POLÍTICA
11-05-2025 18:54
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
L’impacte mediàtic de la elecció del nou papa Lleó XIV no ens hauria de fer oblidar que Ucraïna i Palestina segueixen essent zones de conflicte armat actiu on no s’atura el degoteig de víctimes en quantitats força esgarrifoses. Amb una d’elles, Ucraïna, més present que l’altra. Probablement pel temor europeu a veure-s’hi més involucrat i, sobretot, no de forma compacte, ara que al dissident primer ministre hongarès Viktor Orban s’hi ha afegit el primer ministre eslovac Robert Fico en la proximitat a Vladimir Putin. I l’altra, Palestina, amb uns límits poc definits on Israel fa i desfà saltant-se les fronteres dels països veïns amb l’excusa de perseguir als terroristes, mentre la resta del món, agradi o no, mira cap a un altre costat o, com a mínim, sembla que ho faci, tot donant a Netanyahu una llibertat d’acció força execrable.
Aquesta setmana, però, els titulars periodístics han destapat un nou “punt d’interès”. Un nou territori de guerra que ha arribat a un punt de tensió que fa que el sud-est asiàtic hagi passat a les primeres planes dels diaris. L’enfrontament entre la Índia i el Pakistan per la regió del Caixmir -amb motiu d’un atemptat de fa un mes on moriren 26 turistes indis- amb amenaces cada cop més explícites d’ús més o menys ampli de l’arsenal nuclear del que disposen ambdós països.
El sorprenent del cas és, però, que aquest conflicte porta “en actiu” 78 anys. Que ha passat per fases de calma relativa (sortosament més llargues) i de tensió extrema que ha fet témer el pitjor. I que ara ressuscita, no sabem massa bé amb quina intenció.
Tot va començar el 1947, quan els dos països es varen independitzar de Gran Bretanya, amb milers de morts i milions de desplaçats provocats pels enfrontaments ètnics i religiosos entre musulmans i hindús. En aquell context, amb alguns estats com el Caixmir manat per governs locals dinàstics, aquests darrers pogueren triar destí, òbviament sense tenir en compte al poble, entre els dos països emergents. El Caixmir ho feu per la India, després que el seu maharajà Hari Singh ho decidís. Però la població musulmana, majoritària, va demanar ajuda al Pakistan, encetant la 1ª guerra del Caixmir (1947-1949) que acabà amb un alto el foc que concedí 2/3 del territori en litigi a la India i la resta a Pakistan, a banda i banda d’una “línia de control”, acceptada de mal grat pels dos països i que s’havia de sotmetre a un referèndum mai aplicat.
Primer el 1965 i després el 1971 es reactivà la situació bèl·lica que, en el segon cas, acabaria en una lluita interna a Pakistan que segregà i creà l’estat de Bangla Desh.
I arriba 1974. Índia explota la seva primera bomba atòmica seguida, quatre anys més tard, per la que explota Pakistan. El risc nuclear està servit.
La darrera guerra arribà el 1999. Pakistan passa la “línia de control” i ocupa territori indi, que perd un parell de mesos més tard. Per sort, sense que ningú recordi que té armes nuclears.
Com tampoc ningú semblava recordar l’anomenat “Tractat de les aigües de l’Indus” que, des de 1960, repartia l’aigua d’aquest riu entre India (20%) i Pakistan (80%) constituint el que s’anomenava “pau hídrica”. Però que, fruit d’un atemptat, el 2019 entraria en equilibri inestable en ser suspès pel primer ministre indi, posant en perill els més de 100.000 km2 que Pakistan dedica a l’agricultura, tot denunciant que India juga amb les aixetes.
Així està doncs la situació, mentre, pel que sembla, els dos països, cadascú pel seu compte, intenten treure faves d’olla per un sud-est asiàtic que, en el cas de Índia, reclama un lloc preeminent a l’economia mundial per la seva força de producció, com la xinesa. I que en el cas de Pakistan vol pujar en el rànquing de països en desenvolupament.
No deixaria de ser paradoxal que, en el mon de les guerres tecnològiques, la intel·ligència artificial i el comerç global, la cosa acabés en un conflicte entre dues comunitats per l’aigua d’un riu. Recordant la nostra, també invisible però latent, guerra per l’aigua de l’Ebre.
PUBLICITAT
PUBLICITAT