PUBLICITAT
PEATGES
07-07-2026 18:05
La possibilitat que la Generalitat torni a situar sobre la taula la recuperació dels peatges a les vies d’alta capacitat obliga a afrontar una discussió que fa massa temps que s’ajorna. El debat no pot limitar-se a preguntar si han de tornar o no les barreres, ni pot quedar reduït a una qüestió de recaptació. La pregunta de fons és molt més profunda: quin model d’autopistes, de mobilitat i de compensació territorial vol Catalunya per a les pròximes dècades? I, sobretot, quin paper ha de tenir la Vegueria del Penedès en una infraestructura que condiciona cada dia la seva economia, la seva seguretat viària i la qualitat de vida dels seus ciutadans?
L'aixecament dels peatges de l’AP-7 i l’AP-2, l’any 2021, va ser rebut amb raó com una victòria ciutadana. Durant dècades, Catalunya havia suportat un sistema de pagament que molts usuaris percebien com un greuge comparatiu respecte d’altres territoris de l'Estat. L'eliminació de les barreres va suposar un alleujament econòmic evident per a famílies, treballadors i empreses. Però aquella decisió, justa en el seu origen, va néixer incompleta. Es van retirar els peatges sense que hi hagués, al mateix temps, un nou model de finançament, una planificació clara de les inversions pendents, una alternativa ferroviària potent ni una estratègia prou ambiciosa per gestionar el trànsit de mercaderies.
Els efectes no van trigar a aparèixer. Ja el 2022, el Servei Català de Trànsit advertia que l’AP-7 havia “tocat sostre” i que el model de mobilitat no donava resposta als desplaçaments massius dels caps de setmana i dels períodes vacacionals. Aquell avís no era una anècdota. Era el primer reconeixement explícit que el problema no era només una autopista saturada, sinó un model de país excessivament dependent del vehicle privat i del transport de mercaderies per carretera.
Des d'aleshores, la situació ha anat empitjorant. Les retencions a l’AP-7 s'han disparat fins a convertir-se en una realitat gairebé estructural. El 2024, les cues van arribar a nivells difícils d’assumir, amb més de deu hores diàries de retencions de mitjana per sentit. La sinistralitat també ha crescut i qualsevol accident o incidència té avui una capacitat desproporcionada per bloquejar la mobilitat de mig país. El tall total de l’autopista entre Martorell i Sant Sadurní d’Anoia va ser, en aquest sentit, una imatge molt clara de la fragilitat del sistema: quan l’AP-7 s'atura, el Penedès i bona part de Catalunya queden atrapats.
El problema és especialment rellevant per a la Vegueria del Penedès. L’AP-7 no és només una infraestructura que travessa el territori. És un corredor europeu de primer ordre que canalitza trànsit de llarg recorregut, vehicles pesants, desplaçaments metropolitans, mobilitat turística i activitat econòmica. Però els costos d’aquesta funció estratègica són molt locals: soroll, contaminació, accidents, congestió, pressió sobre les carreteres alternatives i afectació directa sobre municipis com Vilafranca, Sant Sadurní, Gelida, l'Arboç, el Vendrell o l’entorn del Garraf i l’Anoia.
Per això resulta insuficient plantejar el debat únicament en termes de capacitat. El quart carril al Penedès pot ser necessari, i fa anys que diverses institucions i forces polítiques el reclamen. També ho són les millores dels accessos, les noves sortides a Vilafranca o la connexió amb altres eixos viaris. Però seria ingenu pensar que ampliar carrils resoldrà, per si sol, un problema que té arrels més profundes. Sense una millor gestió del trànsit pesant, sense un impuls real del transport ferroviari de mercaderies, sense reforçar Rodalies i sense carreteres paral·leles capaces d’absorbir part de la mobilitat, l’ampliació pot acabar ajornant el col·lapse més que no pas resolent-lo.
La possible recuperació dels peatges introdueix ara una nova capa de complexitat. És legítim obrir el debat sobre el pagament per ús. Les infraestructures tenen un cost de manteniment elevat i el principi que qui més utilitza una via contribueixi més al seu sosteniment pot tenir sentit en determinades condicions. Però aquest debat només serà acceptable si es planteja amb transparència, equitat i garanties. No pot servir per reintroduir, per la porta del darrere, un model que torni a penalitzar Catalunya o els territoris que ja han suportat durant dècades el pes de les autopistes de pagament.
Si hi ha d’haver una tarificació, haurà de ser finalista, homogènia a escala estatal i socialment justa. Els recursos que es recaptin hauran de revertir de manera clara en el manteniment, la seguretat, la millora dels enllaços, la reducció de la sinistralitat i les alternatives de mobilitat. I caldrà protegir els usuaris recurrents, els treballadors que no tenen una alternativa real de transport públic i els territoris que depenen d’aquestes vies per a la seva activitat quotidiana.
El que no seria acceptable és demanar als ciutadans que tornin a pagar sense explicar abans quin problema es vol resoldre, amb quin calendari, amb quines inversions i amb quins compromisos territorials. Recuperar peatges sense garantir millores seria un error polític i social. Però rebutjar qualsevol debat sobre finançament sense abordar la saturació, la sinistralitat i el manteniment de la xarxa també seria una irresponsabilitat.
La Vegueria del Penedès ha de tenir veu pròpia en aquesta discussió. No pot limitar-se a ser l’escenari on passen els cotxes, els camions i les decisions preses des de Barcelona o Madrid. El territori ha de reclamar una agenda pròpia sobre l’AP-7: quart carril amb calendari verificable, millora dels accessos, reducció de punts negres, control del trànsit pesant, reforç ferroviari, protecció ambiental i compensacions per als municipis més afectats.
Aquest debat també hauria d’interpel·lar els ajuntaments, els consells comarcals, la Generalitat, l’Estat, les cambres de comerç, els sindicats, les empreses i la societat civil. L’AP-7 no és només una carretera. És una peça central del model econòmic, logístic i territorial del país. I el Penedès no pot continuar assumint-ne els costos sense participar de manera decisiva en les solucions.
La discussió sobre els peatges pot ser una oportunitat si serveix per ordenar, d’una vegada, un debat que fa anys que s’acumula a la cuneta. Però serà una oportunitat perduda si es redueix a una batalla simplista entre pagar o no pagar. El que està en joc és molt més important: si Catalunya vol continuar improvisant sobre una infraestructura saturada o si és capaç de definir un model coherent, just i equilibrat.
El Penedès ja ha esperat prou. Ha estat territori de pas, corredor logístic, espai de congestió i víctima recurrent de decisions incompletes. Ara ha de ser també territori de proposta, de negociació i d’exigència. Perquè el futur de l’AP-7 no es pot decidir sense escoltar els qui en pateixen cada dia les conseqüències.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT