PUBLICITAT
17-12-2025 10:34
L’avi sempre em preguntava:
—Què és millor que una coca?
—Dues coques?— li contestava.
I ell em somreia satisfet.
Divendres a quarts de set, mentre esperava que les nenes sortissin de la piscina, vaig entendre que repetir no sempre és bona idea.
—¡Al ladrón, al ladrón! —vaig sentir cridar a uns veïns mentre una ombra desapareixia en la foscor.
Un minut més tard, un noi sortia escopetejat perseguint aquella ombra que s‘havia esfumat. —Por allí!— va dir-li un veí, mentre assenyalava el carreró fosc i desangelat que passa pel costat de la piscina. Sense pensar-s’ho, el dependent va seguir aquella pista i va continuar la persecució: corredisses, crits i després… silenci.
Dos minuts més tard, dues companyes del jove dependent, van sortir de la botiga per anar-lo a trobar. Res, s’havien esfumat. Al cap d’una estona però, al final del carreró, apareixia el jove dependent: cansat, esbufegant, amb el pernil que havia recuperat entre les mans i una bossa del Mercadona. Havia perseguit al lladregot i havia estat tan a prop d’atrapar-lo, que el furtiu havia decidit tirar la bossa on havia amagat el pernil i el vi, i salvar-se deixant anar el botí. I va encertar, perquè el dependent va preferir recuperar la pota, abans que capturar al lladre. I així va ser com aquell pernil va tornar a la botiga. No sense abans intentar donar les gràcies al veí que li havia indicat per on havia fugit el lladre. Però aquell veí, també s’havia esfumat.
En aquell moment vaig pensar en el lladregot, i em vaig preguntar què el podia haver portat a fer el que havia fet. Al cap i a la fi, tots tenim dret a passar un bon Nadal. No està bé prendre una cosa que no és teva, això no té discussió. Però potser el lladregot no es podia permetre el pernil. Potser venia a visitar-lo la família i ell volia oferir-los el millor que tenia, però quan un no té res, res pot oferir. Potser havia comprat el pernil dolç al Mercadona però el salat volia que fos especial, i havia preferit mangar-lo de Casa Marisol. Potser va pensar que estant oberts des de fa més de setanta anys, no els vindria d’un pernil.
Estava immers recordant la primera vegada que hi vaig entrar amb la mare. Ens vam equivocar i vam comprar xoriço ibèric. El primer xoriço ibèric de la meva vida. Encara recordo com s’enganxava darrera la llengua i em costava d’empassar. L’olor, el gust, aquell picant que em va fer suar el cervell, mmm… el recordo com si fos avui. Llavors, de cop, vaig tornar al 2025, al Josep Coroleu, a seguir esperant que sortissin les meves filles de la piscina quan vaig parar l’orella per escoltar la conversa:
—És que és la segona vegada aquesta setmana!— Es queixava una de les dependentes. —Hòstia!— vaig pensar. —Quins collons!
Doncs sí, aquella mateixa setmana, el mateix furtiu, suposadament, havia entrat a Casa Marisol i s’havia emportat un altre pernil dels bons. I com que són millor dues coques que una, l’ambició quasi el fa passar el Nadal entre reixes.
Repetir no sempre una bona idea. No cal repetir d’escudella, ni de turró, ni de pilota, ni fer cagar el tió dues vegades. No sigui que l’ambició ens porti una indigestió.
Bon Nadal!
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT