PUBLICITAT
ELS PEUS A MAR I EL CAP ALS NÚVOLS
19-03-2026 17:58
En aquell temps, a la península Ibèrica només hi havia una experiència semblant que llavors s’iniciava en unes antigues salines a Cadis. Estava pràcticament tot per inventar
“Vam demanar una concessió a Ports de la Generalitat per muntar un laboratori d'investigació marina dins del port de Vilanova. De seguida ens van dir que això era molt interessant i vam muntar unes naus d’investigació al port comercial, tocant el mur del final, on entren els vaixells mercants”, explica Jordi Gálvez Pié, l’emprenedor que va propulsar la iniciativa.
Aquest exdelegat de la Cambra de Comerç de Barcelona al Garraf i director de l’empresa Estivila S.L., afegeix: “El primer que havíem de descobrir era com reproduir els peixos en captivitat, com inseminar-los. Vam demanar a alguns mariners que ens portessin llobarros vius, capturats en nanses, que no estiguessin danyats. Els vam posar dins d’unes tanques, amb aigua de mar esterilitzada, i vam buscar la manera que fessin ous”.
“Per pondre, els peixos necessiten no tenir gens ni mica d’estrès. S’han d’haver acostumat a estar dins de la tanca. Han de gaudir d’una tranquil·litat total, sense sorolls ni moviment de gent”.
Estudiant els comportaments d’aquests animals van fer descobertes sorprenents: “Els peixos són terriblement amables, com els gossos. I intel·ligents”.
L’adaptació dels animals a la vida en captivitat no va ser gens fàcil: “La majoria, al principi, estaven quinze dies o més sense menjar res. S’aprimaven. Alguns van passar més d’un any sense fer ous. Encara que intentéssim apropar-nos sense fer ni gota de soroll, ells sabien que havíem entrat. Primer, els llençaven el menjar, trossos de sardina, sense que poguessin veure que els hi donava una persona, per evitar el rebuig dels animals. Quan ja portaven temps, cada vegada menjaven més, i més tranquils. Més tard, vam fer que veiessin la persona que els donava menjar, sempre la mateixa, sense que s’espantessin. Quan ja coneixien aquesta persona, el mascle líder es posava a donar voltes i els altres, al darrere. En passar davant de la persona que els donava menjar, el líder movia la cua i li tirava aigua”.
-Què volia dir?
-No ho sé, però era com un joc. Va ser la millor època de la meva vida -conclou Jordi Gálvez.
“Els peixos sempre tenen un líder”
Als llobarros s’hi van afegir daurades, en espais separats. Normalment en un tanc hi tenien dos o tres mascles i sis o set femelles.
La manera com els peixos es comporten la van anar descobrint a poc a poc. “Entre ells sempre n’hi ha un que és el líder, que acostuma a ser el més gros. Ell va al davant i tots els altres al seu darrere. Això és genètic. Fins i tot nosaltres fem una cosa semblant. La naturalesa és així”.
Per mantenir net el recinte on vivien els animals, es va crear un circuit de neteja que promovia un corrent d'aigua per sota, arran de terra. Es feia girar l’aigua i s'emportava les restes del menjar i els detritus.
“Però també ho vam passar molt malament. Vam estar a punt de tancar. Sorgien molts problemes. Per exemple, a l’estiu l’aigua es quedava sense oxigen. Molts diumenges havíem passat tota la nit allà, intentant solucionar el problema. Sovint marxàvem d’allà pensant que l’endemà ja no hi tornaríem. Però sempre hi tornàvem amb ànims renovats”.
Mascles i femelles es reprodueixen sense tocar-se
“Aquests peixos ponen dos cops a l’any. Al març i a primers d’octubre. La posta de cada femella dura una mitja hora. Els peixos comencen a nedar en cercle, les femelles es posen davant i van deixant anar ous sense fertilitzar. Una filera d'ous enorme. Darrere d’elles, els mascles passen per sobre de la filera d'ous, alliberant esperma. Aquesta esperma produeix una mena de núvol, dins de l'aigua, que fecunda tota la línia d'ous de diverses femelles. Les femelles van juntes i a vegades una indueix a una altra i desouen les dues alhora. La filera d'ous queda en una suspensió indefinida. Llavors, normalment, el núvol d’esperma envolta tota la columna d'ous que han deixat les femelles. Aquests ous entren en contacte amb l'esperma i queden fecundats”.
-Els mascles i les femelles no es toquen?
-No. Estan lluny els uns dels altres.
A l'esquerra, cries de peix dins de l'ou, amb la bossa de menjar de la que s'alimentaran després de néixer. A la dreta, els petits peixos, sortits de l'ou i encara amb la bossa de menjar.
Amb molt pocs dies de gestació, ja es comença a veure una forma de gelatina que serà el peix. Després la cria trenca l’ou i surt portant una bossa de menjar de reserva per uns dies. O sigui que, després de sortir de l’ou, poden estar tres o quatre dies sense menjar.
Buscant com alimentar les cries
“Un llobarro acabat de sortir d'un ou fa uns tres mil·límetres i té una boca de 0,08 mil·límetres, aproximadament. Només prenen menjar viu. Si els dones una sardina morta, no se la mengen. Només volen menjar coses que es mouen. Vam haver de buscar la forma de crear un menjar que fes menys de deu micres. I vam trobar uns zooplànctons, que es diuen rotífers i artèmies, que es troben a les salines. És el que es mengen els flamencs, per exemple, al Delta de l’Ebre. Un zooplàncton que fa entre 0,04 i 0,06 mil·límetres, més o menys”.
Els rotífers són com una aranya i les artèmies, una mena de gamba microscòpica.
“Primer, agafàvem microalgues, amb el microscopi, i en separàvem una vintena. Les posàvem en una placa perquè es comencessin a reproduir. Si tenien menjar, llum i la temperatura adequada, es multiplicaven terriblement de pressa. Començàvem amb 20 o 25 i l’endemà n’hi havia 40, i el dia següent s'havien convertit en 100 i l’altre dia 2.000. Amb aquestes algues alimentàvem els rotífers i les artèmies. Així, quan el senyor llobarro naixia, ja tenia l'esmorzar preparat”.
“Produíem tantes artèmies i rotífers que en veníem a l'Aquari de Barcelona, que els donaven a menjar als cavallets de mar”.
Canviar l’aigua sense perdre els nounats
“Hi ha un punt molt crític que és el moment en què fan eclosió dels ous. Llavors tot el líquid amniòtic de dins de l'ou se'n va a l'aigua. I com que els peixos són tan petits no es poden agafar ni filtrar-los. Estem parlant de peixos que el cap els hi fa unes 200 micres. Bitxos petitíssims”.
“Vam haver d’investigar la manera de fer unes màquines que poguessin renovar l'aigua amb el líquid amniòtic sense emportar-se els peixos, que les closques dels ous caiguessin al fons, per gravetat, i que el líquid amniòtic no es quedés allà perquè podreix l’aigua ràpidament i mataria tots els animals. Aquest va ser un dels punts crítics que vam haver de superar”.
Les gàbies, col·locades al mar i una de les boies perimetrals que senyalitzaven la instal·lació.
Les gàbies
Dos anys després d’iniciar les proves, es va començar a portar els peixos captius mar endins, perquè creixessin, i els col·locaven en unes gàbies rodones d’uns 20 metres de diàmetre i 8 de profunditat.
“Al capdamunt hi havia una barana que servia per impedir als peixos saltar a fora i permetre que les persones que treballaven al voltant es poguessin subjectar. Aquesta part alta la vam haver de tapar amb una xarxa perquè el menjar que hi llençàvem atreia les gavines, que devoraven el menjar i també els peixos que pujaven a la superfície”.
Aquestes gàbies estaven fetes amb xarxes molt fines, per tal que els animals no es poguessin escapar. “Això era un problema perquè de seguida s'hi feien algues que tapaven l’entramat i llavors el corrent s’ho emportava com si fos una vela a sota el mar i tota la bossa quedava deformada, reduint a la meitat els metres cúbics d’aigua dins de la xarxa, deixant els peixos apilonats. L’única solució era canviar la xarxa ràpidament”.
“I canviar la xarxa era molt complicat. Havíem de posar una altra xarxa per sota, desenganxar la que estava bruta i treure-la des de dalt, amb una grua, en una operació molt delicada”.
Jordi Gálvez, al centre, en una de les gàbies, amb dos submarinistes
És menys bo el peix de piscifactoria?
-Hi ha qui diu que el peix de piscifactoria no és tan bo com el capturat a mar oberta. És cert?
-No és veritat. Abans, fa anys, es donava als peixos restes d’animals d’escorxador. Però després de l’epidèmia de les vaques boges, a començaments d’aquest segle, això es va prohibir totalment. A diferència dels humans, que podem menjar proteïnes vegetals i proteïnes animals, els peixos només assimilen proteïnes animals d’altres peixos.
La sorpresa del restaurant
“Els llobarros i les daurades sempre havien anat molt buscats. Llavors les barques d’arrossegament no n’agafaven cada dia, ni de bon tros. Per tant, no es podia plantejar, per exemple, fer un casament amb dues-centes persones amb llobarros o daurades”.
“Un dia vaig anar a un restaurant de Sitges i vaig dir al metre que si necessitava un número elevat d’aquests peixos jo els hi podia subministrar d’un dia per l’altre. El metre em va dir que això era impossible”.
“Quan l’endemà li vaig portar un munt de llobarros, no s’ho podia creure. Al·lucinava. Estava disposat a pagar el que fos”.
El iot atrapat en una gàbia, entrant al port i començant a ser alçat per una grua.
Un iot atrapat a la gàbia
“Tot i que teníem les gàbies correctament senyalitzades, una vegada va haver-hi un iot, força gran, que venia de nit des de Mallorca i va envestir una de les gàbies. Va quedar allà dins, atrapat. No podia sortir. L’endemà vam haver de remolcar la gàbia, amb els peixos i el iot a dins, i dur-los fins al port de Vilanova per treure’l amb una grua”.
Jordi Gálvez es va vendre la piscifactoria el novembre de 2005.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT