PUBLICITAT
HABITATGE
24-09-2026 11:11
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
No perquè no vulguis fer més. Al contrari. Perquè veus la necessitat davant teu, cada dia, i comproves que els temps de l’Administració no van a la mateixa velocitat que la vida de les persones.
A Vilanova i la Geltrú vam començar aquest mandat sense cap promoció pública d’habitatge en marxa.
Posar habitatge públic en funcionament requereix temps. Cal sòl, projectes, recursos, informes, tràmits, licitacions, adjudicacions i obres. Són passos necessaris, perquè els recursos públics exigeixen garanties.
Però hi ha una altra cosa igualment necessària: arribar a temps.
I massa sovint no hi arribem.
Per això, durant aquest mandat, hem intentat buscar dreceres allà on era possible.
Un dels exemples és el Llimonet. Hem mobilitzat sòl municipal que feia anys que estava disponible perquè finalment s’hi pugui construir habitatge protegit. A través del dret de superfície, hem posat aquest sòl públic al servei de noves promocions d’habitatge assequible: d’una banda, amb el promotor social TAU-BALEC i, de l’altra, amb la cooperativa local L’Espigall, vinculada a un model d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús.
Parlem, en conjunt, de més d’un centenar d’habitatges protegits que han de passar de ser projectes sobre el paper a convertir-se en llars.
També hem treballat perquè habitatges ja existents passessin a mans públiques. Hem aconseguit la compra per part de l’INCASÒL de més d’una quarantena d’habitatges ocupats per famílies en situació de vulnerabilitat, amb l’objectiu de regularitzar aquestes situacions i incorporar aquests pisos al parc públic.
I un altre exemple clar de la complexitat de la política d’habitatge és la promoció inacabada de la rambla Sant Jordi.
Es tracta de 107 habitatges que l’INCASÒL va adquirir amb l’objectiu de recuperar-los i destinar-los a habitatge protegit. Però comprar una promoció inacabada no vol dir poder-hi entrar a viure immediatament. Ha calgut resoldre qüestions urbanístiques, de llicències, de projecte i de finançament per poder reprendre les obres.
Fins al punt que hem hagut d’impulsar una modificació legislativa per desencallar la situació i facilitar que la promoció pugui mantenir la seva viabilitat urbanística i avançar cap a la rehabilitació i finalització de les obres.
És un exemple molt clar del problema que tenim: podem aconseguir que una administració pública compri 107 habitatges, però després podem passar mesos o anys resolent els tràmits necessaris perquè aquests habitatges siguin realment habitables.
I mentre això passa, hi ha persones esperant.
A més, hem buscat habitatges al mercat privat perquè els seus propietaris els posessin a disposició del parc municipal de lloguer social. Hem ampliat recursos perquè els ajuts al lloguer arribin a més persones i hem treballat per recuperar habitatges buits i ampliar progressivament el parc assequible de la ciutat.
Ho fem. Ho estem fent.
Però no n’hi ha prou.
Perquè mentre nosaltres tramitem, la necessitat no tramita: apreta.
Una família que no pot pagar el lloguer no pot esperar que acabem un projecte. Un jove que no es pot emancipar no pot esperar quatre o cinc anys. Una persona gran que té por de perdre casa seva no entén de terminis administratius.
Aquesta és una de les grans contradiccions de la política d’habitatge actual.
Els ajuntaments som l’administració més propera. Som on arriben els problemes amb tota la seva cruesa. És a la porta de l’Ajuntament on apareixen el desnonament, el lloguer que puja, la família que necessita una alternativa o el jove que no pot marxar de casa.
Però, alhora, som l’administració amb menys capacitat per resoldre sols una crisi d’aquesta dimensió.
I en política d’habitatge tampoc no hi ha lloc per al cofoisme ni per convertir un problema d’aquesta magnitud en un intercanvi de retrets. Que tiri la primera pedra qui estigui lliure de responsabilitat. Durant massa anys, totes les administracions hem anat tard i el parc públic d’habitatge és clarament insuficient. El que cal ara és menys disputa estèril i més responsabilitat política: mobilitzar tots els recursos disponibles, coordinar administracions, accelerar decisions i posar l’habitatge al centre com el que ha de ser, un dret efectiu i no només reconegut sobre el paper.
Per això necessitem que Generalitat i Estat facin els deures, amb més recursos i més inversió pública, més habitatge protegit i més capacitat perquè els municipis ampliem els nostres parcs públics.
Però els diners, sense canviar els temps, tampoc no són suficients.
Cal escurçar terminis, simplificar procediments, eliminar tràmits que no aporten garanties reals, coordinar millor les administracions i reforçar els equips tècnics allà on els expedients s’encallen.
I cal plantejar una mesura més ambiciosa: un pla de xoc per a l’emergència habitacional que incorpori una via administrativa d’urgència eficaç per a la creació d’habitatge públic.
Si diem que vivim una emergència d’habitatge, les administracions hem de ser capaces d’actuar com davant d’una emergència.
No parlo de saltar-nos garanties, ni controls, ni la legalitat. Precisament perquè són recursos públics, tot això és imprescindible.
Parlo de revisar què podem fer més ràpid. De prioritzar expedients d’habitatge públic. De reduir terminis entre administracions. D’accelerar informes. De reforçar equips. D’evitar que un projecte que podria donar una llar a desenes de famílies passi anys avançant d’una taula a una altra.
Perquè davant d’altres emergències hem estat capaços d’adaptar procediments, concentrar recursos i actuar amb rapidesa. L’habitatge també ho mereix.
Els ajuntaments hem de continuar fent la nostra part: mobilitzar sòl, construir habitatge públic, comprar quan sigui possible, recuperar edificis, captar habitatge privat, rehabilitar, ampliar ajuts i buscar totes les fórmules possibles per generar habitatge assequible.
No podem esperar que ens ho resolguin des de fora però tampoc podem resoldre-ho sols.
Necessitem una aliança real entre municipis, Generalitat i Estat, amb més recursos, més capacitat pública i molta més rapidesa. Perquè darrere de cada promoció no hi ha només un expedient. Hi ha persones esperant.
L’habitatge és casa. És seguretat. És poder començar una vida, mantenir una família o envellir amb tranquil·litat.
I això no pot esperar.
Iolanda Sánchez. Regidora d’Habitatge i Rehabilitació de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT