PUBLICITAT
INFRAESTRUCTURES
20-06-2025 17:27
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 2€ al mes sense permanència.
Antonio Gramsci ens va ensenyar que no es pot canviar la realitat - diguis sistema econòmic -, sense canviar el marc cultural que la sustenta. Sense un estat de l’opinió pública i unes majories socials favorables a un canvi social, polític o econòmic determinat no hi ha transformació que pugui perdurar.
Catalunya és un petit racó del món amb grups socials molt ben entrenats en les tècniques de la batalla cultural, sobretot els que fan bandera del “no a tot” o el “sí, però no a casa meva”, per categoritzar-los d’alguna manera. No hi ha cap organització, ideologia o moviment que enllaci aquests grups, però el substrat cultural que impulsa la seva acció és comú: L’absoluta indisposició a acceptar les externalitats del progrés.
Partint del fet que l’aeroport es troba al límit de capacitat i amb una important limitació operativa per atraure vols de llarga distància, en el debat sobre la seva ampliació coexisteixen dues tesis certes des d’un punt de vista tècnic i científic. D’una banda, es justifica l’ampliació en favor d’una major capitalitat de Barcelona i Catalunya a través de l’obertura de noves rutes a altres punts estratègics del planeta i una millor competitivitat de l’economia catalana. De l’altra, els qui argüeixen que un major trànsit aeri provocarà un augment de la contaminació i el turisme, així com la destrucció parcial dels espais naturals que flanquegen la infraestructura. Alguns, fins i tot, anant més enllà, que representa la reafirmació d’un “model econòmic absurd, obsolet, depredador, etc.”.
Els del “no a tot” o el “sí, però no a casa meva” s’abonen a aquest darrer plantejament, ens exhorten sobre un futur catastròfic en què caldrà decréixer per sobreviure i han emprès una potent acció en els camps mediàtic, administratiu i judicial per fer fracassar projectes d’important impacte econòmic pel nostre país, com infraestructures de transport i energètiques (renovables), instal·lacions industrials o complexos museístics, esportius o culturals.
Tant rebutgen els parcs solars i eòlics, com les línies d’alta tensió que porten l’energia que aquí no produïm, tant critiquen la dependència del turisme, com batallen contra les inversions industrials, tant defensen una economia descarbonitzada, com rebutgen nuclears i grans parcs de fonts renovables al territori, com són capaços de reclamar habitatge accessible oposant-se al creixement urbanístic. La manca d’una visió sistèmica sobre absolutament res ens hauria d’advertir sobre els límits de la seva influència i legitimació.
La clau d’aquesta batalla cultural es troba en mans del legislador i dels governs, dels quals s’espera que ponderin el creixement i les seves externalitats i que actuïn d’acord amb la màxima de qualsevol política pública, la impossible absència d’impactes indesitjables. La desídia, la por i un pobre concepte del procés de presa de decisions de la classe política davant l’oposició de determinats grups, ha dut Catalunya a la cua de l’Estat en instal·lació d’energia renovable i ha posat en perill inversions en sectors industrials clau pel futur, com la planta de producció de materials per bateries a Mont-roig del Camp, que ha de crear 500 llocs de treball i que representa una inversió de 600 milions d’euros o, al nostre territori, el projecte de l’Autòdrom de Terramar.
No és acceptable una cultura que exigeix un futur millor, però s’acomoda en l’immobilisme i la paràlisi. Decidir, és tenir la responsabilitat de trobar l’imperfecte compromís entre progrés econòmic i externalitats negatives dins d’una estratègia col·lectiva de benestar futur.
L’ampliació de l’aeroport no és només fer més gran una infraestructura. És un acte d’imaginació política: una aposta per un futur possible. No es tracta només d’una ampliació, sinó de la major victòria sobre la contracultura del decreixement, l’empobriment i el provincianisme.
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT