CRISI HABITACIONAL
12-06-2025 12:36
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Els efectes de l’esclat d’una bombolla són proporcionals al seu volum. El sector de l’habitatge manté des de fa dècades un creixement en espiral i de diàmetre exponencial al Garraf i al Penedès; les conseqüències queden paleses en l’increment de la protesta. La reivindicació de les seccions locals del Sindicat de llogateres en aquestes comarques n’és un exemple i són l’altaveu d’una xacra social que afecta milers de famílies.
L’Álvaro, l’Aida, la Maria i en M.B. recullen històries individuals i diverses, però convergeixen en la seva lluita col·lectiva al Sindicat de llogateres, des d’experiències locals també diferents, com són Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú i Sitges.
L’increment del preu i també la deshumanització i la manca de mediació en la relació entre la propietat i qui la lloga condueixen a una realitat en què es viuen situacions dramàtiques. Des de la deixadesa de llogar habitatges sense un mínim de condicions –o només un mínim– fins a desnonaments improcedents, violents o ocupacions i abandonaments de la llar davant la impossibilitat econòmica i emocional de fer front al pagament o a les pressions.
Acte del Sindicat de Llogateres del Garraf a Sitges
Un balanç de proporció inversa i desigual
La llei de l’oferta i la demanda s’imposa. És tot un clàssic. I el sector de l’habitatge n’és un exemple clar. Segons les dades de la Generalitat, l’any 2024 els contractes de lloguer es van reduir i el preu es va incrementar en una proporció inversa. De fet, per trobar la mateixa xifra del nombre de contractes al Garraf i al Penedès cal anar a fa una dècada (o més enllà) i els preus, pel contrari, han viscut un ascens progressiu, salvant els mesos del confinament de 2020 en totes dues situacions.
Evolució per poblacions del nombre de contractes de lloguer i de preus. Font: Habitatge. Generalitat de Catalunya. Elaboració pròpia. **Màxims històrics del nombre de contractes de lloguer
Les dades són un indicador fefaent, tot i la disparitat amb una realitat que sovint amaga altres senyals, fora de les dades oficials. El mercat soterrat i no registrat no hi figura, però un passeig pels principals portals d’oferta de lloguers i aparadors d’agències immobiliàries indica que l’increment de preus pot ser encara més alt. I en el nombre de contractes –en què és evident la davallada en els darrers cinc anys fins a arribar a xifres de fa més d’una dècada– tampoc s’inclouen l’ocupació ni la sobreocupació d’habitatges sense cap mena de registre.
La reducció de l’oferta d’habitatge de lloguer i el descens en la contractació tenen diversitat de causes: la destinació de pisos d’ús turístic al costat d’un nou increment de vendes i els pisos amb contractes temporals, malgrat ser-ne de primera residència. La normativa ha volgut regular un sector que penja d’un fil. Per una banda, la vulnerabilitat d’una societat cada vegada en situacions laborals més precàries i, per un altre costat, la creixent pressió de rendistes i sobretot dels anomenats grans tenidors, fons d’inversió aliens a les necessitats vitals personals i col·lectives. Al costat, factors de pressió demogràfica i un negoci sempre creixent per a rendistes i mediadors.
Proporcionalment a la inversa és l’evolució del preu de lloguer: un incessant ascens, en què any rere any s’assoleix el nou màxim històric. I els motius, segons indiquen professionals del sector i des del Sindicat de llogateres, són els mateixos. Tant respecte de la disminució de l’oferta com en relació a la cerca del màxim benefici per parts de les propietats.
Com una ruleta russa, el mercat de l’habitatge de lloguer esdevé un taulell de joc en què només hi ha un possible guanyador i la resta, potencialment, només hi pot perdre. La normativa hi té responsabilitat? El seu paper ha estat rellevant: increment de la durada de contractes i un topall en els preus. Així i tot, “és insuficient, si no s’hi té un control; la situació és insostenible. Tothom –potencialment– està en risc davant la pressió del negoci immobiliari”. Álvaro Sánchez, membre de l’assemblea del Sindicat de llogateres del Penedès, ho explica i sentencia: “quan la cobdícia està suportada legalment, el perill pot afectar-nos a tothom”.
La zona verda de la comunitat de veïnes en vaga contra Immocriteria, a Sitges
De situacions personals insostenibles a una acció col·lectiva
El ghosting immobiliari és una de les experiències i pràctiques viscudes que més acostumen a repetir diferents membres del Sindicat de llogateres. Una mena de mecanisme de pressió que té lloc quan un gran tenidor té la intenció de no renovar els contractes de lloguer que ha adquirit de forma subrogada. Significa un absolut silenci i ignorància davant “la petició de cobrir necessitats tan simples com arreglar un ascensor, tenir cura de les zones comunes i garantir el funcionament dels subministraments bàsics”.
M.B. és veí de la comunitat de veïns i veïnes de Sitges, actualment amb un conflicte obert amb IMMOCRITERIA, la immobiliària de CaixaBank que gestiona els pisos que fins ara eren de lloguer social. Vint anys després la immobiliària ha activat l’execució del seu dret a la posada en venda de les finques. “I ho ha fet de la pitjor manera”, assenyala Maria Junyent del Sindicat de llogateres de Sitges.
Abans que arribés el primer burofax amb una oferta de compra per a titulars dels contractes de lloguer, es va abandonar la gestió administrativa i de conservació de la comunitat. Les zones comunitàries enjardinades abans, ara mostren una deixadesa clarament visible; escletxes als murs, avaries sense arreglar i tot un llistat de menors o majors mancances d’un servei que té un cost de 50 euros mensuals per pis. Així ho explica, indignat, M.B. (que prefereix preservar el nom complet). “T’imagines una porta oberta del pàrquing durant dies quines conseqüències pot tenir? A mi, m’han robat ja dues bicicletes, altres han estat objecte de vandalisme o altres robatoris i no és el pitjor. El pitjor ha sigut la quantitat de vegades que han deixat de funcionar els ascensors, en una comunitat on hi viu molta gent amb limitacions de mobilitat i gent gran també, a banda de la insalubritat de les zones verdes”.
Pancartes als pisos en conflicte a Sitges
Aquest mes de juny farà tres mesos que va començar a Sitges la vaga del pagament del lloguer. L’objecte de la mobilització és recuperar els habitatges per a lloguer públic i social. “Cal mantenir un parc públic d’habitatges que s’està perdent i que és molt necessari”, assenyalen des de l’assemblea del Sindicat sitgetana. Des del consistori s’han posicionat a favor de trobar una solució: l’adquisició dels immobles per part de l’INCASOL o del mateix Ajuntament. El compte enrere està en marxa i l’ambient és tens. “Alguns han plegat veles, altres subsistim per principis i molts pateixen perquè és molt dura aquesta situació”.
Un objectiu important actualment “és aturar i evitar desnonaments” que s’estan fent no per la vaga sinó per impossibilitat de pagament, a famílies en situacions vulnerables. Les persones afiliades al sindicat, com en M.B., manifesten que aquest vincle els ha permès no només una lluita col·lectiva, sinó accedir a informació, formar-se en els drets de què disposen i no només sentir-se amb el deure de pagar sense límits o acceptar qualsevol mena de pressió, incloses amenaces jurídiques. Els passadissos i les zones comunitàries en silenci, amaguen els nervis de famílies amoïnades i sobretot angoixades per la dificultat afegida de trobar alternatives a Sitges.
Sovint les pors i els neguits es viuen en la intimitat. L’Aida Navales, veïna de Vilanova i la Geltrú, exposa una experiència similar i encara viu un procés judicial. Un fons d’inversió nord-americà que va adquirir la finca on vivia amb la subrogació del seu contracte de lloguer. Les pràctiques abusives es van intensificar el 2019, fins a arribar a sol·licitar la mediació del conflicte amb el Servei d’Habitatge de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, sense resultats, ja que l’empresa no va respondre cap petició.
“Una amiga de Barcelona em va parlar del Sindicat de Llogateres i vaig anar-hi; després, parlant amb altres persones vam creure en la necessitat de crear una secció al Garraf”. Va ser poc abans del confinament per la pandèmia de la Covid19, però també un embrió per l’organització col·lectiva al Garraf.
Protesta a Vilanova i la Geltrú
El Sindicat de llogateres: el mirall d’un context hostil
Un context hostil evoca a una acció de trinxeres. El Sindicat de llogateres, creat el 2017, representa l’acció col·lectiva de milers de persones i famílies davant un context ferotge en l’accés i la conservació de l’habitatge.
La secció i assemblea del Sindicat al Penedès va ser de les primeres en constituir-se l’any 2019 fora de la ciutat comtal. La pandèmia, però, va alterar-ne el funcionament i la continuïtat fins a reconstituir-se el 2024. Álvaro Sánchez, membre actiu, s’hi va apropar arran de les assemblees obertes que se celebren quinzenalment. “Vaig arribar a Vilafranca, perquè em vaig separar i el més assequible que vaig trobar fora de Barcelona era el Penedès o el Masnou”. En arribar, es va proposar integrar-se i forjar-se un paisatge comunitari i una xarxa d’amistats. “Això em va permetre no quedar-me al carrer!”.
Tant l’Àlvaro com l’Aida no defugen manifestar el col·lapse que suposa la reducció de l’oferta del lloguer davant uns preus que impedeixen un accés assequible i la impotència davant els abusos i pràctiques il·lícites de les propietats, tant al Garraf com al Penedès. Les assemblees obertes són espais no només d’exposició de conflictes i neguits o deixadeses sinó d’informació. Un exemple és que cada nou membre quan hi arriba rep una formació, de manera que “entre tots, a més de l’assessoria jurídica del sindicat” aporten solucions més enllà del suport mutu. D’aquí que s’hagin plantejat alternatives en diferents situacions. És el mirall de fites aconseguides de forma col·lectiva a conflictes individuals. Hi ha exemples arreu del territori, amb més o menys èxit. Per exemple, l’assemblea vilafranquina, que va aconseguir recuperar l’empadronament universal després de denúncies i manifestacions diverses i també va poder aturar el desnonament de diverses famílies, com el cas de què informava EIX DIARI el 2022.
A Sitges, explica Maria Junyent –afiliada i membre de l’Ateneu Popular que va impulsar la creació d’un primer punt de suport local del sindicat– que es va aturar “el desnonament del Lluis als pisos de la Blanca Subur i sí, s’aconsegueixen coses” i sobretot coincideix amb l’Aida Navales en què “el sindicat ha permès visibilitzar conflictes personals, que sovint es quedaven en la intimitat”. A més, apunten com la vergonya ha estat “per fi” permeable a l’acció col·lectiva. Una vergonya que assenyala que no hi ha un perfil concret en la vulnerabilitat, sinó una “qüestió de voluntat política” per frenar “un despropòsit que pot afectar a tothom”.
Acte contra la Sareb del Sindicat de Llogateres a Vilafranca del Penedès
Habitatge públic per decret o per mobilització?
El gir de 180 graus –per a una persona o família– d’una situació estable a un conflicte és el resum de les experiències que es viuen rere les dificultats i les mancances d’un parc d’habitatge de lloguer assequible i no abusiu. La voluntat –coincideixen les persones entrevistades– en què ha de ser política. I la inversió, també?
En les entrevistes efectuades per aquest reportatge ha entrat en escena el nou llibre de Joan Clos, qui fou alcalde de Barcelona i acaba de publicar “La vivienda social y asequible” (Ediciones Asimétricas, 2025). Entre les conclusions de qui fou també ministre d’Indústria, Comerç i Turisme, sobresurt una sentència segons la qual l’administració pública no ha d’invertir en habitatge sinó atorgar ajudes. L’Aida, la Maria i l’Àlvaro estan d’acord en considerar aquest missatge com el “reflex dels interessos de les propietats; més pels mateixos”, una proposta que eludeix la responsabilitat política d’invertir i la premissa d’oferir un parc d’habitatges públic, accessible i social davant la voràgine d’un mercat cada vegada més excloent.
Els ajuntaments es fan lloc i mobilitzen els seus actius en un sector esquerp davant la intervenció pública; elaboren els plans locals d’habitatge i seuen i negocien amb el Sindicat de llogateres en alguns casos; cerquen solucions socials davant un impotent desenvolupament urbanístic marcat per lleis supranacionals. Però no tots, ni arreu. La solució serà política, però també requereix inversió i sensibilitat pública. Accions i compromisos que van més enllà de la governança.
PUBLICITAT
PUBLICITAT