PUBLICITAT
POLÍTICA
20-11-2025 7:52
Malgrat que ells sempre es definiran més com a anticapitalistes que no pas antifranquistes, els integrants de MIL varen exercir un paper fonamental en la lluita contra la dictadura, just a les acaballes del règim militar. Pel seu tràgic final, els activistes més coneguts del grup varen ser Oriol Solé Sugranyes i Salvador Puig Antich, tot i que foren uns quants més els membres de l’organització. Entre ells Emili Pardiñas Viladrich, escriptor, advocat, traductor, professor i un dels ideòlegs del moviment arrelat els darrers anys de la seva vida al Garraf.
Mentre feien guàrdia tancats en un petit vehicle, l’Emili Pardiñas, amb ganes de fer-la petar, li va preguntar al seu company de militància, Salvador Puig Antich, pels seus plans de futur si la seva lluita anticapitalista i antifeixista no reeixia. “Si enguany no toquem la revolució, m'aventuro amb els cavalls salvatges”, li va respondre carregat de lírica l’activista barceloní, també anomenat El Metge. Una frase que li quedaria gravada a foc a la memòria fins al punt que esdevindria el títol d’unes memòries novel·lades d’un dels principals animadors del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) i que, després de voltar per mig món, acabaria arrelant al Garraf, primer a Cubelles i, poc després, a Vilanova i la Geltrú, on encara se’l recorda especialment entre el moviment llibertari de la capital de la comarca.
Emili Pardiñas va néixer a Lleida, on la família s’hi havia desplaçat per la feina del pare, el 5 de febrer de 1943, i era fill d’Elvira Viladrich Sisteré i Julián Pardiñas, treballador del Banc d’Espanya.
De petit, va viure a Barcelona, el Marroc i Tarragona, on va ingressar com a intern per estudiari Teologia. Així mateix, exerciria de professor de primària a La Salle a la vegada que, un altre cop a Barcelona, iniciaria els seus estudis de dret.
Arran del seu bon rendiment acadèmic, la tardor de 1967, l’Emili Pardiñas serà seleccionat, amb cinc companys més, per la beca Exchange Program Cultural, un programa de captació de líders estudiantils europeus finançat per la CIA i que consistia en una estada als EUA durant tres mesos per formar-los en els principis polítics i econòmics del capitalisme nord-americà. Allà, visita el Pentàgon i veu en directe per pantalles el desenvolupament de la Guerra del Vietnam, circumstància que el marcaria profundament. Justament el 9 d’octubre serà al Pentàgon quan uns militars anuncien l’execució del Che Guevara, circumstància que provocaria la indignació dels joves becats davant la incredulitat dels funcionaris estatunidencs.
En una de les seves habituals escapades, coincidirà amb un grup de joves que tiraven dards a una diana amb la cara del president Lyndon B. Johnson i que ell imaginava amb el rostre de Franco. A banda de Washington, també visita Nova York, Xicago i Califòrnia, on comprovarà de primera mà la repressió contra els opositors a la guerra del Vietnam, així com el control exercit sobre la població i la propaganda constant contra qualsevol mena de dissidència.
Desenganyat de la seva experiència a l’interior del sistema polític nord-americà, i sense cap voluntat de tornar a la grisor del franquisme, Emili Pardiñas vola directament cap a París, on estudiarà Pedagogia, Sociologia, Dret i Ciències polítiques i on viurà en primera persona el Maig del 68, una revolta estudiantil contra el capitalisme i l’imperialisme americà que el marcarà profundament i donarà forma al seu ideari d’arrel anarquista.
Després de Maig del 68 va viatjar a Cuba amb les Brigades Revolucionàries Internacionals i, de l’illa caribenya, a Praga -amb la Primavera de Praga encara candent (del 5 de gener a 21 d’agost de 1968)-, Budapest, Romania, Ioguslàvia, Itàlia i Barcelona. Durant la seva estada pels països de l’òrbita socialista es desenganyarà del model soviètic i conclourà que el sistema d’Europa de l’Est també està “cadàver putrefacte”.
L’entrada al MIL
De retorn a París, Pardiñas detecta una deriva autoritària dels règims polítics occidentals i inicia el camí de l’activisme revolucionari armat. Així, a començaments de 1970, participa dins d’un grup llibertari d’una acció preparatòria per al segrest del delegat d’Espanya a la UNESCO. Alertats per la policia espanyola, la gendarmeria francesa desmantella la cèl·lula anarquista i Emili Pardiñas és detingut a la presó de La Santé i condemnat a cinc anys de reclusió. L’origen petitburgès de la família i el seu bon rendiment acadèmic permet que li redueixin la pena, li concedeixin la llibertat condicional i, finalment, decretin l’expulsió de França en un termini màxim de cinc dies.
S’instal·la a Barcelona i en una nit de festa coincideix amb Ignasi Solé Sugranyes, conegut pel seu nom en clau Montes, qui li ofereix passar de la teoria a la pràctica i incorporar-se al Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL, per les seves sigles en castellà). Com que tot just s’acabava de llicenciar del servei militar, com a prova de foc li proposaren que entrés al quarter del Bruc i s’emportés armes amb l’excusa que s’havia oblidat del sac amb les seves pertinences. Tot i que no el deixaren entrar a l’armeria, pogué endur-se diverses armes, un fusell d’assalt Cetme i nombrosos carregadors. Atès que l’acció va tenir lloc al barri de Pedralbes de Barcelona, des d’aquell dia Pardiñas fou batejat pels seus companys de l’organització com a Pedrals.
Expedient policial
La seva activitat serà recollida al detall per la policia estatal, que elaborarà un exhaustiu expedient, al qual ha tingut accés l’EIX DIARI. Segons consta a la documentació policial, Pardiñas s’havia integrat “a la branca legal de la Biblioteca Socialista” i exercia de conductor durat les accions de l’organització. En un escrit de 26 d’octubre de 1973, la policia destaca que, malgrat que formalment treballava a l’editorial Dopesa, en realitat no hi constava gaire activitat a l’empresa, més enllà d’algunes traduccions esporàdiques, destacant-se que aquesta feina responia, principalment, a una sort de tapadora.
Així doncs, com que no li agradaven les armes i el seu tarannà era més aviat pacifista, la seva tasca al MIL s’encaminà a fer de conductor i a assumir funcions de caire més ideològic, de traduccions, logística, missions d’enllaç i passatges a la frontera. Actuaven a banda i banda dels Pirineus i la nit del 14 al 15 d’agost de 1972, a la vila occitana de Tolosa de Llenguadoc, varen expropiar una impremta, des d’on posarien en marxa l’editorial Biblioteca Mayo 37 i editarien la revista CIA (Conspiració Anarquista Internacional).
Tres mesos després, el 18 de novembre, expropiaran -segons la terminologia emprada pel MIL- el seu primer banc, mentre que deu dies després repetiran l’acció. Els membres de l’organització no parlaran mai d’”atracaments” atès que no es quedaven cap quantitat per al gaudi personal i tot el que n’obtenien anava destinat a donar suport a vaguistes, reivindicacions socials i reforçar el moviment obrer. De fet, mai atemptarien contra persones i la seva activitat se centraria en el principi de l’agitació armada. Per a la seva primera acció, Pardiñas recordaria que varen desvestir un mossèn i utilitzaren la seva sotana per dur a terme l’expropiació bancària.
Malgrat la seva activitat, l’Emili Pardiñas era conscient que no podien acabar amb la dictadura i que la seva finalitat havia de ser la de crear un estat d’opinió que permetés un trencament amb l’antic règim el més d’hora possible. L’agost de 1973, el MIL va decretar la seva dissolució, tot i que els seus integrants van continuar actuant però amb la intenció de canviar de metodologia i funcionament intern. Entre els activistes més reconeguts de l’organització hi destacaven, a més de Pardiñas, els germans Solé Sugranyes (Oriol, Jordi, Ignasi i Raimon), Santi Soler Amigó, Jean-Marc Rouillan, Josep Lluís Pons Llobet, María Luisa Piguillén Mateos i Salvador Puig Antich, entre d’altres.
Mentre es reconfiguraven internament, el 15 de setembre de 1973, just un any després de la primera gran acció a Barcelona, els germans Jordi i Oriol Solé Sugranyes, juntament amb Josep Lluís Pons Llobet, varen irrompre en una sucursal de la Caixa de Pensions a Bellver de la Cerdanya. L’acció, però, es va tòrcer fins al punt d’acabar amb les detencions d’Oriol Solé Sugranyes i Pons Llobet i la caiguda durant les jornades posteriors de la resta de membres de l’organització. Així, el 21 de setembre la policia franquista deté Emili Pardiñas, capturant Salvador Puig Antich el dia 25.
Pardiñas, que mai va veure clara l’acció a Bellver de la Cerdanya, fou deixat en llibertat provisional i, posteriorment, jutjat conjuntament amb Xavier Garriga i Santi Soler el 3 de novembre de 1975 pel Tribunal d'Ordre Públic franquista. Garriga fou condemnat a cinc anys de presó, Pardiñas a tres i Santi Soler a dos. Les mesures de gràcia adoptades un cop mort el dictador, com l’indult aprovat pel successor de Franco, Joan Carles I, el 25 de novembre del mateix any, varen permetre que sortís ràpidament en llibertat.
Desencís amb la Transició
La fi del MIL, l’execució de Salvador Puig Antich i els acords que propiciaren l’anomenada Transició (més la posterior detenció i condemna a cadena perpètua del seu gran amic Jann-Marc Rouillan, el 1987 a França) foren un cop molt dur per a Emili Pardiñas, que acabaria deixant l’advocacia i obrint nous horitzons professionals, com l’ensenyament, la formació de gent gran a residències de la tercera edat, el periodisme i l’hostaleria. Abans, però, exercirà de lletrat laboralista per a la CNT i altres despatxos, on defensava vaguistes i sindicalistes. A més, aprofitaria la seva condició d’advocat per fer de missatger amb els presos, cedir casa seva per reunions, amagar activistes, plànols, armes...
Un dels casos més sonats de la seva activitat militant rere la tapadora de l’advocacia es va produir el 2 de juny de 1978, quan va tenir lloc la gran fuga de 45 presos de la Model de Barcelona, que inspirà la pel·lícula Modelo 1977, d’Alberto Rodríguez estrenada el 2022. Els fugats s’escapen per les clavegueres de l’avinguda Roma, cantonada Entença, mercès també a l’ajut de Pardiñas. Dels 45 pròfugs, ell creia que catorze eren companys seus mentre que la resta pertanyien a la COPEL (Coordinadora de Presos en Lluita). Finalment, no n’hi havia cap del seu entorn ideològic, circumstància de la que no seria conscient fins a arribar a Cadaqués on, acompanyant de la seva parella Hortènsia Inés, havia fugit atès el suport que havia proporcionat a la fuga aprofitant la seva condició d’advocat, tot facilitant-los material i plànols. Concretament, va passar-los un gat hidràulic, una pistola petita i els plànols de l’entorn de la Model.
Decebut per la imposició del pacte cristal·litzat en la Transició, decideix deixar l’advocacia i obrir un bar al Rosselló, a la Catalunya del Nord.
El 1979 neix la seva filla Ixia Pardiñas Inés, fruit de la seva relació amb Hortènsia Inés Torres, membre d’una destacada nissaga d’anarquistes. El seu avi matern va ser company de Francesc Ferrer i Guàrdia i un dels impulsors del Liceu Escolar de Lleida, on es dedicava a donar classes i alfabetitzar pagesos i persones d’origen humil. Després de la Guerra de 1936, s’exilià i morí al camp d’extermini nazi de Mauthausen. La mare d’Hortènsia Inés, de la seva banda, amagava gent a Barcelona durant la dictadura, fins que el comissari Eduardo Quintela, conegut pel seu sadisme, la va apallissar un cop que fou detinguda, motiu pel qual va marxar a Tolosa de Llenguadoc el 1956. El seu domicili es convertí en un centre de trobada per a la militància anarquista d’arreu, coneixent-se així l’Emili Pardiñas amb la seva filla Hortènsia.
Amb l’Ixia acabada de néixer, la parella torna a Catalunya i s’instal·len a Barcelona, primer, i Parets del Vallès, després. A la vila vallesana els sorprendrà l’intent de cop d’estat del 23-F, pronunciament que els obligarà a retornar a França. Poc abans, ja havia estat amenaçat pel mateix tinent de la Guàrdia civil de Granollers, adscrit a Fuerza Nueva, que havia denunciat Els Joglars per la seva obra La torna, que tractava sobre l’execució de Heinz Ches (el nom real del qual era Georg Michael Welzel) i Salvador Puig Antich. Pardiñas, justament, duia la defensa de l’actriu del grup teatral Myriam de Maeztu i va ser delatat per una veïna de Parets a l’oficial de la Guàrdia civil. Aquesta dona, a més, els coaccionava amb talls de llum, aigua i telèfon. Després de rebre una nota anònima indicant que sabien qui era i com que, a més, amagaven a casa el seu cunyat, membre del grup anarquista Action Directe, fundat pel Jann-Marc Rouillan, van decidir tornar novament a França.
Arribada al Garraf
Durant una dècada, de 1982 a 1992, anirà alternant de residència fins que, l’any de les olimpíades, la seva filla li demana d’anar a viure amb ell a Catalunya. Pardiñas considera que Barcelona no és el lloc ideal per iniciar aquesta nova etapa i, parlant amb el seu amic de Gràcia, Martí Riera, dibuixant de l’emblemàtica revista underground Makoki, li comenta que poden anar a viure amb ell a Cubelles, municipi on s’hi estaran uns tres anys, de novembre de 1992 a finals de 1995.
Durant aquest període, l’Emili Pardiñas regentarà el cafè-bar Dada, ubicat a la plaça de Jaume Balmes. El bar es va convertir en un dels animadors de la nit cubellenca, amb un Emili Pardiñas molt proper i conversador amb la clientela. El cafè-bar va restar obert fins a inicis de 1996, quan la família ja s'havia traslladat a Vilanova.
A la capital del Garraf es relacionaria amb el col·lectiu Lluna negra, d’arrel llibertària i amb qui col·laboraria estretament. Quinze anys més tard, després d’una temporada amb dolors i diverses visites mèdiques, el mes de maig de 2011 li és detectat un càncer de bufeta que acabarà amb la seva vida en menys de sis mesos. El 23 d’octubre de 2011 mor a l’hospital Sant Camil de Sant Pere de Ribes, on era ingressat. Els darrers mesos de la seva vida els va passar amb un col·lectiu okupa en un edifici deshabitat just a la plaça de la Vila de Vilanova, exercint de mediador amb la propietat de l’immoble.
Jovial, alegre i optimista, Pardiñas va viure sempre conseqüent amb els ideals que l’acompanyaren tota la seva vida.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT