PUBLICITAT
SALUT MENTAL
27-03-2026 7:38
Si les veus que senten alguns psicòtics es poguessin captar mitjançant un micròfon i reproduir amb un altaveu, es veuria com són de vívides. Jo no he sentit mai veus, però un dia vaig sentir sirenes d'ambulància sense que n'hi hagués cap. Per a qui les experimenta amb freqüència, les al·lucinacions poden ser una autèntica tortura. No sempre un antipsicòtic les elimina, i sovint adopten un to hostil: insulten, amenacen o donen instruccions perjudicials.
El cas de John Nash, cèlebre matemàtic diagnosticat de psicosi, és conegut. Tot i continuar tenint al·lucinacions malgrat la medicació, va aprendre a conviure-hi amb una certa distància crítica. Quan dubtava de la realitat d'allò que percebia, demanava confirmació a algú del seu entorn. En un llibre de casos clínics vaig llegir també la història d'un pacient religiós que interpretava les seves veus com àngels custodis i hi mantenia un diàleg que ell considerava profitós. Quan va ser tractat, va perdre aquelles presències i es va deprimir. A una escena semblant vaig assistir personalment al recinte del Parc Sanitari Sant Joan de Déu de Sant Boi de Llobregat: un intern caminava tot sol mentre deia "No us sento! Parleu més fort". La medicació li havia esmorteït unes veus a les quals ja estava habituat.
Amb tot, la malaltia mental es manifesta més sovint d'una manera menys espectacular: pensament desorganitzat o empobrit, deliris, afectivitat aplanada o suspicàcia en el cas de l'esquizofrènia; irritabilitat, eufòria, depressió, acceleració del pensament o un optimisme desmesurat en el trastorn bipolar. Aquestes formes més subtils passen més desapercebudes, però condicionen igualment la vida de qui les pateix.
Ateses les manifestacions de la malaltia mental, l'estigma social que l'acompanya sembla desproporcionat. Tanmateix, l'estigma en salut mental és més emocional que no pas intel·lectual. Molts dirien que no discriminen, però en el tracte concret apareixen la por o la condescendència. I això, sovint, és pitjor que una distància franca: la por deshumanitza, i la condescendència infantilitza. El problema és que no sempre és fàcil adonar-se'n.
Alguns dels meus amics tenen un trastorn mental, però no tots els qui en tenen poden ser amics meus. Aquesta distinció és important: la igualtat no implica afinitat. Ningú està obligat a establir vincles personals amb tothom, però sí a reconèixer la mateixa dignitat. Confondre aquests dos plans és una de les fonts de confusió quan es parla d'estigma.
Aquest mecanisme d'estigmatització no és exclusiu de la salut mental. També afecta les diferències d'intel·ligència, de capacitat funcional, de situació econòmica i darrerament a Catalunya també d'opció lingüística. Tanmateix, aquestes categories, excepte la d'opció lingüística, són simplificadores: entre la capacitat més baixa i la més alta hi ha un contínuum, com també entre la pobresa i la riquesa o entre la salut i la malaltia mental. A més, els perfils reals són sovint mixtos: algú amb dificultats en un àmbit pot destacar en un altre, i una persona amb un trastorn mental pot ser altament funcional en molts aspectes de la seva vida.
Aquestes diferències es fan especialment visibles en un àmbit delicat: el de les relacions afectives. No sempre és fàcil que s'estableixi atracció entre persones molt allunyades en determinades capacitats o maneres de percebre el món, però això no exclou, ni de bon tros, la possibilitat de vincles sòlids entre persones amb i sense trastorn mental. Les dificultats no es distribueixen d'una manera simple, i sovint depenen més de les expectatives i dels filtres socials que no pas de les condicions objectives.
En aquest sentit, l'amor és tractat sovint com si fos un luxe, i no ho és. A qui pateix per la solitud se li diu amb freqüència que primer ha d'estar bé amb si mateix i que la resta ja vindrà si ha de venir. Aquest consell pot ser útil en alguns casos, però resulta inadequat quan esdevé una resposta automàtica. Hi ha persones que, tot i tenir una relació acceptable amb elles mateixes, continuen essent rebutjades i en pateixen. El desig de compartir la vida amb algú no és una feblesa, sinó una aspiració humana comprensible.
Ara bé, tampoc no convé idealitzar la vida en parella. Pot comportar conflictes, frustracions i formes de dependència poc saludables. L'experiència acostuma a introduir aquest matís, sovint absent en les expectatives prèvies.
Finalment, cal tenir en compte que alguns trastorns mentals poden anar associats a dificultats cognitives causades per la desorganització del pensament, especialment en fases agudes. En molts casos, aquestes alteracions poden millorar amb el tractament i el temps. Però mentre són presents, poden dificultar la percepció ajustada de la realitat i la presa de decisions, cosa que contribueix, al seu torn, a les dificultats socials i afectives que hem esmentat. El tractament farmacològic, a més a més, pot contribuir a aquestes dificultats cognitives, generant un cercle viciós del qual és difícil sortir, i pot viure's com una doble càrrega. Però hi ha motius d'esperança: cada vegada es refina més la medicació perquè no solament tingui menys efectes secundaris, sinó que sigui més eficaç, amb l'horitzó —encara llunyà però no impensable— d'una remissió completa.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT