DIARI INDEPENDENT DEL GRAN PENEDÈS

ENSENYAMENT

Per un Sant Jordi pedagògic


Stoner Vilanova i la Geltrú

15-04-2026 18:10

Una de les coses més boniques de la novel·la de Don Quijote és la relació que s’estableix entre l’home embogit que vol ser cavaller i el seu veí, convertit en escuder. Potser a l’escola hi conviuen aquestes dues realitats

Eix

—La ventura va guiando nuestras cosas mejor de lo que acertáramos a desear; porque ves allí, amigo Sancho Panza, donde se descubren treinta o pocos más desaforados gigantes, con quien pienso hacer batalla y quitarles a todos las vidas, con cuyos despojos comenzaremos a enriquecer, que esta es buena guerra, y es gran servicio de Dios quitar tan mala simiente de sobre la faz de la tierra.

—¿Qué gigantes? —dijo Sancho Panza.

—Aquellos que allí ves —respondió su amo—, de los brazos largos, que los suelen tener algunos de casi dos leguas.

—Mire vuestra merced —respondió Sancho— que aquellos que allí se parecen no son gigantes, sino molinos de viento, y lo que en ellos parecen brazos son las aspas, que, volteadas del viento, hacen andar la piedra del molino.

—Bien parece —respondió don Quijote— que no estás cursado en esto de las aventuras: ellos son gigantes; y si tienes miedo quítate de ahí, y ponte en oración en el espacio que yo voy a entrar con ellos en fiera y desigual batalla.

Don Quijote de la Mancha, Miguel de Cervantes


El mes d’abril és un mes especial per molts motius. La primavera s’endinsa de ple en cors i ànimes, donant un alè de nova vida i destapant la paleta multicolor d’un paisatge que, fins ara, l’hivern s’havia encarregat de refredar i mantenir en una mena de present continu endormiscat. L’abril acostuma a ser, també, el moment en el fet que any rere any una societat cada vegada més mancada de fe celebra la Setmana Santa, dinant en família i, com és tradició a Catalunya, menjant la Mona. Com Nadal, la Castanyada o el Carnaval, tot s’ha pervertit en missatge, forma i sentit, perdent el significat de cada festa tradicional occidental i substituint-la per una nova litúrgia capitalista, on el consumisme i l’excés
prenen el relleu al veritable significat social i cristià.

Demano perdó, estimat lector. Temo haver-me desviat de la temàtica de l’article. Ja sap el que diuen: la primavera la sang altera. Tot això és interessant i podria donar per molt més, però l’article d’avui és per parlar d’una altra cosa. L’abril és també el mes en què celebrem una de les festes més boniques, romàntiques i literàries del món: Sant Jordi. El dia 23 no només és el dia del patró de la nostra comunitat autònoma, també és l’efemèride de la mort de dos dels escriptors més importants de la història, motiu pel qual se celebra el dia del llibre. Encara que no és conegut per tothom i la llegenda de la rosa, la mort del drac i la salvació de la princesa sempre li donen un punt romàntic (i masclista, tot sigui dit), el veritable motiu de regalar-nos llibres és que Miguel de Cervantes i William Shakespeare van morir amb unes hores de diferència aquest mateix dia l’any 1616, deixant un llegat enorme en la història de la cultura universal.

És per aquest motiu que he triat aquesta cita inicial per encapçalar l’article, com a un petit homenatge a una part preciosa, corresponent al capítol VIII d’una novel·la de la qual tothom parla, però que la majoria no ha llegit. Em refereixo, evidentment, a El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha. Probablement pensarà, estimat lector, que si això és un bloc d’educació, què té a veure tot el que s’ha esmentat fins ara? No s’alarmi, ara hi entrarem. Primer vull utilitzar el dia de Sant Jordi per recomanar un parell de títols que aniran molt bé als pares i mares que busquin anar més enllà en això de l’educació de les seves filles i els seus fills, submergint-se en el meravellós i difícil món d’entendre el pensament dels més petits o, més ben dit, d’allò que ens volen dir quan en realitat ens diuen una altra cosa.

El filòsof holandès Max Van Manen, catedràtic a la Universitat d’Alberta, al Canadà, és l’autor que vull destacar. Concretament, dos dels seus títols: El tacto en la enseñanza i El tono en la enseñanza. Dues obres increïbles per a totes aquelles persones que pensen que educar no és imposar, que practicar l’alteritat (és a dir, pensar en l’altre d’una forma no material ni egoista) és quelcom bàsic en les relacions humanes, i que, en tot aquest procés d’ensenyar als infants importa molt més com es diuen les coses que les mateixes coses a dir. Aquests dos llibres esdevenen un veritable manual de bones pràctiques dins de l’enorme complexitat de les relacions humanes i, encara que estan centrats en l’educació i l’ensenyament des dels més petits fins al final de l’adolescència, contenen certes premisses que són aplicables a tothom qui vulgui entendre que el joc de la conversa no és, en absolut, una lluita de poder per veure qui té la raó, sinó un moment d’entesa entre dues o més ànimes, on l’amor i el respecte han de ser el punt de partida per començar a parlar.

No m’agradaria acabar l’article sense entrar a comentar, des d’un punt de vista pedagògic, la cita que l’encapçala. Una de les coses més boniques de la novel·la de Don Quijote és la relació que s’estableix entre l’home embogit que vol ser cavaller i el seu veí, convertit en escuder. Potser a l’escola hi conviuen aquestes dues realitats. Potser l’educació té una mica de cada personatge. Hi ha qui veu gegants en comptes de molins de vent. Hi ha qui vol decidir combatre fantasmes inventats per una imaginació delirant en comptes de veure el que són en realitat. O potser els molins ens han fet creure a tots que són gegants, amb qui difícilment es pot establir cap mena de batalla, ja que la seva estructura dura fa que qualsevol intent per lluitar ens faci a tots sortir rebotats. O potser s’hauria de veure des d’un punt de vista contrari, que el que pensem que és quelcom difícil d’aconseguir, que ens fa por i ens espanta és, en realitat, un simple molí de vent que cal combatre. En aquests temps de protesta, de lluita social i de reivindicació d’unes millors condicions de vida per als docents, potser ens cal un Sancho que ens digui que aquells d’allà a qui ens enfrontem només són molins de vent, no gegants. Ja va sent hora de combatre’ls.

A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.

Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.


Subscriu-te ara!


Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:


WhatsApp! Telegram!

Arxivat a

Mostrar etiquetes Ocultar etiquetes

Temes del dia

Més llegits els últims 7 dies

Eix Diari utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. Al navegar o utilitzar els nostres serveis, acceptes l'ús que fem.