I ara... la Cuca

He llegit a l’Eix Diari que el proper 23 de maig s’estrena la recuperada “Cuca de la Geltrú” que serà apadrinada per la Víbria de Sant Joan, una de les últimes aportacions a la nòmina -excessiva, al meu criteri- del bestiari de Vilanova i la Geltrú.

L’article referit  recull algunes afirmacions del tot incorrectes i també moltes exageracions que no s’ajusten a la realitat. Com a membre del TRUC, creador de la Cuca, voldria fer alguns aclariments a l’article i també algunes consideracions, des de la més estricta opinió personal, a l’entorn de la seva història i de la “necessitat” de la seva recuperació.

En primer lloc, aclarir que el TRUC no era un grup de teatre, sinó la branca juvenil dels escoltes vilanovins (TRUC volia dir “tots a la recerca d’un compromís” i érem els pioners més grans), un grup de nois i noies d’entre 16 i 19 anys que ens dedicàvem, a més de fer excursions a fer “empreses”, que consistien en activitats culturals adreçades a la ciutadania, especialment a la gent jove i als infants. El TRUC , per exemple, va organitzar els Cicles de Teatre Infantils, va ser el germen de la companyia de titelles L’Estaquirot i també va organitzar, al 1974, el primer cicle de conferències de caire polític que es va fer a Vilanova, amagat sota el lema de “Problemàtica social avui”.

L’any 1975 el TRUC va confeccionar una cuca, sense un objectiu massa determinat; de fet, la seva estrena va ser la nit de dissabte de Carnaval amb la seva cua d’arpillera encara sense pintar i causant una petita lesió a una senyora que volia xafardejar qui hi havia a sota; l’any 76, la Cuca, amb la cua ja pintada amb uns colors que recordaven lleugerament una bandera republicana, també va anar a rebre Sa Majestat Carnestoltes l’any de la seva recuperació, ara en fa 50. Paral·lelament, la Cuca també va estar present alguns anys de manera irregular en el Carnaval Infantil i l’arribada del Caramel, o en actes festius de l’Associació de Veïns de Sant Joan (on també hi havia gent del TRUC) o a la Geltrú (de fet, la Cuca es va construir a l’antic local dels escoltes a la sínia L’Estrella en aquest barri), però mai en els seguicis i cercaviles de les principals festes ciutadanes, per tant mai va formar part del bestiari públic o privat de les nostres celebracions. Em sembla doncs que és exagerat qualificar aquesta modesta andròmina, de “mítica, figura emblemàtica o element de la cultura popular” que necessitava ser recuperada, com assenyala l’article esmentat.

Quan el TRUC va deixar d’ocupar-se’n, la Cuca va estar algun temps custodiada per l’AA. de VV. de Sant Joan i, amb els anys, de Sant Joan va passar a La Geltrú on el centre d’esplai la va acollir fins que va quedar arraconada i molt deteriorada. Els detalls d’aquests trasllats els desconec.

Parteixo de reconèixer que qualsevol col·lectiu ciutadà té tot el dret del món a crear o recuperar entremesos o elements festius per al seu gaudi o les seves festes particulars, sempre i quan s’ho organitzi i s’ho pagui amb els seus recursos; altra cosa és que aquest elements els haguem de pagar entre tots, via subvencions municipals, com –segons s’assenyala en l’article- pretenen els recuperadors de la Cuca, amb arguments de cultura popular o de suposada tradició.

Vilanova i la Geltrú pateix una sobredosi de bestiari i entremesos sorgits de la iniciativa particular que no volen limitar-se al grup, al barri, o a la celebració concreta pels quals van ser creats, sinó que poc a poc s’infiltren en altres celebracions ciutadanes consolidades com el correfoc o els actes i cercaviles de la Festa Major, sense cap debat previ i sense cap tipus de consens. I així tenim una àliga privada en un acte afegit pels seus promotors al programa de la Festa Major, un porquet de Sant Antoni que no vol limitar-se a sortir només a la Festa Major d’hivern, o innombrables colles de diables, víbries i altres elements foguers que no en tenen prou en actuar en el barri o en la festa on van ser creats; per no parlar de la família prolífica del drac de la Geltrú.

Penso que cal una endreça urgent de tot això i, sobretot, una limitació de les subvencions públiques a qualsevol iniciativa que es crea en nom de suposades tradicions més o menys inventades. Els diners de tots els ciutadans destinats a la festa han de servir per dinamitzar allò que ja està consolidat, per enriquir-lo i dignificar-lo i no pas per incorporar més elements a unes cercaviles que -i aquí em sembla que podem estar tots d’acord- cada cop són més repetitives i més interminables.

I, sense ganes de polèmica, benvinguda la Cuca de la Geltrú, recuperada o reinventada. Però si és de la Geltrú que es quedi a la Geltrú.