PUBLICITAT
CASTELLS
24-09-2026 1:23
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
Camisa groga, faixa negra i mocador vermell. O, el que és mateix, els colors de la bandera belga. D’aquesta manera s’abillen des de fa dos anys els Xiquets de Brussel·les, més coneguts pel seu nom en flamenc, Manekkes. La colla arrelada a la capital de la Unió Europea és una de les 22 que integren la Federació de Colles Castelleres Internacionals, un òrgan que aplega agrupacions d’orígens ben diversos: Colla Castellera Mataresos de l’Alguer, Castellers d’Andorra, Colla Castellera de Berlín, Castellers of Boston, Manekkes de Brussel·les, Xiquets de Copenhagen, Colla Castellera d’Edimburg, Castellers d’Éire, Castellers d’Estocolm, Euskal Herriko Casteller Taldea, Castelleres d’Hèlsinki, Castelleres de Lausanne, Castellers de Lo Prado, Castellers of London, Colla Castellera de Madrid, Castellers de Marsella, Castellers de Montréal, Castellers de París, Castellers de Sydney, Castellers de Tokyo, Castellers de Tolosa i Castellers de Zürich. Un collage de destinacions i cultures unides per una passió compartida per l’univers vertical.
“És molt bonic, perquè és com si tinguessis un tros de Catalunya aquí, a Brussel·les, on ara és casa teva”. Qui així s’expressa és Maria Gebelli, cap de colla dels Manekkes i un dels seus membres més actius. Gebelli és tarragonina, una de les grans places castelleres del país, malgrat que no havia format mai part de cap agrupació de la ciutat. I ha estat justament a 1.400 quilòmetres de la seva llar que s’ha aficionat al món de les torres humanes. “Fa vora de tres anys que un grup d’amics que vivien a Bèlgica, encapçalats per la Sofia Wainsztein, es van preguntar que com podia ser que, havent-hi tants catalans a la capital de la Unió Europea, no existís cap agrupació tal com sí que succeïa a París, Berlín, Copenhagen o Londres. I va ser així com vam decidir impulsar la colla”, explica una Gebelli que encara recorda la feinada que van tenir per posar el projecte en marxa. “Van ser mesos molt intensos de gestions per aconseguir assegurances, buscar gent, cercar membres amb coneixements tècnics, trobar colles padrines...”, rebla una de les responsables d’uns Manekkes que poden presumir d’estar avalades, ni més ni menys, que pels Castellers de Sant Cugat, els Minyons de Terrassa i la Jove de Tarragona.
El seu calendari d’actuacions se centra, sobretot, durant els mesos del curs escolar, atès que a l’estiu molts catalans marxen de vacances. Per aquest motiu miren d’organitzar diades amb altres colles exteriors com Londres i París i, a més, és força gratificant compartir plaça amb altres agrupacions del Principat. De fet, l’endemà de la Diada, els Manekkes van actuar conjuntament amb els Castellers del Foix a Oostende, en el marc del Festival ManiFiesta organitzat pel Partit del Treball Belga (PVDA) en aquesta localitat costanera, molt a prop de Bruges.
Els de Cubelles van descarregar el seu castell límit, el 3d7, i van fer-li l’aleta per primer cop aquest any al Pd5c, que va esfondrar-se poc després. Una gran actuació coronada pel bon ambient amb els Xiquets de Brussel·les. “Porto més de 50 anys fent castells i la veritat és que he sentit moltíssima emoció. És una passada veure com, tan lluny del rovell de l’ou casteller, hi ha gent que lluita per mantenir ben viva aquesta tradició i treballa al màxim per arribar el més amunt possible”, relata Àngel Moreno, co-cap de colla dels Castellers del Foix i amb molts anys sobre l’esquena com a casteller de Vilafranca. “És al·lucinant”, referma l’altre cap de colla, Joshua Moreno. “Si a nosaltres ens costa, imagina’t a ells, tan lluny de Catalunya”, afegeixen els dos responsables tècnics de l’agrupació garrafenca.
Un altre dels membres dels Castellers del Foix, Pol Martínez, també destaca la importància d’aquestes colles exteriors en la difusió de la cultura i les tradicions catalanes. Responsable, juntament amb tres companys més, del programa de ràdio Pilars al Vent, aquest membre destacat de la tècnica i el tronc dels de la camisa turquesa subratlla el valor d’iniciatives com la dels Manekkes. “Tenen moltes ganes de fer les coses ben fetes i de progressar temporada rere temporada, és un plaer veure’ls actuar i com s’aboquen per viure els castells amb aquesta intensitat també en aquest racó de món”, afirma Martínez.
I no és l’únic que ho veu de la mateixa manera. El periodista i cap visible del Baròmetre Casteller, Carles Esteve, destaca la capacitat d’aquestes colles exteriors per mantenir-se tot i l’elevada rotació que registren algunes d’elles. De fet, els de Brussel·les han de renovar sovint els seus integrants, atès que bona part dels seus membres s’instal·len a la capital europea amb bitllet d’anada i tornada. “Per regla general, sempre hi ha hagut voluntat de fer castells fora de l'àmbit tradicional. Podríem remuntar-nos als anys 80 amb fenòmens castellers a llocs on hi havia una forta comunitat catalana. Això, però, ha anat canviant i ara podríem parlar d'unes colles modernes on, a banda d’una part de components d'origen català, també hi ha gent que, per algun motiu o altre, perquè ha estat a Catalunya o perquè ho ha vist a través dels mitjans, s'interessa per l'activitat i participa d’algunes colles, com els Castellers of London, on realment la majoria dels membres no són d'origen català”, il·lustra Esteve.
Catalans i locals
Esteve assenyala, doncs, un dels fets més paradigmàtics, almenys d’entrada, de la realitat de les colles internacionals: l’arribada cada cop més significativa de castellers autòctons, que no provenen de les terres de parla catalana. Tot plegat, provoca una barreja que enriqueix i genera comunitat.
“Per als que som catalans ens genera un vincle molt emocional amb les nostres arrels, però no som tancats i volem compartir aquest element identitari amb la gent de la nostra terra d’acollida”, incideix Amadeu Altafaj, nou president dels Manekkes de Brussel·les. Qui fora portaveu d’afers econòmics i monetaris de la Unió Europea destaca, doncs, que actualment a la colla hi conviuen fins a deu nacionalitats diferents. “D’aquesta manera, estàs vivint la teva catalanitat i l'estàs compartint. Cada cop que actuem amb gent de procedències diverses acabes reflexionant en el que són els castells, en aquesta diversitat, aquesta solidaritat, aquesta capacitat de compartir que els fa tan bonics, tan intensos”, reflexiona Altafaj, periodista i diplomàtic.
Això sí, en aquesta amalgama d’orígens i cultures, cal dur a terme, en un primer moment, un exercici de pedagogia. “El que més els sorprèn al començament és que fem pujar allà a dalt a la canalla. Es tracta de la posició més exposada i a l’inici els costa una mica d’entendre. Després, això sí, quan veuen el treball que hi ha al darrere, la tècnica que s’aplica i les mesures de seguretat que es prenen, aleshores ja ho entenen i, de mica en mica, es van fusionant amb la idiosincràsia dels castells”, assegura Altafaj alhora que, tanmateix, es mostra comprensiu amb aquestes reaccions inicials. “Quan estàs formant la pinya se n'adonen que allò que sembla una cosa molt salvatge, molt primitiva, en realitat és una construcció molt ben pensada. Hi ha una racionalitat a la base, hi ha un element emocional, de força i de determinació, de rauxa, però el seny és molt visible quan estàs construint aquesta soca”, hi afegeix.
“Per a mi, és un tot”, assevera Charlotte Pattyn, membre dels Manekkes de la part flamenca. “Les construccions són magnífiques, però a mi m’enganxa tot el ritual, la part dels vestits, la música, el Toc de vermut, l’arrelament a una cultura... El primer cop que vaig sentir les gralles em vaig emocionar moltíssim!”, confessa aquesta castellera que va entrar a la colla de manera activa, sense que ningú li digués. “Vaig veure un dia una actuació per internet i em va generar molta curiositat. Així que vaig fer una cerca i vaig descobrir que hi havia una colla a Brussel·les. Em van encantar i ara faig cada dia d’assaig mitja hora de trajecte d’anada i mitja hora de tornada per enfaixar-me i alçar castells”, rememora Pattyn.
Un altre dels belgues que integren la colla, aquest de la part valona, és Alexis Gyselinx. Al contrari que la seva companya, però, la seva arribada als Manekkes fou més casual: “Jo vaig anar a un local a fer una classe de ioga en francès. Quan vaig arribar, vaig veure que molta gent em deia “Hola” en castellà o català i no ho entenia perquè jo m’havia apuntat a ioga en francès! Les mateixes persones que em saludaven em van animar a veure com assajaven i vaig decidir mirar-ho per curiositat. La veritat és que de seguida em va atrapar el seu esperit inclusiu i transversal, canalla i adults compartint un objectiu comú”, comenta, il·lusionat, Gyselinx.
A aquest lateral, o agulla quan s’escau, també el va sorprendre en un primer moment veure nens petits pujant en aquelles estructures. Un temor que es va esvair un cop va copsar de primera mà el funcionament intern dels castells. “De seguida ho vaig sentir més com un factor d’orgull de veure com els menuts confien en els grans i viceversa. És un esperit molt sa i enriquidor”, assevera aquest membre actiu dels Manekkes.
Poques actuacions però de nivell
Amb l’inici del Concurs de Castells a Torredembarra el diumenge 27 de setembre i les dues jornades grans del cap de setmana posterior a la TAP, les colles internacionals també tenen el seu racó a tocar del quilòmetre zero del panorama casteller. Concretament serà el 3 d’octubre a partir de les 11.00 h. a la plaça de la Font de Tarragona i enguany hi participaran Castellers of London, Castellers de París, Xiquets de Copenhagen, Castellers d'Andorra, Colla Castellera de Madrid i Castellers de Lo Prado. I atenció a la colla xilena perquè Lo Prado vol aterrar a la capital tarragonina amb castells de 7, una fita ara a l’abast de molt poques agrupacions exteriors.
Es tracta, doncs, d’una bona oportunitat per veure de primera mà l’evolució d’aquestes colles internacionals que, a causa de la seva distància amb el Principat, no poden completar gaires actuacions. Amb tot, en cap cas defalleixen i, sobretot, mantenen ben viu el seu amor i compromís per una passió que es va disseminant amb determinació.
Unes ambaixades, en definitiva, d’una cultura i una tradició que, almenys en aquest àmbit, s’expandeixen de manera irremeiable. I és que als Manekkes, sense anar més lluny, totes les indicacions s’imparteixen en un mateix idioma. Un racó de Brussel·les on, aquí sí, el català és la llengua oficial.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT