PUBLICITAT
SEGURETAT VIÀRIA
29-09-2026 7:51
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
L’1 d’octubre entra en vigor el Reial decret 518/2026, que modifica el Reglament General de Circulació i introdueix, entre altres mesures, noves obligacions destinades a reforçar la seguretat dels motoristes. Algunes han generat debat. A mi, en canvi, m’han fet pensar en una cosa molt més senzilla: potser estem convertint en norma allò que el sentit comú ja ens hauria d’haver ensenyat.
Condueixo moto gairebé des que tinc ús de raó. Crec que el primer ciclomotor el vaig agafar amb vuit o nou anys. Els meus pares -tots dos molt aficionats a les motos- mai no ens van prohibir conduir-ne pel poble on estiuejàvem, tot i que, evidentment, patien cada vegada que ho fèiem.
Des d’aleshores han passat molts anys, moltes motos i molts quilòmetres. Avui continuo sent motorista i condueixo habitualment una scooter de 350 cc.
Darrerament hi ha una escena que em crida especialment l’atenció quan circulo per autopista: una motocicleta de 125 cc instal·lada al carril central o fins i tot a l’esquerre, a una velocitat considerable i, al damunt, un conductor (majoritàriament homes) amb pantalons curts, sense guants i, alguna vegada, amb un calçat que difícilment qualificaríem d’adequat per anar en moto.
I sempre penso el mateix: ens hem acostumat massa a veure-ho.
La motocicleta és una magnífica solució de mobilitat. És àgil, ocupa poc espai, consumeix relativament poc i, especialment a les grans ciutats i les seves àrees metropolitanes, sovint és molt més eficient que el cotxe. L’expansió de les 125 cc n’és probablement el millor exemple.
Però aquesta normalització té una cara menys amable: de vegades sembla que hàgim oblidat què significa realment circular sobre dues rodes.
Una moto no és un cotxe petit.
Per això considero encertades bona part de les noves mesures de la DGT per incrementar la seguretat dels motoristes. L’obligatorietat dels guants de protecció a les vies interurbanes o del calçat tancat són mesures que alguns consideraran excessives. A mi, en canvi, em semblen essencialment de sentit comú.
I ho dic sense cap vocació de convers.
Soc poc partidari de regular per regular i encara menys de pensar que qualsevol problema es resol publicant una nova norma al BOE. De fet, vaig ser dels que va aguantar fins al darrer dia quan es va fer obligatori portar casc per circular en moto per Barcelona. Aleshores conduïa la típica Scoopy 75 vermella -que encara conservo-, una mena de Land Rover de dues rodes.
Els anys, però, també serveixen per aprendre.
Uns guants, un bon calçat o una indumentària adequada poden semblar elements secundaris fins al dia que caus. A 50 km/h deixen de ser-ho. A 80, encara menys. I a 100 km/h la discussió comença a tenir poc recorregut.
Jo ho vaig aprendre de la pitjor manera.
He tingut pocs accidents -toco fusta-, però mai no oblidaré el dia que, circulant per la Via Augusta de Barcelona, un conductor va fer una maniobra sense posar l’intermitent i se’m va emportar per davant.
Quan va arribar l’ambulància tenia una ferida oberta a la cama i els pantalons del traje completament destrossats. Recordo perfectament l’infermer donant-me una d’aquelles petites espàtules de fusta perquè la mossegués mentre m’advertia: «Apreta, perquè ara et faré mal».
Havien de netejar i rascar la ferida per eliminar-ne les restes d’asfalt i evitar una infecció. I sí, em va fer un mal terrible!!. Tant, que em queien les llàgrimes mentre mossegava aquella espàtula amb totes les meves forces.
Aquell dia vaig entendre de manera molt gràfica una cosa que tots els motoristes sabem, però que de vegades preferim oblidar: entre nosaltres i l’asfalt no hi ha res.
L’asfalt, a més, no distingeix entre qui fa trenta anys que va en moto i qui fa sis mesos que en porta una.
I aquí crec que tenim un altre debat important. Durant anys hem facilitat que conductors amb permís de cotxe puguin accedir a motocicletes de fins a 125 cc. Ha estat una bona solució per a la mobilitat, però conduir un cotxe durant anys no ens converteix automàticament en motoristes.
La moto exigeix altres habilitats, altres reflexos i, sobretot, una consciència molt diferent del risc.
Ho veiem cada dia: motos de petita cilindrada ocupant permanentment els carrils central o esquerre de vies ràpides, conductors insuficientment equipats, distàncies de seguretat massa curtes o moviments entre vehicles sense prou marge.
No és una crítica general als usuaris de les 125 cc. N’hi ha d’excel·lents. El problema és un altre: hem facilitat l’accés a la moto sense que aquesta facilitat hagi anat sempre acompanyada de la formació específica que exigeix conduir sobre dues rodes.
I els conductors de cotxes també tenen deures. Mirar dues vegades abans de canviar de carril, senyalitzar les maniobres, respectar les distàncies i recordar que, davant d’un impacte, ells tenen carrosseria, cinturó, airbags i una estructura dissenyada per absorbir energia.
Nosaltres tenim el cos.
La llibertat que ofereix una motocicleta és una de les seves grans virtuts. Qui ha conduït una moto sap que hi ha alguna cosa difícil d’explicar a qui no ho ha fet mai. Precisament per això, els que estimem les motos hauríem de ser els primers a entendre que aquesta llibertat comporta també una responsabilitat.
No cal convertir cada trajecte en una expedició al Dakar. Però sí posar-se uns guants, portar un calçat adequat i entendre que circular a 100 km/h sobre dues rodes, entre vehicles d’una tona i mitja, amb pantalons curts i les mans desprotegides pot tenir conseqüències que cap motorista hauria de menystenir.
Potser no hauria de caldre que la DGT ens ho imposés.
Però si encara veiem determinades imatges a les nostres carreteres, potser és que cal.
Perquè, de vegades, una bona norma no és aquella que ens diu alguna cosa que no sabíem.
És aquella que converteix en obligatori allò que el sentit comú ja ens hauria d’haver ensenyat.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT