PUBLICITAT
LITERATURA
02-12-2025 8:51
El darrer llibre de Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951), La capsa dels fils, és un conjunt de quaranta-vuit proses breus (la més llarga hi ocupa quatre pàgines), distribuïdes en quatre blocs (un per a cada estació, començant per l’estiu i acabant per la primavera) de dotze cadascun. L’acompanyen sis haikus d’allò més ben trobats i amb imatges molt ben relacionades amb els textos: un d’introductori de Dàlia Mora; un de tancament de Miquel Rayó; i un per a cada estació, de Salvador Espriu (el més lliure o discutible que sigui un haiku) per a l’estiu, de Matsuo Basho per a la tardor, d’Oriol Pi de Cabanyes per a l’hivern i de Joana Raspall per a la primavera.
Aquesta precisió matemàtica contrasta amb el simbolisme del títol, que la mateixa autora ens apunta a la prosa titulada precisament «La capsa dels fils» (p. 103-104). Ho fa a partir d’una obra plàstica d’Antoni Tàpies, «Capsa de cordills» (1946), de la qual ens diu: «Aquesta obra de Tàpies està realitzada amb elements que l’autor en deia pobres i es presenta aparentment desordenada i inacabada, tota una provocació visual per part de l’artista. ¿Podria ser d’una altra manera la imatge de la nostra vida, a vegades tan precària, més que materialment espiritualment, i, sobretot, inacabada? La Capsa de cordills -sic- (...) ha esdevingut per a mi un recordatori de la capsa de fils de la meva infantesa, símbol dels dies en què aprenem de l’entorn tot jugant i meravellant-nos amb les descobertes».
Les proses d’aquest llibre de Teresa Costa-Gramunt podem ben dir que són bones imatges de la seva vida, i de la nostra, ja que la formen retalls, o fils o records (en un moment determinat l’autora diu, gairebé podríem dir que se li escapa: «en el moment d’escriure aquest record», p. 127), digueu-ne com més us plagi, i ja que reflecteixen moments significatius de la vida d’una persona i d’una societat al llarg de més de seixanta anys, ja que hi trobem records des de finals de la dècada de 1950 fins a un de ben dolorós, situat al «6 d’abril de l’any 2024» i titulat «En la mort dels amics» (p. 135-136). Uns records que en alguns casos ja coneixíem, o si més no en teníem alguna referència, del seu llibre autobiogràfic La crisàlide (2002).
I dic que reflecteixen moments que sobrepassen la particularitat perquè hi trobem des de primers amors a vacances, d’estiu a casa dels avis o en viatges a llocs d’allò més diversos (Cuba, Berlín,Londres, Malta, Vichy...); des de l’escoltisme que a tants catalans ens va despertar la catalanitat que el règim volia anihilar, a records escolars o de lectures que marquen; des de moments tràgics com l’execució de Salvador Puig Antich a d’altres de joia com el cobrament de la primera nòmina (només amb 14 anys en el cas de la Teresa), l’estrena d’un vestit per la Festa Major...
I tot això, i molt més és clar, amb una prosa d’allò més rica, d’allò més reflexiva (de vegades crítica i tot) i d’allò més poètica (no és pas cap anècdota que la Teresa tingui més de vint llibres de poesia publicats). Només un parell o tres d’exemples, ja que no em puc allargar gaire més: «La memòria acostuma a ser selectiva. Per aquesta raó, una experiència viscuda per dues persones al mateix temps pot passar que una la recordi i l’altra no, o que la recordi de manera ben diferent. I és que la memòria va lligada a la percepció de la vivència, que s’intensifica pel grau d’emotivitat que la fa singular, o per la transcendència experimentada en el moment dels fets, a vegades amb la sensació que hi ha un abans i un després en el recorregut de la nostra existència» (p. 45). «Encara que ens sembli que pensem racionalment, en realitat són els afectes, els sentiments, els prejudicis, i, fins i tot, les rauxes temperamentals, qui sovint manen en la nostra conducta i decisions» (p. 106). «Encara sento com el cor se m’estreny cada vegada que hi penso [en el seu primer amor] perquè ara ja sé que també vaig patir perquè vaig ser incapaç d’enfadar-me, com hauria estat ben lògic, amb qui m’havia ferit i vaig dirigir el dolor espiritual i la natural agressivitat contra mi mateixa, com si les espines que defensen la rosa haguessin punxat la mateixa rosa» (p. 98).
Un llibre de bon llegir, curull de cultura, de reflexions i de quotidianitats que, en molts casos, de simples anècdotes passen a categories. Em sap greu haver d’acabar, però, dient que l’edició de Comte d’Aure podria haver estat molt més acurada, ja que hi trobem nombroses paraules mal separades («pantalo-ns», «dissen-yats», «gue-rra»...), uns quants possessius abusius i fins i tot tres castellanismes: provar per tastar (p. 114), «gavardina gris» per grisa (p, 114) i venta per venda (p. 143).
Títol: La capsa dels fils
Autora: Teresa Costa-Gramunt
Editorial: Comte d’Aure
Col·lecció: “Cedre Noir”, 48
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2025
Nombre de pàg.: 148
Pere Martí i Bertran (Professor i escriptor)
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT