DIARI INDEPENDENT DEL GRAN PENEDÈS

POLÍTICA

La deshumanització de les persones migrades


Abigail Garrido Sant Pere de Ribes

20-02-2026 12:16

Fa dies que penso a escriure per ajudar-me a mi mateixa en aquest estat d’inquietud que, alhora, em revolta arran d’una imatge que m’ha commogut molt

Abigail Garrido, senadora del PSC. Eix

Parlo de la fotografia que ha recorregut el món i ha omplert les xarxes: la del petit Liam Conejo, de cinc anys, detingut per la policia dels EUA (ICE) a Minneapolis. Un nen que mira aterrat, amb la motxilla penjada a l’esquena —preparat per anar a l’escola—, mentre el seu pare corre i fuig —també aterrat— per no ser detingut per la policia que el president Trump ha posat en marxa i que ha rebut ordres molt clares per perseguir, detenir i sembrar el terror entre les persones migrades. No importa d’on siguin, no importa qui siguin, no importa res… Només cal tenir una pell, un rostre i uns cognoms diferents dels tipificats com a “originaris i autèntics” dels Estats Units per estar en perill.

Crec que moltes persones es van sentir colpides per aquesta imatge, i fins i tot aquelles que aclamen les proclames xenòfobes i racistes de partits polítics que, igual que Trump, persegueixen assenyalar el diferent com el culpable de tots els mals, creant escenaris de por i d’inseguretat —encara que hagin de ser inventats— per, acte seguit, poder blanquejar qualsevol actuació dirigida a “salvar” la població dels immigrants, presentats com a perillosos per al país.

I encara que sembli una situació nova, no ho és en absolut.

Recordem com el règim nazi a Alemanya comparava jueus, eslaus i gitanos amb animals, culpables de plagues, malalties o delinqüència, o se’ls acusava de la decadència moral del país. A la Itàlia feixista, els africans eren considerats inferiors i incapaços de conviure “civilitzadament”. A la URSS de Stalin, les minories deportades eren números i perdien el nom. A l’Espanya franquista, l’immigrant era algú fora de la llei i se’ls internava en camps sense cap dret a judici. Tot un procés per crear primer l’odi cap al diferent, apel·lant a la por de la ciutadania, per després actuar-hi en contra: justificar la violència destinada a algú que no és humà, que és d’una raça inferior, que és culpable de la decadència dels valors del país i que cal destruir, tot normalitzant els abusos i la violència com a instruments de defensa “justificada”.

I llavors les persones migrades deixen de ser persones: passen a ser una amenaça que cal erradicar. Ja no es veuen rostres ni noms; dones, homes, nens i nenes deixen de ser humans i, en conseqüència, queden deshumanitzats i desproveïts dels drets bàsics i essencials que ens diferencien com a persones de qualsevol altre ésser viu.

Vivim actualment la deshumanització de les persones immigrades, atiada per formacions polítiques com VOX i Aliança Catalana —com a garants de Trump al nostre país— i, per cert, amb la perillosa connivència del Partit Popular, que se suma als seus postulats, i d’altres forces polítiques que callen, així com d’una part de la ciutadania que s’hi apunta o guarda silenci davant les barbaritats que es diuen i es perpetren.

I llavors arriba aquesta foto, d’un nen sobre el qual cau tot l’odi gestat. Estic segura, com deia abans, que ens frapa a tots i totes, però aviat es passa pàgina perquè qualsevol altra notícia acapara la nostra atenció; i aquesta també és una manera de deshumanitzar. Aquell nen i el seu terror deixen de tenir la nostra atenció i, ben aviat, hi ha persones que han justificat l’acció i passen a culpar el seu pare, que corre, també aterrat, com va fer el vicepresident de Trump, en J. D. Van.

Humanitzar és reconèixer les persones migrades amb noms i cognoms; saber que tenen drets i deures com qualsevol de nosaltres, i que tenen somnis i anhels per a elles i per als seus fills.

Podem escollir on som i en quina part de la història ens situem, sense perdre de vista que demà podem ser nosaltres o els nostres fills. Ningú no et garanteix que el mateix odi que es gesta, un dia, no es giri cap a nosaltres o cap als nostres. Ni tampoc als qui callen, per si de cas. Com deia Martin Niemöller sobre la passivitat davant el totalitarisme nazi:

“Primer van venir a buscar els comunistes, i jo no vaig dir res perquè no era comunista.

Després van venir a buscar els socialistes, i jo no vaig dir res perquè no era un d’ells.

Després van venir a buscar els jueus, i jo no vaig dir res perquè no era un d’ells.

Després ja van venir a buscar-me a mi, i ja no quedava ningú que pogués parlar per mi.”

Escollir el lloc de la història on volem ser és urgent, i dir-ho en veu alta, també.

En un món on la globalització i l’individualisme no ens conviden ni a una cosa ni a l’altra, cal lluitar des de cada espai per la democràcia, perquè en realitat va d’això.

Abigail Garrido, senadora del PSC

A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.

Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.


Subscriu-te ara!


Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:


WhatsApp! Telegram!

Arxivat a

Mostrar etiquetes Ocultar etiquetes

Temes del dia

Més llegits els últims 7 dies

Eix Diari utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. Al navegar o utilitzar els nostres serveis, acceptes l'ús que fem.