PUBLICITAT
CONFLICTE BÈLIC
23-03-2026 17:00
“Observar l’espècie humana de prop, em causa un inenarrable pessimisme” (Josep Pla)
Començo aquest escrit el dissabte, 21 de març, Dia Internacional dels Boscos, Dia Mundial de les Glaceres, Dia Forestal Mundial, i el dia en que he pogut observar la presència de les primeres orenetes de la temporada al Penedès, procedents, la majoria d’elles, de l’Àfrica Subsahariana; o sigui, que -com veiem- la globalització no l’hem instituïda pas els humans, sinó que en tot cas -com veurem- l’hem pervertida.
(Acabo l’article el diumenge, 22 de març, Dia Internacional de l’Aigua).
Cap de setmana, doncs, de boscos, de glaceres, forestació, orenetes, aigua… elements essencials de la conformació de la nostra Mare Terra, que és casa nostra.
Havia llegit feia pocs dies una entrevista publicada en una revista mensual de la vegueria a la cunitenca Anna Sabaté, enginyera tècnica aeronàutica, màster en Enginyeria, Ciència i Tecnologia Aeroespacial i doctora en Física Computacional i Aplicada per la UPC; és una de les set científiques de l’associació Hypatia que aniran a l’Àrtic l’estiu de 2027 a fer una missió de recerca multidisciplinària per donar suport a una futura exploració humana a Mart.
A l’entrevista, s’hi poden llegir dades curioses:
-“Les agències espacials treballen en la hipòtesi que l’ésser humà podria arribar al planeta vermell en vista al 2040, tot i que des de l’àmbit privat es parla del 2030”.
-“Per arribar a Mart, calen entre sis i nou mesos de viatge”.
-“Les finestres bones entre la Terra i Mart, és a dir, quan estan més a prop els dos planetes, es donen cada dos anys”.
-“En la comunicació entre la Terra i Mart hi ha un retard d’uns 20 minuts”.
Com estem comprovant amb els fets que vivim a nivell global aquestes setmanes, la progressió humana no sempre va acompanyada d’una evolució moral, sinó que sembla que ambdues mantinguin una relació inversament proporcional, on les misèries, la crueltat, la maldat i l’absurditat que sovint caracteritzen les accions humanes constitueixen l’eix central de la nostra existència, condicionada ara per la llei del més fort, i no per un ordre mundial.
Podríem, doncs, pensar que l’arribada de l’home i la dona a Mart, no tindria res a veure amb la gènesi de l’home i la dona a la Terra ara fa centenars de milers d’anys, on tot era primitiu i elemental, sinó que contràriament, ara partiríem ja de la progressió assolida al segle XXI. D’aquesta manera, i a la vista dels esdeveniments globals d’aquestes darreres setmanes i de les banderes que es pressuposa que primer s’hissarien al planeta vermell, hom podria pensar que el dia que l’home i la dona conquereixin Mart, no serà precisament ni habitatges, ni escoles, ni hospitals, ni residències el que hi instal·laran, sinó bases militars i potents arsenals d’armes per marcar territori amb aquell enemic (en principi, també terrícola, és clar, no pas marcià) que algun dia també pugui arribar allà.
Vist des d’aquest punt de vista, i parafrasejant a Josep Pla:
“Observar que l’espècie humana arriba a Mart, em causa un inenarrable pessimisme”, perquè el que ara és una destrucció global, haurà esdevingut una destrucció universal. Almenys, ara podem pensar que encara disposem d’un univers suposadament verge.
Però tornem a casa nostra, això és, a la Terra.
Aquests darrers dies s’han pogut veure imatges realment dantesques i de conseqüències catastròfiques per a tot el món.
S’ha bombardejat el jaciment de gas natural liquat més gran del planeta a South Pars, i la Guàrdia Revolucionària Iraniana ha respost llançant míssils contra diversos complexos gasístics del Golf Pèrsic.
Plantejo als lectors que reflexionem per uns instants sobre l’anorreament, això és, la completa destrucció, la reducció al no-res, de recursos naturals que ens ofereix la Terra, a l’efecte que en fem ús per a la mobilitat, per a cuinar, per a escalfar-nos, i per a necessitats bàsiques de la nostra vida diària… com si fossin eternament infinits i il·limitats tots aquests recursos…
¿Quanta gent arreu del món, i durant quants anys, s’haguessin pogut aprofitar d’aquest malbaratament, d’aquests recursos destruïts gratuïtament, només per a fer mal a l’enemic, i de retruc, fer mal i causar patiment a tota la humanitat?
I la despesa de la destrucció…? vull dir, els míssils, els avions, els submarins, els vaixells, les defenses antiaèries… una guerra que està costant més de mil milions de dòlars diaris…
Déu meu!!
¿Podem imaginar-nos per la nostra situació d’emergència climàtica, el que representa el bombardeig de refineries i jaciments de petroli, l’explosió i enfonsament de vaixells petroliers, les marees negres conseqüents, la indústria armamentística, que està treballant a pinyó per a proveir els exèrcits, etc. etc.? Quants milers de milions de calories… de tones de CO2… enviades amb segons o minuts a l’atmosfera no com a conseqüència de l’activitat humana, sinó per matar i per destruir?
Mentre la majoria de països del món estem optant per reduir la petjada de CO2, i mitigar el canvi climàtic, amb pocs minuts estem dilapidant tot el que podíem haver guanyat amb anys de transició ecològica, amb les energies renovables, i amb el nostre sacrifici diari, que depèn de la sensibilitat que puguem tenir cadascú amb la nostra mare naturalesa.
Faig una crida als ambientòlegs de la vegueria que facin un article divulgatiu en algun mitjà de comunicació, explicant-nos les nefastes conseqüències d’aquesta guerra pel canvi climàtic.
M’imagino que si no ho han fet, és perquè deu ser incalculable el mal que s’està causant a tot el planeta; i no m’estic referint ara a l’economia! Però, en tot cas, encara que no disposin de dades perquè siguin incalculables, prego que ens n’informin, amb tot el que sàpiguen com a especialistes en la matèria.
I no entenc que la comunitat internacional no es pugui sobreposar i aturar aquesta guerra; potser no caldrien tantes declaracions i més fets.
El promotor i iniciador d’aquesta guerra, Donald Trump, president de la nació més forta del món, home pervers i antidemòcrata, -no ho oblidem!- ha sorgit de les urnes!
Això sí que hauria de ser motiu d’obrir un profund debat o com a mínim una reflexió:
És lícit, o si més no, legítim, que un malvat, a l’empara de la sobirania popular expressada a les urnes, decideixi un bon dia l’anihilació del món, la seva destrucció, el seu extermini?
Una de les manifestacions més bàrbares que jo hagi pogut sentir mai, és la que va fer l’altre dia Donald Trump mofant-se de la setantena d’embarcacions de la marina iraniana enfonsats per l’exèrcit dels EUA, i proferint satíricament que “era més divertit enfonsar-los que capturar-los”, i que aquella ubicació, allà, el fons de l’oceà, era el seu lloc.
Aquesta manifestació, que va causar rialles entre l’audiència, em va fer reflexionar, com a creient, sobre el menyspreu a l’Obra de la Creació, en concret sobre els mars i els oceans, que han de ser reservats no per als vaixells enfonsats, sinó pels peixos i demés animals i vegetació marins, que ens proveeixen d’aliments per a la nostra subsistència.
I en aquest punt, em sorprèn i m’entristeix que els principals protagonistes d’aquesta guerra es presentin com a executors d’aquesta barbàrie en nom de cadascuna de les seves religions i emparant-se amb cadascun dels seus respectius déus (amb minúscula) per a obtenir els seus grans èxits bèl·lics.
És que no hi pot haver cap guerra santa, per l’amor de Déu…!
I ens presenten com un “Déu a la carta”, que serà el seu déu, però en cap cas el “Déu veritable”, i aquest és un recurs pervers molt estès en totes les religions…
És a dir, “jo faig la guerra perquè és el que Déu vol i Ell m’ajuda i la guanyaré”; obviant que no es tracta mai de que sigui Déu el que vingui a nosaltres i l’adaptem als nostres capricis i ocurrències perquè les beneeixi, perquè hi hauria tants déus com persones, sinó que hi ha “un sol Déu, únic i veritable, Pare Totpoderós, creador del cel i de la terra”, aquesta terra que estem destruint.
Sempre m’ha agradat posar un exemple, inspirat per la meva visió cristiana, però que penso que el pot interioritzar i fer-se’l seu qualsevol persona agnòstica o atea, encara que cregui que el resultat de tot aquest “tinglado” que és l’Univers en el qual estem immersos sigui obra d’un agent físic o d’un Big Bang, opció molt respectable, però que també ens hauria d’obligar a ser respectuosos amb tot allò que ens ha estat donat per aquest agent físic.
Així doncs, amb visió cristiana, aquesta Obra de la Creació ens ha estat concedida en qualitat d’usufructuaris, perquè en gaudim, la transformem, la dignifiquem, i en fem una acció de gràcies a aquell qui -depenent de les creences de cadascú- n’ha sigut l’executor, l’artífex.
I per a lliurar-la després en condicions, al final de la nostra existència, a les generacions que vindran.
Imagineu-vos, doncs, heus ací l’exemple, que qualssevol de vosaltres em deixeu les claus d’una vostra segona residència perquè un servidor hi vagi a passar un parell de setmanes aquest estiu. Moltes gràcies.
És lògic pensar que el primer que fareu quan aneu a casa vostra, és comprovar el seu estat de conservació; com hauré deixat les parets, com hauré tractat el mobiliari; si hauré mantingut una neteja tal i com la vaig trobar, si hauré malbaratat molts recursos ja que no els pagaria jo, etc. etc.
Si de cas, en una segona fase, us informareu de la meva conducta al barri, o a la urbanització, si he estat un cràpula, si m’he comportat indignament amb els veïns i he deixat en mal nom la vostra bona reputació.
¿I per què no pensar que el nostre Déu ens jutjarà, en primer lloc, de la mateixa manera, això és, per la manera com hem tractat durant la nostra estada aquí la seva Casa, que és casa nostra, l’Univers que Ell va crear “per Crist Senyor Nostre, pel qual Vós vau concedir al món tots els béns”, com resa el final de la Consagració?
I després, en un judici posterior, ja vindrà la valoració del nostre comportament o conducta, en la relació amb els altres, en l’amor al proïsme, en els valors cristians?
Està clar que ambdós comportaments van aparellats; vull dir, que si vosaltres trobeu la vostra segona residència en bon estat, o encara millor que com la vau deixar, ben segur que hauré estat bona persona al carrer, a la urbanització, amb els veïns… i hauré deixat una bona imatge de vosaltres.
I contràriament, si trobeu la vostra casa feta un desastre, en consonància, ja no cal ni que us informeu del meu comportament perquè haurà estat totalment pervers.
Si fem un repàs, comencem pel règim teocràtic iranià, d’inspiració islàmica, dirigit per clergues xiïtes, que no ha estat qui ha desencadenat aquest conflicte, sinó el que en principi n’és la víctima, però que tampoc s’ha estat de res en reaccionar amb una bàrbara destrucció en proporció amb el que està al seu abast.
L’aiatol·là Mojtaba Khamenei, fill del líder Ali Khamenei assassinat fa dues setmanes, després de prendre possessió feia una “crida a resistir en nom d’Al·là”.
Dies després de l’inici de l’ofensiva, un grup de pastors evangèlics es va reunir al despatx oval de la Casablanca, entorn del president Donald Trump, que es relaciona en el marc d’una mena de presbiterianisme messiànic, per a oferir-li la seva benedicció mitjançant el ritual de “la imposició de mans”, a l’efecte de beneir aquesta guerra i desitjar-li grans èxits (Quina barbaritat! Beneir una guerra!)
El secretari de la Guerra (abans, Secretari de Defensa, molt il·lustratiu aquest canvi de nom) dels EUA, Pete Hegseth, invoca a Déu en totes les seves compareixences públiques i demana a totes les famílies que preguin agenollats per la victòria de les forces israelianes i nord-americanes al Golf Pèrsic.
Diu “combatre en nom de Déu...!” (Quina barbaritat!)
Del govern israelià de Benjamin Netanyahu, ancorats la majoria dels seus membres en el fonamentalisme jueu, ja no diguem la seva incommensurable capacitat d’odi, com a promotor del genocidi a Gaza, i ara de l’èxode de més d’un milió de libanesos, la majoria d’ells cristians, que han hagut d’abandonar les seves llars…
Un govern, el d’Israel, que acaba de fer palesa la seva animadversió vers l’església Catòlica, anunciant el tancament del Sant Sepulcre de Jerusalem durant la Setmana Santa.
A totes aquestes reivindicacions i reclams divins per part de tots aquests destructors de la sagrada Obra de la Creació, una Obra de la Creació que és Casa nostra, el cardenal catòlic italià i patriarca llatí de Jerusalem, Pierbattista Pizzaballa, ha manifestat:
-“La manipulació del nom de Déu per a justificar aquesta o qualsevol altra guerra és el pecat més greu que avui es pot cometre”. En efecte, una gran veritat… com és possible apel·lar al nom de Déu per matar i per destruir el que Ell mateix ha construït?
Finalment, no es poden deixar de banda les morts provocades per aquesta guerra, de persones anònimes, civils, en nombre important, sobretot en terreny iranià i libanès.
Es tracta, però, d’uns quantitats irrisòries (entengui-se’m bé!), en comparació amb allò que jo anomeno “les morts diferides” de totes les guerres, que són exponencialment molt més nombroses; es tracta d’aquelles víctimes de malalties, víctimes de la fam i de la misèria, de l’èxode de persones grans i d’infants, i les víctimes en general que genera tota devastació fins molts mesos, molts anys després…
Aquestes víctimes, les “víctimes diferides”, no les compta mai ningú.
I també les persones que -potser- morirem de la pena i la tristesa que ens provoca observar aquesta brutal destrucció de la Mare Terra, això és, de casa nostra, el fet de pensar en les nostres generacions futures, i sense que puguem fer res més que participar en concentracions de rebuig a les places dels nostres pobles i ciutats i, aquells que hi creguem, confiar en la pregària.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT