PUBLICITAT
NO ME’N PUC ESTAR
21-05-2026 7:53
Deia el Capdevila en aquest mateix diari fa unes setmanes que la cuca que volen recuperar els de la Geltrú, la Cuca del Truc, havia sortit de forma esporàdica als anys setanta. Potser més que una tradició va ser una anècdota, es qüestionava. Potser sí. A mi, que uns monitors de la Geltrú la vulguin recuperar quaranta anys després, em sembla un encert, res a dir. I pel que he llegit en la seva segona columna, “I ara… la Cuca (2)”, després de la tempesta arriba la calma. I allò que no s’acabava d’entendre ara s’accepta. Ho celebro. Reflexionar, matisar, repensar, escoltar i rectificar avui en dia no acostuma a passar i reconec que a mi tot això em costa. Sí senyor! L’única cosa que em sap greu és que m’has anul·lat la columna que tenia escrita des de fa una setmana. La diferència entre tu i jo és que a mi em va la marxa i per això no deixaré d’escriure’t. M’agrada polemitzar. Què fem dos avis de 80 parlant de cuques? Doncs viure!.
Jo no sé què és la cultura popular, però jo me la imagino com el calaix del meu congelador: un dia hi deses els pèsols, el pollastre i un sac de glaçons i a l’endemà ja no hi tens glaçons i hi poses ensaladilla russa i sípia. Hi ha coses fixes i coses que van canviant. Dies que no t’hi cap res, i dies que està tan buit que t’hi cabria un bou. Obrir i tancar, posar i treure. De vegades, hi deixo la dentadura postissa, per matar els bacteris i d’altres la tonyina per matar l’anisakis. El canvi és bo, i recuperar coses també. Hi ha massa entremesos a la ciutat? Potser sí, potser no. No ho sé. Algú pot saber-ho? Algú ho pot decidir?.
Jo, a aquests joves que dediquen les tardes de dissabte a ensenyar jocs a la canalla a canvi de res, els faria un monument. Els posaria una catifa des de casa seva fins a la Geltrú. A aquests nois i noies que donen vida als carrers estrets, a les places fosques i fan que per aquells carrers empedrats no només hi corrin els patinets, els pixats de gos, les mosques, els cotxes de morts i el menudeig, només els puc donar les gràcies. I si volen recuperar una cuca, endavant! D’altres volen recuperar un orgue que fa 90 anys que no sona i a ningú li sembla malament, no?.
Les subvencions ja són una altra història. No he entès mai per què a uns sí i a uns altres no. Tampoc entenc per què uns poden ballar tota la vida i altres, encara que vulguin, no ho podran fer mai. Els balls populars, com altres elements de festa, sovint semblen a mans d’uns quants que fan llistes i llistestes que ordenen i desordenen per uns drets adquirits. No els trec el mèrit d’haver recuperat aquests balls, ni d’haver-los custodiat i mantingut, i fins i tot haver-los fet brillar. Gràcies! Però potser podrien obrir una miqueta la finestra encara que només sigui per ventilar. Cal ser diable més de vint anys? Cal ser del ball de bastons des dels anys vuitanta fins ara? I els altres? Els altres també tenen dret a ballar? Són preguntes que em faig.
I mentre parlem de la Cuca ens despistem. L’última dècada a la Geltrú han aparegut altres entremesos interessants, i gent que abans no podia ballar, de Vilanova, i de la Geltrú, ara sí que pot fer-ho. Això sí que em sembla transgressor. Mentre tu i jo parlem, la gent s’organitza i construeix.
Si els de la Geltrú volen recuperar la Cuca i si l’Estaquirot els ha ajudat, perfecte! I si tu, Xavier, prefereixes que cada cosa es quedi al seu barri, com dèies a la teva primera columna, entesos. Tot i que crec que a “I ara… la Cuca (2)”, la segona, potser ja ho veus diferent. Les tradicions van començar petites, improvisades o inventades. La Cuca, la Merengada, el Correfoc… només el temps acaba convertint una anècdota en tradició. Ni tu ni jo podem decidir-ho, crec. El problema, al meu entendre, no és que hi hagi massa iniciativa. El problema seria que no n’hi hagués. Així que problema resolt: Que balli la cuca!.
Aquesta tarda m’he tornat a parar davant d’aquell mural de la Pilarín Bayés a l’esplanada del supermercat taronja. Ho faig cada tarda, no m’en puc estar. M’agrada passar-m’hi hores i fer volar la imaginació. De cop he vist la cuca al mural i he pensat que si la Pilarín la va dibuixar és perquè potser no va ser només una anècdota. I ara sí que estic ben perduda perquè no sé si la cuca és passat o futur.
Avui m’han vingut a veure els meus nets amb un disgust dels grossos! Els de la Cuca de la Geltrú han fet un sorteig per veure quins nens podrien portar-la aquest dissabte, el dia de l’estrena. I a cap d’ells no els ha tocat ballar. No passa res. Els que no som VTV, sovint tenim la sensació que la sort ens passa de llarg. Els sortejos, tot i ser imparcials, sempre acaben tenint memòria. Com les oposicions, que són obertes a tothom però, ves per on, sovint sembla que acabin entrant els de la mateixa família.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT