PUBLICITAT
RICARDITU, UN ANARQUISTA QUE SALVAVA CAPELLANS (5/8)
14-08-2026 7:25
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
Rècord de divorcis d’un jutge venedor de diaris
Poc després que Ricarditu ocupés el càrrec de jutge de Primera Instància de Vilanova, se li va presentar al jutjat una parella que portava set o vuit anys separada. Tenien un nen, que vivia amb el pare de comú acord, i volien divorciar-se. No estaven barallats, però volien regularitzar la situació perquè tots dos havien iniciat una relació amb una altra persona. Deien que l’únic problema que tenien era no poder legalitzar la seva situació. Ell els va preguntar: “Esteu ben decidits?” I li van respondre: “Creu que després de set o vuit anys encara no podem estar ben decidits?”. I ell va resoldre: “Us diria, com faig sempre, que torneu d’aquí a quinze dies, però no serviria de res. Llavors us divorcio ara mateix”.
D’aquesta ràpida resolució d’un divorci, quan s’acumulaven els litigis a resoldre judicialment, se’n va felicitar ‘La Vanguardia’, dient: “El récord de estos pleitos de divorcio lo ganó el Juzgado de Villanueva y Geltrú, donde ante el juez revolucionario, camarada Mestre, que era vendedor de periódicos, se presentó un matrimonio que deseaba divorciarse por el procedimiento que es el llamado de “mutuo disenso”, y que ordinariamente tardaba un año en resolverse”. Destacava el diari el fet que el jutge concedís el divorci “en aquel mismo momento”.
Per acabar, el diari conta que aquell mateix matí l’Audiència va visar la sentència “en vista de que se amoldaba en un todo a los preceptos legales”(1).
Aquesta història va tornar a sortir a la llum pública uns anys més tard. Després de la guerra, un "patracol" de llibre franquista, segons el defineix Ricard, va aprofitar aquest cas per escarnir la justícia republicana. Venia a dir que funcionava tan malament l'administració judicial que fins i tot un exvenedor de diaris va batre el rècord de divorcis. Ricard, divertit, afegeix que el llibre només es va equivocar en dir que ell era un exvenedor de diaris, ja que, en realitat, continuava venent periòdics per a viure sense cobrar res del jutjat.
Cal divorciar-se d’una dona violada?
Els primers dies després de l’aixecament militar, un home va entrar en una casa de Vilanova i va violar una dona. Quan es van assabentar del fet els companys del marit, que treballava al Recorrido, van buscar l’agressor i el van matar. Quan la dona violada i el seu marit es presentaren al jutjat demanant divorciar-se, Ricard veié que ho feien per la pressió dels amics de l’espòs, que deien que això és el que calia fer. Destacaven que la dona havia tingut relacions amb un altre home, encara que en contra de la seva voluntat. “Em vaig adonar d’una cosa -reflexiona Mestre-. Tenien dues nenes, que les estimaven molt, i ho plantejaven com una obligació, no com un desig”. El jutge els va preguntar per què volien trencar el seu lligam matrimonial. El marit va explicar: “Al treball els meus companys em fan: “Uh, uh”. Li venien a dir que era un banyut.
Davant d’aquesta situació, tan dura i injusta, el jutge revolucionari va exposar al marit: "Com que els ferrocarrils estan confiscats per l’UGT i la CNT, si et canviessin i, en comptes de treballar als tallers de Vilanova, te n’anessis a un altre lloc no et divorciaries?"
“Vaig anar al Comitè de Ferroviaris i els vaig demanar que m’ajudessin a fer aquest trasllat. Ho van fer i no hi va haver divorci”.
Una esposa, trobada al llit amb un capellà
El tercer cas que conta el jutge revolucionari el protagonitza un vell republicà que feia un munt d’anys havia trobat la seva dona al llit amb un capellà. “La dona era molt beata. Es van separar, però ella no li volia concedir el divorci”. Tenien un fill, ja gran, que va anar a veure el jutge i li va preguntar si podia fer res perquè la seva mare acceptés el divorci. Mestre va cridar la muller i li va plantejar si acceptaria divorciar-se. Ella va dir que ho acceptaria si, a canvi, l’home li donava diners. En el següent pas, el jutge cridà el marit i li posà damunt la taula la solució de donar diners a l’esposa a canvi del divorci. L’home respongué: "Que els hi doni el capellà!".
Però el relat no acaba aquí. Semblava que l’única sortida possible era passar el cas a l’Audiència i que allà miressin què es podia fer. Tractant d’evitar que el tema s’eternitzés, el jutge es va treure de la màniga una altra solució. “Vaig anar al Comitè de Defensa i els vaig dir: “Tinc aquest problema. Què us semblaria si li plantejo a ell que faci una donació per la guerra i, a canvi, vosaltres m’autoritzeu a concedir-li el divorci? I a ella li dic que, com que ell no està disposat a donar-li ni cinc, el Comitè li entregarà una quantitat de diners per facilitar el divorci?” Així ho vam arreglar. Quan li vaig donar els diners, ella, satisfeta, encara em va donar dues-centes pessetes per l’hospital” (2).
Requisant pianos amb el mestre Montserrat
Acollint una vella idea de Francesc Montserrat Juncosa, pianista, compositor, director de banda i professor de música, el Comitè havia decidit crear una Escola Municipal de Música i un museu musical al castell de la Geltrú. Com a jutge, que tenia a la seva disposició les mansions abandonades, Ricard va recórrer les cases buides, junt amb el mestre Montserrat, buscant pianos que tinguessin valor. “Hi havia molts xalets, moltes cases abandonades, totes estaven a disposició del jutge, que era jo. I totes tenien pianos de cua molt bons”. Així visitaven les cases evacuades: “El Montserrat mirava la qualitat del piano executant alguna peça i el que era bo s’enviava al castell de la Geltrú”, manifestà Mestre al periodista Jordi Ruiz de Castañeda (3).
Per aquest fet, després de la guerra, Montserrat va ser denunciat com a lladre de pianos. Condemnat a sis anys i un dia, el mestre va passar tres mesos a la presó.
Mestre deixaria el càrrec després del maig del 37, quan els jutges passaren a ser nomenats per la Generalitat.
Josep F. Ràfols Fontanals, pintor, tractadista d’art i arquitecte
Josep F. Ràfols i el Procés de Montjuïc
Ricard sempre va sentir interès i atracció per les persones amb inquietud cultural. “En la etapa experimental del 36 al 39 hubo unas cuantas personas, que podemos llamar de clase media, que se compenetraron con simpatía en nuestras soluciones”. Entre aquestes persones destacava Francesc Serra Novas, guionista i locutor de Ràdio Vilanova, militant d’Estat Català durant la guerra (4).
També tenia amistat amb Martí Torrents Brunet, pintor, jutge municipal i encarregat del Registre Civil. Quan el juliol de 1936 un grup d’assaltants pujava les escales del registre amb intenció de cremar-lo, se’ls posà al davant, amb els braços oberts, i els aturà dient: “Els vostres pares van fer una revolució, sí, una revolució, per crear el Registre Civil i ara voleu destruir el que van fer els vostres pares”. Així ho va explicar Sever Coll, testimoni presencial (5).
Després de la guerra, denunciat per un vilanoví, Martí Torrents va anar a parar a la presó de Girona, acusat de participar en 40 assassinats. Fou jutjat i condemnat a sis anys i un dia. Després d’uns mesos de presó, i de fer-se passar per pertorbat, fou enviat a un sanatori, segons va explicar el seu amic Joan Alemany (6).
Destaca, particularment, la relació de Mestre amb Josep F. Ràfols Fontanals, pintor, tractadista d’art, arquitecte i home molt religiós. Diu que no hi va tenir amistat, però que el respectava molt. “Era más cristiano que católico. Un hombre honesto”. Destacava que en el llibre ‘Modernismo y modenistas’ Ràfols dedicà un capítol al Procés de Montjuïc que va seguir al llançament d’una bomba contra la processó de Corpus, al carrer dels Canvis Nous de Barcelona, on van morir 12 persones, el juny de 1896. Per aquest fet foren detinguts més de cinc-cents anarquistes, republicans, lliurepensadors i intel·lectuals. Les tortures a alguns d’ells van arribar fins a trencar-los ossos i arrancar-los les ungles de peus i mans. A partir de confessions obtingudes d’aquesta manera, foren afusellats cinc anarquistes i molts més condemnats a treballs forçats en condicions infrahumanes (7). En el llibre, Ràfols denuncià les tortures i el fet que no s’havia provat la culpa dels ajusticiats.
El pintor Joaquim Mir Trinxet
El retrat de Joaquim Mir i les seves conseqüències
Explica Ricard que el pintor Joaquim Mir Trinxet li va demanar que es responsabilitzés d’unes rajoles majòliques per evitar que un bombardeig les pogués destrossar. A més, se li va acudir pintar-lo i regalar-li el quadre. Però, un cop fet el retrat, a Ricard no li va agradar i li va proposar que, quan acabés la guerra, el millorés (8).
Salvador Massana Mercadé, pintor deixeble de Mir que, sent molt jove, va passar llargues estones amb ell al seu estudi, explicà en una entrevista de Jordi Ruiz de Castañeda que els anys 37 i 38 Ricard anava a l’estudi que Mir i aquest li va fer un esbós. Però no el va poder acabar perquè “en Mestre tampoc venia cada dia”. Immediatament després fa una precisió important: “A l’acabar la guerra [el quadre] es va rascar per raons de la política”(9). És a dir, per evitar represàlies.
Oriol Pi de Cabanyes, a ‘Passió i mort de Joaquim Mir’, afegeix que Massana recordava “la impressió que li causava veure com el popularment conegut com a ‘Ricarditu’ deixava la pistola enfundada damunt la calaixera dels tubs de color mentre en Mir el retratava en dues sessions que es van quedar sense la tercera. Aquesta tela inacabada li havia de causar molts maldecaps a Mir”.
En entrar els franquistes, el van considerar com “la prova de la seva connivència i confraternitat amb els revolucionaris”. A més, al pintor se l’acusava de tenir a dos vaixells en miniatura de l’ermita de Sant Joan i quatre quadres de majòlica, els que hem citat abans. Durant el registre de casa seva va entregar espontàniament altres objectes artístics, explicant que li havien lliurat les milícies i “un tal Ricardito”. Aquests objectes havien estat salvats de la crema de l’ermita de Sant Joan i de l’església de l’Hospital, com també de l’assalt a la casa del doctor Josep de Sard i Pers, al carrer de Pàdua 30. Els primers els hi van portar a casa uns milicians que no coneixia. Pel que fa a les peces artístiques de la casa del metge, Ricard Mestre li va trucar perquè els anés a recollir.
En la ‘Declaración Indagatoria del Procesado’, Mir, intentant que el traguessin del calabós de la plaça de les Casernes -on feia tres dies que estava tancat i anguniejat-, negà qualsevol mena d’amistat “con el célebre Ricardito”. I afegí que, “aún cuando le pintó el cuadro (...), es falso que se lo dedicara” i que el va fer per imposició del retratat i temor a represàlies (10).
Capçalera del diari ‘Catalunya’
Director del primer diari de la CNT en català
La publicació d’un diari anarquista en català es va fer esperar. No va ser fins al 22 de febrer de 1937 que va aparèixer als quioscos ‘Catalunya’, òrgan regional de la Confederació Nacional del Treball.
El fet que la direcció del diari s’encarregués a Ricard Mestre està relacionat amb la seva amistat amb Jacinto Toryho, amb qui va formar part del Grup A, dins de la CNT, i llavors dirigia ‘Solidaridad Obrera’, portaveu oficial de la CNT. Ricard dirigia `Catalunya’ al mateix temps que recollia els diaris a l’estació de Vilanova i els duia al seu quiosc. Això l’obligava, sovint, a limitar-se a tractar els afers del diari per via telefònica.
L’agost del mateix any, va ser substituït en la direcció del diari ‘Catalunya’ per Joan Peiró, que havia deixat de ser un dels quatre ministres de la CNT en el Govern de Largo Caballero, on ocupava la cartera d’Indústria. En arribar a la redacció, Peiró va dir a Ricard: “Mestre, allà no se’ns ha perdut res”. Es referia al govern de la República.
A prop del final de l’etapa de director del ‘Catalunya’, Ricard envià un informe al secretari del Comitè Regional de Catalunya que venia a ser un comiat i el reconeixement d’un fracàs. Deia que la decisió que el diari fos vespertí fou un error, ja que si hagués sortit al matí podria haver arribat a molta més gent, sense fer competència a la Soli, de la mateixa ideologia, però publicada en castellà. Al matí hauria pogut “introduir-se en la massa que, influenciada pel catalanisme polític, restés al marge de l’organització”. Decebut, afegia: “Vaig acceptar la direcció del diari simplement per disciplina d’organització i a desgrat de creure que el lloc d’actuació dels militants és el del mitjà que coneixen i, en el cas meu, la comarca del Garraf. Repetides vegades he manifestat la necessitat que se’m substituís”.
Marcel, un fill fora del matrimoni
Aquest mateix any, continuant casat amb la Dolors, Ricard té un fill amb Pilar Salvat. Es diu Marcel. Ell el reconeix i l’inscriu al registre.
Quan Enrique Sandoval li pregunta com es va prendre la seva dona el fet que tingués un fill fora del matrimoni, Ricard no respon a la pregunta, però diu: “Ella lo sabía. Algunas veces incluso habíamos salido de excursión juntos, sabiéndolo. Yo me guardaba mucho de besar a la madre de mi hijo delante de ella. Actué con delicadeza. No había ni rencores ni hostilidad, porqué no había mentira”.
Sí que explica que la seva mare no ho acceptava. “Decía que una mujer soltera que tiene un hijo sin casarse tiene que ser una puta”.
Els Fets de Maig no castiguen la CNT a Vilanova
Quan a Barcelona es van produir els enfrontaments entre la Generalitat, amb el suport d’ERC, PSUC, UGT i Estat Català, d’una banda, i la CNT-FAI i el POUM, per l’altra, Mestre no es va sentir identificat amb els comunistes, republicans i catalanistes als quals escandalitzaven les col·lectivitzacions i el predomini del moviment obrer. Ni tampoc amb els anarquistes que deien que era el moment de fer la revolució. “Yo considero que no era oportuno. Estábamos en una guerra”.
Els Fets de Maig de 1937 van suposar a tot Catalunya la pèrdua de l’autoritat de la CNT i l’augment de la del PSUC, com també la marginació del POUM. A Vilanova van conduir a una remodelació de l’ajuntament, però sense pèrdua de poder de la CNT. En el consistori desapareix el POUM i les seves tres regidories passen al PSUC. El nou govern queda format per 7 membres de CNT-FAI, 7 de PSUC-UGT, 6 d’ERC i 2 d’UR.
No va anar a lluitar
Després de la caiguda del front d’Aragó, la primavera del 38, els regidors del municipi es comprometen públicament a anar al front com a voluntaris per donar exemple.
En el ple de l’ajuntament del 20 de maig de 1938, l’alcalde Recasens llegeix una comunicació de la CNT donant compte de la dimissió del càrrec de conseller del “ciutadà Ricard Mestre i Ventura”, que està previst que se’n vagi al front.
Fins i tot participa, al Teatre Bosc, en un míting de comiat als que se n’anaven a lluitar. Allà explica que la seva mare li va dir: “Que los de la palangana -així anomenava ella els comunistes i els de la UGT- digan mentiras, difamen y os insulten, es una cosa. Pero darles motivos para que tengan razón, no. Tú, al frente”.
Però ell no va anar a lluitar perquè, segons explica, el Comitè Nacional de la CNT li va dir que es quedés i s’incorporés al diari ‘Solidaridad Obrera’ per ajudar el nou director.
Al Front del Pallars
Set mesos després, el 6 de desembre de 1938, Mestre és cridat a files junt amb una llarguíssima llista de joves vilanovins. La convocatòria, feta a través del ‘Full Oficial de l’Ajuntament’, afegeix que als que no es presentin “els hi seran aplicades sengles sancions i pèrdua de llurs bicicletes” (11). Ricard és enviat, com a milicià de cultura, a un batalló amb base en un lloc del Pirineu que anomena Piedras de Eolo. Era una denominació que els militars utilitzaven per designar la posició que anava des de les Pedres d’Auló -damunt del poblet de Roní, al Pallars Sobirà, actualment a prop de les pistes de Port Ainè- fins al Pic de l’Orri. La posició es considerava important per a protegir les centrals hidroelèctriques de la zona, des de les quals sortia en direcció a Barcelona el 80% de l’energia que la capital necessitava, segons informació de Manel Gimeno, historiador i màxim expert en la guerra civil al Pallars (12).
El batalló al qual inicialment va anar a parar tenia un comissari comunista. Conta que un dia, en sortir del lloc de comanament per anar a la barraca on dormia, algú li va disparar des de darrere d’uns pins amb una pistola. No va ser ferit. Després va relacionar l’atac amb un noi que “era un instrumento del SIM de mi pueblo” i va interpretar els trets rebuts com el compliment d’unes ordres per a eliminar-lo per motius polítics.
Sílvia Mistral
Enamorament al cafè-orxateria
Silvia treballava en una productora cinematogràfica d’inspiració comunista, Film Popular, que distribuïa pel·lícules soviètiques i n’elaborava de pròpies, com ‘Julio 1936’, ‘Pasaremos’ i ‘Documental sobre la Guerra Civil Española’. També editava una revista, amb el mateix nom que la productora, on ella va publicar alguns articles.
La seva mare, Hortensia Blanch Pita, nascuda a Cuba el 1914, era filla d’un paleta català emigrat a l’illa caribenya el 1902, amb 14 anys, per treballar a la construcció quan, després de la independència cubana, hi havia una gran demanda de mà d’obra.
Ella li volia posar Silvia, però l’àvia paterna preferia que es digués Rosa. La mare “tenía pavor a este nombre y dijo: "Bueno, póngale nombre de flor, pero que no sea rosa", y entonces pusieron Hortensia”.
Va arribar a Espanya a finals de 1931. La seva filla explica que “en Barcelona empieza a escribir y manda sus escritos como Hortensia Blanch y no le publican, hasta que se le ocurre mandar un artículo con el nombre de Silvia Mistral y se lo publicaron en “Las Noticias”. Amb aquest pseudònim literari recupera el nom que li havia volgut posar la seva mare, Silvia, i com a cognom adopta el de Mistral perquè en aquell moment estava llegint ‘Mireia’, de Frederic Mistral.
Els joves de la productora es reunien al bar Túria de la Rambla de Catalunya de Barcelona. “Más o menos, todos éramos de la CNT”, assegura, tot i que ella pertanyia al grup dels que menys ho eren.
El Túria també el freqüentaven membres de la 133a Brigada Mixta. Un dia hi va aparèixer un soldat vestit de milicià de la cultura. “Me fue presentado -recorda Silvia Mistral-, estuvo a mi lado, conversamos, nos simpatizamos”. Era Ricard Mestre, que havia arribat a Barcelona “con un permiso muy pequeño”.
Ben aviat va haver de tornar al front i les converses de cafè es van convertir en una intensa correspondència entre els dos.
El desembre, la 133a fou destinada al front de l’Ebre, a cobrir el sector de Garcia fins al mar. El 8 de gener del 39, Mestre és enviat a Barcelona per aclarir un conflicte que afectava al cap de la brigada i ja no torna a la brigada perquè havia estat nomenat per la CNT membre de la secció d’informació de la Comissió de Defensa. Havia estat al front aproximadament un mes, no a primera línia.
En tornar a Vilanova, el primer que va fer va ser anar a veure el seu fill. El nen i la mare es trobaven en un ball per recollir diners per a la guerra. Amb l’aparatós vestit de comissari cultural, se’n va al local on se celebra l’acte. “Agarro al pequeño con emoción y adrede lo paseo por toda la sala, para que vieran que era mi hijo”.
Les seves anades a l’orxateria es van intensificar. “Me vino a ver al Turia otra vez, y otra vez. Reanudamos pues la amistad, que se iba haciendo cada vez más profunda entre él y yo. Nada más”.
“Pero resultó que se nos vino muy encima el final de la guerra, como quien dice, sin darnos cuenta” -recorda Silvia.
(1) La Vanguardia, 4 setembre 1936, p. 2
(2) SANDOVAL, p. 291-297
(3) CANALIS, Xavier. La Guerra Civil a Vilanova i la Geltrú. Crònica d’uns anys que mai no s’haurien d’oblidar. Versió online, ampliada, del llibre Crònica de la Guerra Civil a Vilanova i la Geltrú
(4) PUIG ROVIRA, Diccionari, p 307
(5) COLL, Sever. Gran Penya, nº. 6, maig 1990
(6) CANALIS, p. 64
(7) PRESTON, Paul. Un pueblo traicionado. Barcelona: Debate, 2019, p. 62-65
(8) Carta de Mestre a Puig Rovira, 23 gener 1995. Arxiu Silvia Mestre
(9) RUIZ DE CASTAÑEDA, Jordi. Entrevista a Salvador Massana i Mercadé. Festart. Vilanova i la Geltrú: Gràfiques Ferpala, 1997
(10) PI DE CABANYES, Oriol. Passió i mort de Joaquim Mir. Barcelona: Parsifal Edicions, 2004, p. 98, 146 i 147
(11) Full Oficial de l’Ajuntament de Vilanova, 6 desembre 1938. Arxiu Ràfols
(12) GIMENO, Manel, entrevistat telefònicament per l’autor
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT