PUBLICITAT
JUSTÍCIA
24-11-2025 20:50
És difícil d’assimilar que, en un Estat que es proclama de dret, un expresident de la Generalitat de 95 anys —amb informes mèdics forenses, demanats pel mateix tribunal i coincidents en què pateix limitacions físiques i cognitives evidents— hagi de continuar sotmès a un judici. I encara és més incomprensible que una decisió així s’hagi pres de pressa i corrents, per videoconferència i des d’un tribunal situat a centenars de quilòmetres.
Tot plegat transmet que l’únic que els interessava era la imatge. La fotografia del president Pujol al banc dels acusats, costi el que costi. I si els informes mèdics diuen que no hi és en condicions? Tant se val. I si cal que declari des del menjador de casa seva? També servirà. L’important és completar el relat.
Però en aquest cas, el relat pesa més que els fets. I el relat diu que no només es jutja el què, sinó el qui, d’on prové i què representa. Tothom sap que aquesta causa no sorgeix d’un procediment qualsevol, sinó que és filla directa de l’Operació Catalunya. Una ofensiva política, policial i mediàtica orientada a desacreditar i escapçar dirigents catalans amb una policia patriòtica que, amb el temps, fins i tot els seus protagonistes han acabat admetent.
Per tot plegat, no m’ha sorprès gens quan l’advocat vilanoví, Francesc Sánchez, ha etzibat al tribunal que si els acusats es diguessin González Amador, com la parella d’Ayuso, “estarien negociant amb la fiscalia un pacte per delicte fiscal”. Amb això no vull dir que uns siguin més culpables o menys que els altres. Simplement, que els cognoms no pesen igual, ni desperten les mateixes passions.
I aquí és on la següent pregunta resulta clau. Pot una administració de justícia que actua des de la distància, amb lentitud, amb aparença de càstig i amb certa autosatisfacció, considerar-se justa? O estem davant la voluntat d’acabar un capítol pendent, d’acontentar un sector molt concret de la societat espanyola, a qui poder dir-li a cau d’orella: “Ja ho teniu. Hem fet això per vosaltres”?
Perquè quan els forenses conclouen que el president Pujol no està en condicions de ser jutjat, i malgrat tot el tribunal decideix continuar, la dissonància és tan gran que costa no veure-hi un objectiu diferent del judicial. És en aquesta fractura on arrela el veritable perill. Una percepció col·lectiva que la justícia no vol ser equitativa, sinó venjativa.
I Catalunya observa. No només al president i la seva família. Tot un país que reconeix, rere aquesta obstinació judicial, una voluntat d’advertiment. Un missatge que no apunta tant a la veritat com al simbolisme: també els vostres referents poden ser abatuts, encara que sigui a deshora i en condicions de dubtosa humanitat.
Si convertim la justícia en un altaveu de venjança, el dany no serà només per als acusats. Serà per a l’Estat de dret sencer. Perquè aquest judici no desprèn imparcialitat, sinó un rotund desig de revenja política. I quan la justícia renuncia a la seva missió per alimentar un relat, el que s’esquerda no és un procediment, sinó la confiança col·lectiva en la seva legitimitat.
En aquest cas, l’Estat no ha volgut jutjar només un president català. Ha volgut jutjar una època, un projecte i una identitat. Un símbol. Ha volgut fer-lo servir d’avís. Però els avisos, quan es disfressen de justícia, sempre acaben revelant una veritat incòmoda. Qui castiga així és perquè té por. I no hi ha res més immoral que utilitzar la justícia per satisfer una por pròpia i fer veure que és un deure públic.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT