PUBLICITAT
BROSSA
09-11-2025 8:05
Hi ha un debat, força reeixit entre la majoria dels ciutadans i ciutadanes de les comarques del Garraf i l’Alt Penedès, sobre el nou sistema de recollida de residus. El nou sistema suposarà la substitució dels actuals contenidors pels denominats contenidors intel·ligents o tancats, pel que fa a l'usuari domèstic.
També s’implanta un sistema "porta a porta" en el cas dels establiments comercials i grans generadors.
Aquesta novetat no és un fet nou. Els governs municipals davant la problemàtica de l’abocament incontrolat de tota mena de residus en els contenidors de rebuig pensen que controlant a la ciutadania, aquesta respondrà d’una manera més selectiva i, per tant, ecològica.
El veritable problema rau en una manca total de pedagogia per part dels nostres representants polítics, que a voltes tampoc compleixen amb el que prediquen. I és que no es tracta d’exercir més control, es tracta de predicar amb l’exemple.
Els usuaris disposaran de clauers personalitzats que els permetran l'obertura dels contenidors de les fraccions d'orgànica, envasos lleugers, rebuig i paper i cartó. El contenidor de vidre es mantindrà obert. També podran obrir els contenidors amb una aplicació mòbil.
Per la majoria de les persones és més fàcil abocar indiscriminadament la brossa en qualsevol indret, primant la comoditat, que és causada per la màxima “la merda fora de casa”.
Molts pensen que ja paguen impostos, altres, que cal donar feina als treballadors municipals i així un munt d’excuses. Resulta que aquells i aquelles, que per sort n’hi ha, que recullen correctament, esdevenen uns personatges pintorescos i conviuen pacientment amb la resta, percebent un munt d’experiències insòlites.
No les reproduiré aquí, són bastament conegudes i reconegudes per la majoria de nosaltres.
Ser sostenible vol dir entendre que els recursos naturals no són una font inesgotable i que hem de protegir el medi ambient procurant ser conscients d'aquesta limitació de recursos.
Però no n'hi ha prou amb conèixer el concepte, cal saber què representa ser sostenible, i això és una cosa que fan molt bé al nord d'Europa.
Països com Noruega, Finlàndia, Suècia i Dinamarca, ocupen els primers rànquings d'eficiència ecològica, arribant a ser coneguts com ”estats verds”. Implementen unes polítiques i una educació en pro de la sostenibilitat, que s'estén cada dia, aconseguint estar al capdavant del lideratge global climàtic a tot el món.
S’ha de reconèixer que la pujada de les taxes d’escombraries, ha estat una decisió valenta i és que ja fa anys que molts defensàvem que els costos d’alguns dels serveis han de repercutir en la butxaca de la ciutadania. Per allò que som uns éssers que únicament responem quan ens toquen la butxaca. Però això NO resoldrà el problema, ans al contrari, farà créixer la creença que com que ja ho paguem, l’esforç no paga la pena.
Un augment de la vigilància policial no ajuda, els i les nostres policies han de dedicar la seva jornada laboral a altres menesters, i això de fer de “controladors” no els ajuda, i tampoc els aporta gaire visualització positiva.
Aleshores, què cal?
Si us donés la resposta, segurament em podríeu titllar d’il·luminat i no estaríeu gaire lluny de la veritat.
En primer lloc, per poder exigir a la ciutadania cal ser un exemple positiu, i això passa la major part de les vegades, per una neteja efectiva dels nostres pobles i ciutats. Més papereres no vol dir més neteja, més quan aquestes estan trencades, rovellades, mal ubicades i sovint són una barrera arquitectònica per a massa persones.
La neteja dels carrers implica dotar de més persones a les brigades municipals, de generar un ambient de neteja on el que embruta sigui l’excepció i que tingui la sensació d’estar fora de la societat. A la família, a les escoles i en tots els centres educatius s’ha de generar una cultura de residu zero, evitant de totes les maneres possibles generar residus.
Però també en els comerços i botigues del nostre entorn, ja està bé d’abocar indiscriminadament caixes i cartons en els contenidors urbans, cada residu té un nom i tothom sap d’on ve. Les empreses de venda en línia són el màxim generador de residus, estem farts de veure els contenidors plens de caixes i embolcalls amb el logo d’una coneguda empresa, alguna responsabilitat haurien de tenir, no?
Antigament, els envasos tenien una vida útil que era molt visible, hi havia centres de reciclatge arreu. En els barris rebien les nostres ampolles i altres i a sobre ens donaven una moneda a canvi. Aquesta era una manera silenciosa de fer reciclatge.
Però escriure sobre el que és evident no té gaire sentit, cal que ens ho creiem, cal un compromís personal, familiar, de veïnatge, social i sobretot cultural. Cal un canvi de concepció de la nostra manera de fer i de funcionar.
Segurament aquesta nova proposta, ens ha de fer adonar que cal un canvi en els nostres hàbits i rutines. Cal assenyalar als que no ho fan bé, cal valentia, queda clar. Prou connivència amb els que NO volen reciclar.
Pensar que si ho fem bé beneficiarem als nostres polítics, no ho crec!
Ara tenim una oportunitat de deixar-los en ridícul. Si ho fem bé posem de manifest que el problema no som els veïns i les veïnes, la mala gestió de la “merda”, també és responsabilitat seva.
Aquest pot ser un bon termòmetre polític, una prova per mesurar la seva vàlua en les pròximes eleccions municipals. Aquells que no responguin a aquest compromís, no mereixen el nostre vot. I això interpel·la també a l’oposició, ha d’estar SÍ o SÍ al costat del poble, exercint de fiscalitzador de la feina dels governs municipals.
Per això cal un compromís de tots i totes, cal que s’apartin les picabaralles i d’una manera definitiva es posi fil a l’agulla. Aquesta qüestió és molt seriosa i interpel·la tothom, amb independència del color polític.
Nosaltres com a ciutadans i ciutadanes també tenim un paper decisiu, ja no som mers espectadors, ens han tocat la butxaca i ens han dit a la cara que som uns “marrans”, si ara no actuem, serem la riota dels nostres fills i filles. Prou d’acceptar que tot s’hi val, prou de fer que no passa res davant de la deixadesa, del “tantsemenfotisme”.
Cal doncs triar productes reciclables i amb baix impacte ecològic, separar els residus en recipients independents i portar-los al contenidor adequat. També reciclar l'oli de cuina que és altament contaminant, aprofitar la roba d'una temporada a una altra, també podem dur-la a les botigues que vetllen pel seu reaprofitament. I el més important, cal implicar tota la família en el reciclatge, sobretot els infants.
Val a dir també que els experts reclamen canvis dràstics per augmentar la recollida selectiva tal com reclama la UE, considerant que el no separar les escombraries és més car i perjudica més el medi ambient.
Fa 25 anys que fem recollida selectiva de la fracció orgànica i 20 anys de fiscalitat penalitzant l'abocador i no arribem al 40% de reciclatge real. Europa ens exigeix enguany un 55% i el 65% fixat per al 2035. D’acord amb la normativa de la Unió Europea, el 2035 únicament el 10% dels residus municipals podrà destinar-se a abocador.
Cal pensar que el reciclatge és necessari per tenir cura del nostre planeta, pensar en la preservació els recursos naturals i, sobretot, ajudar a reduir la contaminació.
Quan reciclem, estem reduint l’impacte mediambiental que causen els residus i els envasos al nostre entorn més preuat, la Natura.
Pensem també en la reutilització, quan recollim residus, els reparem i els tornem a posar en circulació. Hem de donar un nou ús, nova oportunitat i nova vida als nostres objectes, cal sumar més persones amb el compromís de la reutilització.
...”El problema de qui i com recicla tot allò que cada català pugui generar. Si un mateix prova d’obrir la seva bossa d’escombraries i intenta de separar papers, metalls, vidres, teixits, plàstics i altres matèries com l’orgànica, s’adonarà que a més del fàstic que fa, existeix la logística de com classificar-ho. Perquè el reciclatge no és màgia, sinó l’art de reagrupar matèries usades de la mateixa molècula per obtenir una massa major d’un únic material que degudament trinxat, rentat i filtrat pugui estar a punt per fabricar un objecte o un bé que algú compri, amb el que s’evita que aquella part de matèria reciclada acabi engreixant la massa de l’abocador. I a aquest art del reciclatge, no s’hi arriba ni per decret llei, ni per normativa municipal, ni molt menys per amenaces apocalíptiques com el canvi climàtic. Només s’hi arriba per l’obtenció d’un benefici econòmic. Si no ni ha un benefici econòmic, ningú es dedicarà a reciclar la caca dels demés”. Medir Alfonso és reciclador de plàstic de Sentmenat (Vallès Occidental).
Joan Rodríguez i Serra és educador social (joanr.educadorsocial@gmail.com)
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT