PUBLICITAT
VISITA DEL PAPA
14-06-2026 9:20
Deia el papa Francesc que ell no era gens clerical, i en va donar exemple fins allà on li va ser permès, ja que fins i tot un papa no pot fer el que vol, tot i que és el representant d’un poder eclesiàstic. El papa jesuïta va escollir el nom de Francesc perquè el sant d’Assís va ser un revulsiu per a l’Església catòlica engolada, encarcarada i desmesurada del seu temps. La temptació del luxe arriba també als altars. Podem dir que això forma part de la condició humana, però també forma part de la condició humana la senzillesa, l’elegància austera, despullada d’oripells. La vida de Francesc d’Assís és la història no d’una pobresa com de manera habitual s’entén la pobresa, sinó d’un deseiximent del material, però també de l’espiritual que podria conduir a la vanitat, a l’orgull, al sentiment de superioritat.
El clericalisme ha tendit a abusar de la seva posició de poder i també de l’exhibició d’aquest poder. Ho hem vist aquests dies amb la visita del papa Lleó XIV. Aquest agustí és amant de la litúrgia i de les formalitats que l’Església catòlica ha anat elaborant al llarg de dos mil·lennis. La bellesa de la litúrgia és present en totes les formalitzacions religioses i és útil per a la creació d’una atmosfera de devoció i recolliment. Una altra cosa és l’exageració en les posades en escena, les masses de clergues participants, la demostració numèrica d’una presència que potser està lluny de la realitat. No fa gaire hem llegit que en alguns llocs de la nostra geografia els capellans de parròquia fan mans i mànigues per dir missa en deu, vint llocs diferents, i a vegades allunyats, per a un nombre no gaire alt de feligresos. Potser s’ha fet veure el que no és llevat d’un repunt de mostres d’espiritualitat entre la gent jove, la majoria fills i néts de pares i avis que van penjar els hàbits després de fer la comunió i encara els que la van fer. Tot torna i la vida és ondulant. Per aquesta raó l’Església institució és resistent i té paciència: per fe uns, i per guardar la cadira uns altres. Res que no es doni en la vida profana com el mateix mal que pateix la nostra societat actual on regna la imatge, sovint un miratge de la realitat i, pel que es veu, una bona cort de cardenals i bisbes participen de la virtualitat que protagonitzen.
El papa Lleó té discurs en un moment de grans crisis i líders fats, buits, que no saben respondre als líders bròfecs, malcarats, alguns ben criminals. El seu discurs sobresurt d’un magma de gran indolència moral en l’àmbit de la política. Les anomenades esquerres fa molts anys que han dimitit del seu paper de balança respecte del capitalisme salvatge que engoleix l’esperança no ja de progrés, sinó de possibilitats de viure. No m’estendré en les mancances de tanta gent que, treballant, no arriba a final de mes i només és un exemple de la pobresa real. Potser per aquesta raó en la visita papal hem assistit a l’eufòria de les masses al carrer i omplint els estadis. Les masses sempre han necessitat algú que orienti, que convoqui, que doni respostes. El papa Lleó té paraules. L’Església fa segles que té paraules, s’inspira en l’Evangeli, els seus valors són valors humans, seguir-los ens fa persones dins el catolicisme i fora del catolicisme. Una altra cosa és quan l’Església ha pervertit aquest discurs, quan ha estat inquisitorial, quan no ha vetllat pels vulnerables, quan no ha protegit els feligresos, o quan ha mirat cap a una altra banda quan un infant ha estat humiliat. Els creients som creients, però no som cecs, i som crítics perquè ser-ho és un acte de fraternitat: assenyalar el dolor i la injustícia quan també es dona dins l’Església institució.
Els poders públics s’han aprofitat de la visita papal per tapar les seves vergonyes. L’eufòria al carrer i als estadis l’hem pogut seguir a través de la televisió pública: un abús en un estat aconfessional. La gent fa broma: s’ha aconseguit el miracle que el president del govern espanyol vagi a missa... Per pur interès i gran hipocresia, com és hipocresia moral d’alçada el vestit blanc de la reina espanyola. La majoria de gent ja ho veu, tot això, però l’entusiasme per la visita papal: sigui com sigui, un esdeveniment, els fa sortir de casa com els fa sortir de casa un concert de la banda musical més famosa o el passeig del Barça pels carrers de Barcelona per celebrar una glòria esportiva. No hi ha diferència en el xou. L’eufòria desmesurada es dona arreu, en els nostres dies és un fet de cultura pública. Un cop acabats els fastos veurem què queda. De Gaudí i la benedicció de la torre de Jesús de la Sagrada Família, el motiu pel qual se suposa que el papa Lleó XIV venia a Catalunya, en parlaré un altre dia.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT