell
Raimon Clavé i la seva família s’ha dedicat a fer urbanitzacions des dels anys setanta sota el nom d’Obres Clavé. Des dels anys noranta només fan promoció i urbanització. Com a més destacades es poden citar el Molí de Vent, Mas Seró, la Carrerada i ca l’Escoda. “Vam intentar fer cases, al Molí de Vent, però la grua la tenim guardada, no l’hem aixecada mai més. Si alguna vegada hem de fer urbanitzacions, hem de subcontractar l’execució perquè ja no tenim personal. Ara fem una feina més aviat administrativa, de compra i venda de solars. Abans ho fèiem tot, només subcontractàvem l’asfalt”, comenta.
Raimon Claver, promotor i constructor al seu despatx. Amadeu Torné Güell
Per Claver la construcció sempre ha sigut una feina dura, poc agradable. Els operaris es van perdre el 2008, la gent es va dedicar a altres feines. Van caure moltes empreses, no només constructors i paletes, sinó empreses de serveis associats com fusters, aquesta crisi la va patir tothom. “El problema de la mà d’obra afecta més les empreses petites. Els grans se’n surten més fàcilment. Els petits van tirant enrere. Quan abans quan algú feia una obra gran la feia per etapes, es treballaven d’una altra manera i el propietari del terreny era algú d’aquí”, diu el promotor.
Raimon Claver es lamenta que no hi ha cap relleu generacional. Les filles han fet els estudis que han volgut i s’han dedicat a altres coses.
“Actualment hi treballem la meva germana i jo. L’activitat de l’empresa continuarà igual però amb personal professional, no tan familiar. Però no seguirà la construcció d’urbanitzacions”. D’altra banda, explica que una urbanització pot trigar vint anys, fins i tot, des que es compra el sòl fins que s’urbanitza, “perquè hi ha una paret burocràtica dels ajuntaments i la Generalitat. Hi ha poca gent que s’hi dedica perquè és molt llarg. Per exemple, a l’Eixample Nord, hi ha molta gent que ha comprat, quant temps fa que se’n parla i no hi ha res planificat”, pregunta el promotor.
“Ara és un gran moment pels solars grans, els petits costen perquè no hi ha finançament. Queda espai per créixer a Vilanova sense desplegar el pla general. Però també és bo que encara no es planifiqui més sol perquè si no en queden molts de buits. Falten les segones fases del Llimonet i del Sant Jordi. Això d'urbanitzar és molt lent. Primer veníem i en acabat compràvem. No es pot comprar amb finançament. Per això no ens va afectar tant la crisi del 2008. La construcció té les dents de serra molt fortes”, assegura Raimon Claver.
D’aquesta manera hem explicat com els constructors històrics de Vilanova i la Geltrú han deixat de fer les grans promocions actuals a la ciutat. La capital del Garraf, com moltes globalitza la seva activitat. Ja no hi ha gran construcció de quilòmetre zero, molta menys mà d’obra autòctona. Amb prou feines aquestes empreses podran continuar. I això passa en un moment que si mirem el cel veiem un munt de grues, com si Vilanova fos un poble a mig fer.
Vilanova i la Geltrú s’expandeix pel sud-oest. Amadeu Torné Güell
PUBLICITAT
PUBLICITAT