PUBLICITAT
ELS RECORDS D’AQUELLA GUERRA
27-09-2026 13:18
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
“No pensis que una guerra, per necessària i justificada que sembli, deixa de ser un crim”. Ernest Hemingway
L’Amàlia Albà Barceló era la filla dels meus avis, en Josep Albà Serra, de motiu ‘Coloma’, i l’Amàlia Barceló Oriente, de motiu ‘Colorados’. El seu record continua ben viu en la memòria dels seus familiars, malgrat els anys passats.
En Josep va néixer a Vilanova i la Geltrú, va quedar orfe de pare a quatre anys. Venia de pagès, va entrar al Recorrido, per tenir vacances i una jubilació. A la MZA (Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i Alacant) va fer el servei militar i va ser maquinista, va portar locomotores 1400, les més ràpides del seu temps.
L’Àvia Amàlia era de Sax, comarca de l’Alt Vinalopó, província d’Alacant. Tenien un molí i era la petita de sis germans.
El 4 d’octubre de 1912 a l’estació d’Alacant-Terme, un tren que no va frenar a temps va trencar els topalls, entrà a la sala d’espera i sortí al carrer. Va provocar quatre morts i més de trenta van patir ferides. El maquinista va ser castigar amb un desterrament temporal i va escollir Vilanova per complir-lo. Aquest ferroviari era veí dels meus besavis; tenia dues filles i va demanar als pares de la meva àvia si els podia acompanyar mentre estiguessin a Vilanova, perquè les seves filles no coneixien a ningú.
En el temps d’estada a Vilanova va conèixer el Josep Albà i quan es va acabar el temps de càstig no va tornar a Sax amb la família del ferroviari.
L’Amàlia filla va néixer al carrer Col·legi (amb els anys, un historiador local va dir que era de Sax, no és cert). Va anar a l’Escola Montessori. Quan va esclatar la guerra vivia en una casa de planta baixa de la Rambla Salvador Samà, 60.
Les germanes Dolors i Amàlia Albà
Les germanes Dolors i Amàlia Albà
Ella i la meva mare Dolors durant la guerra van treballar a la fàbrica Pirelli; sempre anaven juntes per anar a treballar i al sortit; el dia del bombardeig, en plegar a la tarda, la mare la va anar a buscar i l’Amàlia va dir que comencés a passar que ella havia de parlar amb algú abans d’anar a casa.
Aquests fets els sabem per tradició oral familiar, ja que els que van guanyar la guerra van publicar un llistat de persones de la seva ideologia que van perdre la vida i van ignorar els altres damnificats (com deia un cap que vaig tenir: “O estàs conmigo o estàs contra mi”). Amb els anys s’han anat fent alguns estudis, però amb el temps transcorregut i que molta gent ha mort, hi ha detalls que s’han perdut o tergiversat per manca de fonts documentals directes.
Sempre havia sentit a dir que va ser l’única víctima mortal i que va morir al cap d’unes hores, ja que la metralla li va buidar el ventre. Tenia 21 anys. Segons Google, l’atac del 4 de febrer de 1938, cap a les 6 de la tarda, va causar 4 mort i 53 ferits (les altres tres víctimes van morir en dies posteriors a causa de les ferides). L’atac el va fer un hidroavió procedent de Mallorca, amb tripulació italiana, que va tirar dues bombes.
La van portar a l’Hospital de Sang que hi havia als Josepets; allà van fer una cerimònia de comiat; el moment era molt tens i algú va cridar: “Mireu el que han fet els vostres”. Els avis mai van estar afiliats a cap partit polític; crec que eren d’ideologia conservadora, però molt oberts i tolerants.
La tia Amàlia
A casa no tenien cap tomba de propietat, en aquell moment. La van enterrar al nínxol número 10, de lloguer, al Cementiri de Vilanova. Van comprar l’hipogeu número 100, a la via de Sant Antoni. Mentrestant, encarregaren una làpida a l’escultor-marbrista Roberto Passani de Barcelona, d’ascendència italiana, i el 9 de setembre de 1939 van pagar el treball, amb un cap d’Ecce Homo esculpit sobre el marbre; l’escultor es va ajustar en el preu, ja que no tenia cap obra en aquest cementiri i li agradava la idea de tenir-ne alguna. El 20 de febrer de 1940 van fer la inhumació i trasllat a la nova tomba; en obrir la caixa, la mare sempre deia que l’Amàlia estava intacta, havia quedat momificada, tenia la pell i els ossos en haver perdut els intestins.
L’Ecce Homo de Roberto Passani, a la tomba familiar
L’Amàlia tenia un nuvi, Ramon Rovirosa Baró, al qual van cridar a files la primavera de 1937. Sempre va tenir una bona relació amb els meus avis. No va tenir fills amb la dona amb qui es va casar més tard; quan vaig néixer, van ser els meus padrins de bateig.
L’àvia va quedar molt afectada; va tenir diabetis i amb els anys va morir d’una pujada molt forta de sucre, que li va afectar el cor. Jo tenia sis anys; he trobat a faltar les seves atencions, m’adorava.
A les acaballes de la guerra, la MZA va posar alguns mitjans per al personal que volgués exiliar-se. L’avi ho va comentar a casa i l’àvia va dir que si volia anar-se’n, que ho fes, però ella es quedava a Vilanova, a prop de la filla que havien perdut. L’avi no se’n va anar, no havia participat en política i no va tenir cap problema.
Recordo, de petit, quan sortia a caminar amb la mare, molts cops el passeig era arribar-nos fins al cementiri per resar un parenostre per la tia i l’àvia i, si podia, portar unes flors; doncs eren temps difícils i l’economia no donava per tot. Tinc molt present la seva tristesa en alguns moments.
Miguel Delibes va dir: “En las guerras no gana nadie, pierden todos”.
Agraeixo al meu germà Raimon els comentaris i correccions en l’elaboració d’aquest treball, per recordar un familiar que no vam conèixer i que la nostra mare sempre ens va ensenyar a estimar malgrat no estar present. Volem que sigui una persona amb un nom, no un fred número d’estadística.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT