PUBLICITAT
LITERATURA
23-03-2026 10:43
Ramon Solsona (Barcelona, 1950) és un intel·lectual ben conegut, tant per les col·laboracions a diversos mitjans (sobretot a la ràdio) com per l’obra novel·lística (L’home de la maleta, per exemple, ha estat un gran èxit de crítica i de lectors). Durant l’any 2025 ens ha sorprès gratament amb un volum de memòries d’infantesa, El carrer de la xocolata, i amb un assaig que ha obtingut el premi Carles Rahola: Dones migpartides.
Fins ara, de la prosa assagística de Ramon Solsona, n’havíem pogut llegir els articles periodístics, molts recollits en volum (Ull de vaca, Ull de bou...), però amb Dones migpartides va molt més enllà, ja que som davant d’un treball d’investigació documentadíssim, rigorosíssim i interessantíssim (ja em perdonareu tants íssims, però l’obra se’ls mereix) sobre trenta novel·listes femenines migpartides, com indica clarament el títol, per una guerra, i sobretot una postguerra, que les va invisibilitzar, per no dir anorrear, com va passar en molts casos. El subtítol de l’obra és ben significatiu i aclaridor: «Trenta narradores entre la il·lusió republicana, la derrota i el redreçament».
Per un tema d’espai no puc parlar de la trentena de novel·listes estudiades, però sí que puc dir que n’hi ha de tan conegudes com Mercè Rodoreda, Anna Murià o Aurora Bertrana i de tan desconegudes com Laura Masip, Maria Assumpció Soler Font o Elvira Augusta Levi. Sí que en destacaré, però, els aspectes que més me n’han cridat l’atenció.
En primer lloc la capacitat de síntesi, que es veu en els vint-i-set capítols de l’obra, però sobretot en els que no estan específicament dedicats a les novel·listes destacades. Es tracta de cinc capítols (un d’inicial, un altre de tancament i tres d’intercalats), en què l’autor ens situa les dones estudiades en el context històric, social i literari tant català com europeu.
En segon lloc la sinceritat, gosaria dir que modèstia i tot, ja que des del primer capítol ens adverteix que serà sincer pel que fa a les obres analitzades i que «La tria i la valoració són exclusivament meves» (p. 23). Sí, sempre hi parla en primera persona i hi abunden, com també ens adverteix en aquest primer capítols, els «a parer meu, en la meva opinió, al meu entendre...». Val a dir, però, que aquesta opinió mai no és gratuïta, que sempre és justificada i en la majoria de casos d’allò més documentada, fins al punt que al darrer capítol ens confessa que «Hi ha hagut moments en què quasi m’ofega la quantitat de llibres, estudis i monografies sobre una determinada autora o sobre aspectes concrets d’una obra, d’una circumstància biogràfica, d’una descoberta recent» (p. 370-371).
En tercer lloc l’amenitat de l’estil i la riquesa de la llengua. Sent com és, Ramon Solsona, un novel·lista tan preocupat per la llengua i l’estil a ningú li deu fer estrany. Deixeu-me dir, però, que és un assaig que es llegeix com una novel·la o, si ho preferiu, com un conjunt de narracions breus. I pel que fa a la llengua, crida l’atenció la importància que dona a la de les estudiades i les reflexions i anècdotes que hi dedica: «Un idioma amenaçat, en canvi, planteja als autors el dilema de fer parlar els personatges amb una rígida pulcritud normativa o deixar-se anar pel camí fàcil del català que ara es parla» (p. 193), «He subratllat pel meu compte la paraula exutori, perquè és una metàfora molt precisa. Un exutori és una ‘úlcera artificial per a determinar una supuració permanent amb un fi curatiu’» (p. 291); etc., etc., etc.
En quart lloc la quantitat d’excursos (marrades en diu ell, per exemple a la p. 64), per relacionar les escriptores amb altres autores i autors i, sobretot, per introduir-hi escriptores que ha de descartar perquè no van escriure cap novel·la, però que van viure circumstàncies molt semblants a les estudiades. Si les tinguéssim totes en compte potser hauríem de parlar d’una seixantena de dones migpartides, ja que, en aquests excursos, ens parla de Coloma Rosselló (p. 110-111), de Walda Pla (p. 156-157), de Rosa Laveroni (p. 262-264), d’Agustina Rexach (p. 272), d’Aurora Díaz Plaja (p. 345-347), de Maria Novell (p. 347-349), etc., etc., etc.
En cinquè lloc, les referències i comparacions amb l’actualitat, que solen esdevenir bones reflexions, de vegades denúncies i tot, sobre moments actuals, sobre que poc han canviat algunes coses: «Llavors i ara mateix, el feixisme es mesura per la intensitat amb què combat la cultura» (p. 135), «Avui ja no queda cap dubte que la Transició va ser una enganyifa i que l’anomenada carta magna va ser una carta de màniga ampla amb el franquisme. El País Valencià ho ha patit especialment» (p. 189), «A Barcelona també sembla que ningú hagi pronunciat mai les paraules xarnego ni murciano» (p. 217)...
En sisè lloc, la voluntat de tenir en compte tot el domini lingüístic i, doncs, incloure-hi novel·listes tant de les Illes com del País Valencià, per molt que alguna l’hagi hagut d’agafar amb pinces, com insinua en parlar de Maria Verger, l’obra de la qual és «bàsicament poètica» (p. 111).
I paro, tot i que n’hi podria afegir una bona colla més d’aspectes que m’ha cridat l’atenció d’una obra tan actual i necessària; una obra que no us heu de deixar perdre.
Títol: Dones migpartides
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Pòrtic (Grup 62)
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2025
Nombre de pàg.: 383
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT