PUBLICITAT
CELOBERT
04-09-2026 13:02
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
El mes passat, en una interessant tribuna d’aquest mateix “Celobert”, Josep M. Mestre va escriure un article molt encertat que denunciava la incongruència del fet que tants comerços tinguin l’aire condicionat en funcionament durant aquests tòrrids mesos estivals d’ara mentre les portes del local són obertes, contravenint el que estableix la llei que obliga a tenir-les tancades per ser eficients i no malbaratar energia. L’article de Mestre era impecable i m’ha suscitat algunes reflexions complementàries que explico tot seguit.
La normativa a què feia referència l’article va ser aprovada en un moment crític: l’impacte de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, el febrer de 2022. Aquell acte bèl·lic que atemptava contra la legalitat internacional, acompanyat de brutalitats de tota mena, va obligar la Unió Europea a boicotejar Rússia mirant de reduir la dependència del gas i del petroli que li comprava massivament. Això no es podia fer de cop i volta sense provocar un col·lapse econòmic, és clar, i es va prendre la decisió encertada de reduir tant com fos possible el consum energètic. Aquesta era una decisió que, independentment del context bèl·lic, resultava aleshores més que necessària davant de les conseqüències del canvi climàtic, que ja només neguen els terraplanistes, els cunyats i alguns il·luminats que viuen a la inòpia. Però una cosa és que qui més qui menys sàpiga que el canvi climàtic és real i una altra que actuï de manera conseqüent i efectiva per combatre’n els efectes, que és el que denunciava l’article de Josep M. Mestre.
Quan el govern espanyol va obligar a tancar els locals dotats d’aire condicionat per fer-ne un ús eficient i reduir el consum i la factura energètica actuava encertadament, però val a dir que, com tantes altres vegades, Pedro Sánchez prenia la decisió correcta no tant per convicció com per necessitat, com va passar amb l’amnistia o amb l’entrada de Podemos al govern. La necessitat, en aquest cas, era castigar Rússia comprant-li menys matèries primeres. Ara, si l’oportunisme polític porta a fer el que és bo per a la societat, val més acceptar-ho que posar-se llepafils. El problema, però, ve quan la decisió del govern no s’aplica del tot. Si tres anys després, aquest estiu, encara és habitual caminar pel carrer i percebre la bafarada de fredor que surt d’alguns comerços, vol dir que la llei s’incompleix tant per desídia governamental com per inconsciència dels comerços (més d’una vegada he sentit allò de “si tenim les portes tancades la gent no entrar a comprar”).
Remarco, contra aquesta tendència a carregar sempre el mort als polítics, que la incoherència i l’egoisme estan ben arrelats en la nostra societat. A qui se la bufa que es perdi l’aire fred per la porta, tant li fa que els russos faci tres anys que massacren de manera cruel i absurda els ciutadans d’Ucraïna. Pensava el mateix quan, aquell primer hivern de la guerra, quan se’ns demanava que, en solidaritat amb Ucraïna, reduíssim el consum d’electricitat, tants balcons es van tornar a omplir per Nadal d’aquestes estúpides il·luminacions automàtiques que són més pròpies d’una discoteca. Tant costava estalviar una mica de llum mentre la gent d’Ucraïna es pelava de fred?
Són exemples potser menors d’incoherència i manca de solidaritat, però trobo que són molt simptomàtics. I, com dic, impliquen tant els governs –porucs i mancats de voluntat real de fer complir les bones lleis que impulsen: potser tenen por de posar multes?– com d’una part de la ciutadania, que pensa allò de “a mi no em toca” o “ja tindrem temps d’arreglar-ho més endavant”. Els uns parlen molt de “resiliència”, un dels mantres de moda entre la classe política, com ho van ser no fa pas tant els objectius de desenvolupament sostenible (que no s’estan complint); els altres sembla que pensin que els polítics –que no deixen de ser ciutadans com tothom– tenen la clau de totes les solucions i que la vida pot seguir igual a peu de carrer.
Indubtablement, els fabricants i els instal·ladors d’aire condicionat fan cada vegada més l’agost –i perdoneu si això sona gairebé com una acudit–, però les alternatives sostenibles a aquest “pan para hoy, hambre para mañana” que és l’aire condicionat, des de les cambres d’aire a les parets, els bons aïllaments o l’aerotèrmia, entre altres, són mesures constructives que encara resulten minoritàries i destaquen sobretot com el que són: bones pràctiques d’eficàcia demostrada però que triguen massa a generalitzar-se. Una mica menys d’egoisme i curtedat de mires entre la ciutadania i decisions més fermes per part dels governs podrien revertir aquestes mancances. Si sabem el que cal fer, seguir llançant la pilota endavant i ajornant el que és imprescindible no ens ajuda gens i, sobretot, perjudicarà greument les generacions joves i futures.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT