PUBLICITAT
RELAT
03-02-2026 7:28
Aquestes trobades em permeten fer un viatge al passat. Amb algun nebot adolescent que comença a sortir o un cosí que vol portar la seva parella per primera vegada. D’alguna manera puc sentir aquells nervis de sortir per primer cop per Cap d’Any. Com han canviat aquestes nits. Des que va arribar la Berta em costa tant arribar a les campanades com a Szczęsny entrenar.
El meu cosí sempre s’ha assegut a taula amb els més petits. Una mica perquè ens costava veure’l créixer i també per la seva desídia a l’hora d’exigir un lloc amb els adults.
Aquest any tots esperàvem conèixer la parella, però finalment no va poder ser. Va decidir estar amb la seva família. Normal. O no.
Tot i així, es notava que a ell li hauria fet il·lusió. A vegades esperem que una cosa ens ajudi a avançar i no ens adonem que ja estem preparats. Encara recordo quan vaig demanar el meu espai a la taula gran. No portava parella, però sí licor d’herbes. Cadascú escull el seu camí.
Un dels viatges que m’ha recordat el meu passat més recent ha estat la visita del germà de l’Anna. Ha vingut a passar aquestes festes amb nosaltres, des que va marxar a Austràlia.
És una persona a qui aparentment li agraden els nens i que verbalitza que li agradaria ser pare, encara que creu que es fa gran.
No obstant això, li costa interactuar amb la Berta i no mostra gaire interès a jugar amb ella. Crec que ho intenta, però com que no l’ha vist més que tres vegades, desisteix. També li costa entendre què vol dir conviure amb un infant a casa: si posa música i li diem que la baixi, ho fa, però amb el cap cot; si la Berta li demana atenció immediata i ell està fent alguna cosa, no la prioritza. Es nota que no hi està acostumat.
I, en el fons, encara que em pugui saber greu, l’entenc. Perquè jo també era així. Amb els meus nebots arribava un moment que em cansava i marxava, perquè em costava tolerar tot el que comporta estar amb un nen o nena les 24 hores.
I arribats a aquest punt em pregunto si tot canvia només perquè la Berta és filla meva. Si aquesta sensació ha desaparegut o simplement s’ha transformat. No sé fins a quin punt una persona que no té fills ha d’aguantar els fills dels altres, ni si tothom arriba a fer-se aquesta pregunta.
El que sí sé és que recordar com era abans m’ajuda a entendre on són ara els altres. I encara que no agafin el mateix camí que jo, almenys puc imaginar algun dels llocs on jo mateix hauria pogut acabar.
Per cert, el meu cosí aquest any s’ha assegut a la taula dels adults. I a mi, m’ha fet il.lusió.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT