PUBLICITAT
DICTADURA
16-11-2025 19:04
Que equivalen a dir mig segle. El temps que ha passat des que la vida política del nostre país va fer un canvi de rumb que molts volíem que fos de 180º però que ben aviat vàrem veure que el somni seria abaratit per les inèrcies de cinquanta-nou anys de feixisme que havíem viscut tots plegats, sotmesos a la santa voluntat d’un militar més aviat baixet, de veu més o menys atiplada i titllat per molts com a “tap de bassa”. Uns anys que havien començat amb un règim absolutament repressiu pels que havien lluitat en contra seva i intensament castrant pels que intentaven mantenir una neutralitat acollonida que jugava a favor dels feixistes.
Que havien seguit amb un règim aparentment diferent que, forçat per les circumstàncies i conscient que calia estar del costat dels “bons i rics”, havia fet la farina plana a un cert occidentalisme que sovint l’obligava a renegar dels seus origen feixistes per, per exemple, cedir part del seu territori perquè els EEUU hi instal·lessin les seves bases d’alerta i vigilància dels moviments dels seus enemics comunistes, donant així al règim franquista una pàtina de democràcia que no enganyava a ningú, però que permetia donar de tant en tant un espectacle ambigu quan es rebien mandataris del món occidental o s’obrien les fronteres al turisme.
Però els avatars de la guerra freda i l’aposta decidida d’Occident a favor de la democràcia, obligaren al general del bigoti a pensar en el futur.A l’Espanya que deixaria quan marxés a donar comptes a aquell altíssim que tant defensava a través de l’església espanyola.
I aquí, oportunista com era, Franco va veure l’opció de poder seguir amb el seu règim totalitari tot proclamant, l’any 1947, que Espanya era una monarquia, esperant així atreure als monàrquics, aleshores aplegats al voltant de Don Joan de Borbó. Però com que l’hereu natural d’Alfons XIII no era del seu grat, va haver de forçar una mica l’argument tot proposant a Don Joan que renunciés als seus drets mentre ell, en virtut dels poders que li havien conferit les “Cortes Españolas”, acolliria al seu fill Joan Carles per completar els seus estudis i preparar-lo pel moment en que seria proclamat rei d’Espanya. Una maniobra que li permetria atorgar-se el paper de suprem garant de la continuació de l’Espanya monàrquica que havia destruït la pèrfida Segona República i que, amb tot això, es podria mirar de fit a fit a les monarquies europees vigents. Màxim quan el 13 de setembre del 1961, s’anunciava el compromís de Joan Carles amb la princesa Sofia de Grècia, demostrant que aquella Llei de successió que s’havia aprovat el 1947 (deixant, però, la tria del futur rei en mans de Franco que la feu efectiva designant-lo el 1969) era una mostra de la proclamada democratització del sistema polític espanyol inserit en allò que molts definien com “occident lliure i democràtic”.
Quedava però la prova de foc, el moment en què aquell canvi planificat durant tants anys i teòricament aprovat per tothom, s’havia de fer efectiu. Amb un país maquillat de democràcia i manat pels antics i nous feixistes del “movimiento” enfrontats als demòcrates històrics, Franco es va enfrontar a la mort. I els mecanismes funcionaren, ajudats per la intensa tasca de “democratització” publicitada durant els passats 59 anys de governs franquistes amb suposades formes democràtiques començades a proclamar en els darrers anys del franquisme.
I així hem passat aquests 50 anys. Amb alguns elements distorsionadors prou greus (terrorisme, nacionalismes, europeisme, etc...) com per fer-nos oblidar el feixisme latent que, lentament, desapareixia dels debats públics, emmirallats en el progrés econòmic i la creixent acceptació del nostre règim en els fòrums internacionals.
Perquè, a força d’anar bandejant i oblidant la nostra història del segle XX, tant els ideals de la llibertat veritable dels republicans històrics com els retrets al passat falangista, varen desaparèixer, quedant en simples anècdotes que han acabat permetent convertir-ho en matèria de reflexió no sempre tant seriosa com caldria.
I no hem d’oblidar que, durant aquests 50 anys, no han parat de néixer persones amb el cervell en blanc que (les enquestes ho denuncien) no veuen perilloses aquelles idees, manipulades i divulgades, que tornen del passat per condicionar el nostre futur. Amagant aquelles realitats que els majors de 60 anys encara vàrem viure i tastar, però que els menors ignoren o, amb una mica de sort, han sentit explicar i de les que treuen conclusions sovint errònies.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT