PUBLICITAT
CELOBERT
16-10-2026 13:24
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
Hem estat a Berlín, d'hotel. Un hotel per tornar-hi. Me recorda molt un hotel de la cadena NH, tot a lloc, personal de tracte exquisit, sense cap luxe excessiu per enlloc. El me va escollir l’Anna, de Viajes Sitges, molt encertadament. L'objectiu era anar a la Philharmonie per escoltar la Segona Simfonia de Mahler coneguda com a "Resurrecció". Mahler la va escriure entre els anys 1888 i 1894. Fou el 1897 quan l'emperador Franz Joseph el nomenà director de l'Òpera de la Cort, el més alt càrrec que un músic podia desitjar a l'imperi austrohongarès. Resulta lògic pensar que abans d'escriure aquesta Segona Simfonia el currículum de Mahler ja parlés per si sol. La Segona no va justificar per ella mateixa el nomenament. Mahler ja era famós. I durant aquests anys li varen succeir diverses coses que encara el varen fer més reconegut, més enllà de la segona simfonia, "Resurrecció": el nomenament com a director de l'Òpera de Viena, la conversió al cristianisme d’un jueu que ho era més d'origen racial que no cultural ni religiós (“Jo soc apàtrida tres vegades, com a txec a Àustria, com a austríac entre els alemanys i com a jueu arreu del món"), i el casament amb Alma, aquella noia de 21 anys desitjada per lo bo i lo millor d'aquella societat vienesa tan tradicional com progressista, tan de final de segle. No era gens menyspreable tot el que anava succeint a la capital de l'Imperi. Al mateix temps havia de patir la mort de la seva filla Maria provocada per la diftèria ─no hi havia vacuna encara, es va descobrir el 1890 i era d' utilització molt limitada- i li diagnosticaren a ell una cardiopatia congènita; he arribat a la convicció que devia tenir una vàlvula aòrtica bicúspide, trastorn anatòmic que va condicionar després l'endocarditis bacteriana amb hemocultius positius per a estreptococs que fou la causa de la seva mort l'any 1911. Per una banda es parla de "li varen diagnosticar una cardiopatia congènita" i, per l'altra, és ben conegut que va morir d’una endocarditis que se li va diagnosticar el 1909 quan era el director de l’Orquestra de New York, però encara va ser a temps de tornar a Viena, que és on va morir el maig de 1911.
Jo he estat a Berlín en quatre ocasions. La primera, en el viatge de fi de carrera de Medicina . Era l'any 1972. A Mitte encara hi havia runes i el Chekpoint Charlie estava en el seu màxim esplendor. Te podia sortir el Tercer Home en qualsevol moment o topar-te amb la Marlene Dietrich fumant amb una llarga pitillera i cantant amb la seva veu inconfusible la cançó a Lili Marleen .
El segon cop que vaig estar a Berlín tenia com a objectiu descobrir la ciutat amb els meus fills. Havia llegit que s’hi estaven duent a terme grans transformacions i volia que el record de la Segona Guerra Mundial i de l'Holocaust encara pogués quedar en el pou de la memòria de dues ments joves i obertes al món. Vam passar unes quantes nits en un grandiós hotel de l'Alexanderplatz o la Postdamer Platz, no ho recordo. Estava tot en obres. Es veu que era el gran hotel de representació de l'Alemanya de l'Est. Sí, era l'hotel on anava la jerarquia del PC rus o els diferents alts comandaments dels països del Pacte de Varsòvia.
Per entendre bé la història d'aquesta zona principalíssima de Berlín, i jo diria de l'Europa central, cal llegir amb ganes la novel·la Berlin Alexanderplatz d’Alfred Döblin (1878-1957). El Berlín dels anys que comento no tenia res a veure amb el Berlín posterior. No hi havia més que un aeroport petit a Berlín i el viatge des de Barcelona era BCN-Frankfurt-Berlín. Eren els anys en què Willy Brandt realment tenia la seva política d’obertura cap a l'Est, perquè calia unificar les dues alemanyes que varen resultar l'ocupació del territori alemany pels Estats Units, la Unió Soviètica, la Gran Bretanya i França. Només cal comentar que, sortint del Berlín perifèric, contactaves amb Postdam, la capital de l'estat de Brandenburg, el nucli central de la Prússia històrica, a més dels jardins i palaus de l'època del Kàiser Guillem; hi havia un autèntic exèrcit d'ocupació soviètic que encara tenia una presència ben evident a Berlín. Estaríem parlant dels primers anys noranta del segle passat i dels últims vuitanta. Resultava impressionant trobar-te pel carrer tot un seguit de soldats russos amb el barret pla tan característic.
Encara no es podia imaginar un turista de peu el que seria el Berlín immediatament posterior. Recordo que a la zona ajardinada que travesses per arribar a l'edifici de la Philharmonie vaig presenciar una baralla a cops de puny al carrer per temes de circulació i vaig pensar: "Que en són de primitius aquests alemanys!" Quant d'equivocat estava aquell turista poc llegit i absolutament inexpert!!!, que era jo mateix.
El tercer cop del meu Berlín, ja va ésser musical. Era l' any 2011. La Philharmonie es va inaugurar cap al 1963. L'escenari és central i els diversos pisos de l'espai l'encerclen. Avui mateix té una acústica excel·lent i no es veuen unes butaques fetes malbé; és possible que els espais que envolten la gran sala de concerts, útil per a fer música, estiguin un pèl atrotinats. Solució: m’han dit que volen fer un auditori nou. Això sí, ho discuteixen; allí la socialdemocràcia exigeix discussió. Veurem en què queda. Potser deixen el que tenen i en fan un altre de bell nou, malgrat jo no faria res, perquè s’hi sent la música molt bé.
La sala d'audició té cabuda per 2.440 seients. Hi ha una sala més petita, d’uns 300 i escaig seients, on fan música de cambra. Jo diria que el dissenyador, Hans Scharoun, va fer molt bona feina; jo no la tocaria. Res, un auditori nou i ja està acabada la discussió.
La Filharmònica de Berlín és una de les millors orquestres del mon. Disposa d’una plantilla fixa esplèndida, però hi ha tot un seguit d’excel·lents "reserves". Tenen un excel·lent director i conviden els millors del món. És obvi que, amb aquests esquemes, la música ha de reflectir allò que volia expressar el compositor corresponent. El director l'escullen els músics que hi tenen dret, és a dir, els "titulars", i l'escullen després d’una campanya electoral que dura mesos. Val a dir que, des que hi ha l'actual edifici de la Philharmonie, ho han fet molt bé. Karajan (1956-1989), Claudio Abbado (1990-2002), Sir Simon Rattle (2002-2018), Kiril Petrenko actualment. Són etapes prou llargues per donar el segell propi de cada director, tan llargues que demostren que no hi ha hagut errors en els nomenaments. Tinguem clar que tenim orquestra des de l'any 1882, amb Hans von Bülow nomenat el seu titular primer director titular i, possiblement, estem parlant del primer director professional d' orquestra. Cal mirar sempre molt atentament en aquests alemanys... No pas els que es barallaven enmig del carrer fa uns anys i que casualment vaig veure.
Vull remarcar dues coses. Des de fa uns anys, la Filharmònica disposa d’una programació pròpia de televisió. Costa uns 11€ al mes. Per aquests diners, tota aquesta enormitat de música entra a casa meva. Graven amb una gran qualitat tota la música de l'orquestra i, últimament, també lo milloret de la música de cambra. És clar: la majoria dels músics són grans concertistes per si sols. Gairebé formen part de la nostra família. Durant molt temps, Daniel Stabrava ha sigut el primer violí de l'orquestra, el concertino, fins a la seva jubilació. Han anat a buscar un substitut a Los Angeles i han fitxat Noah Bendix-Balgley. Aquest violinista no té dedicació completa a la Filharmònica; també fa música de cambra i col·labora amb altres formacions orquestrals. El seu segon concertino, Daishin Kashimoto, de 47 anys, ha sigut concertino, també, des de 2009. Qui és millor? I jo que sé! Els dos són tan bons com qualsevol dels altres instrumentistes.
Bruno Delepelaire és el cap dels violoncel·listes. Otro que tal, boníssim. Mattheu McDonald, el solista de contrabaixos, una primera figura. Possiblement, el que mes m'entusiasma és Stephen Dohr, de 61 anys, i des de fa anys el solista de trompa. En el tercer moviment de la Cinquena Simfonia de Mahler, el trompista va fer un solo que me va esgarrifar. Jo hi era aquell 2011. Què bons que són!!!!!! Tota aquesta colla la vàrem anar a veure i escoltar a casa seva, a Berlín. Val molt la pena!!!. La Segona Simfonia de Mahler, amb el Cor de la Radio de Berlín, dirigits per en Daniel Harding, avui, un dels grans.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT