PUBLICITAT
NOMS REPUBLICANS
05-11-2026 6:54
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
Josefina Manresa va néixer el 2 de gener de 1916 a Quesada (Jaén). El seu pare, Manuel Manresa, era guàrdia civil i va ser traslladat a Oriola quan Josefina era encara una nena. Aviat va començar a desenvolupar la seva tasca com a cosidora i amb 17 anys va conèixer en Miguel Hernández. Era el 15 d'agost del 1933, durant la fira d'Oriola, quan coneix el poeta. Des d’aquell dia, Miguel l'espera cada dia a la sortida del taller de costura i l’acompanya de tornada fins la caserna.
Després d'un festeig de més de tres anys, es casen pel civil el 9 de març de 1937 al jutjat d’Oriola, en plena guerra civil, i després s’estableixen a Cox, Alacant. Poc temps després, la parella es trasllada a viure un temps a Jaén capital des d'on el poeta participa activament en la contesa com a comissari cultural i director del rotatiu Altaveu del Front Sud.
Però l'imminent mort de la mare de Josefina la obliga a tornar, un mes després, a Cox, on la jove –que ja està embarassada– queda a càrrec de les seves tres germanes menors. Manuel, el seu germà, que llavors ja té uns 17 anys, se'n va amb el cunyat al front de Jaén, en què mor a conseqüència d'una bala perduda.
“A Jaén vaig estar fins al dinou d'abril, quan jo vaig tornar a Cox. La meva mare estava molt malalta. Va morir el vint-i-dos i jo vaig enviar de seguida un telegrama a Miguel, que va venir immediatament… Del mes i escaig que vam estar junts a Jaén, me'n recordo que sortíem junts moltes vegades al camp i que Miguel es banyava en un safareig que hi havia. […] Jo em vaig quedar aquí a Cox definitivament. Aquí havíem enterrat la meva mare, aquí tenia família i el poble, molt tranquil, li agradava molt a Miguel”. (Del llibre Con Josefina Manresa, la de Miguel Hernández, de José Monleón)
El 19 de desembre del 1937 va néixer el seu primer fill, Manuel Ramón. Malauradament, la seva curta vida va ser només de deu mesos. El 4 de gener de 1939 va néixer el seu segon fill, Manuel Miguel, “Manolillo”, que morí el 1984.
Després de la mort de Miguel Hernández el 1942, Josefina va dedicar la seva vida a vetllar pel record i la difusió de l'obra del seu marit, guardant amb gran zel els seus manuscrits durant els anys més durs del franquisme.
Josefina va ser per a Miguel una figura molt rellevant pel que fa a la seva inspiració poètica, a més de ser la guardiana del seu llegat en els durs anys de la clandestinitat. La importància de Josefina en la inspiració del llibre de sonets amorosos El rayo que no cesa, és indubtable, i la qualitat i sensibilitat d'aquests versos el van fer mereixedor de l'elogi general de l'elit cultural del moment, entre ells del mateix Juan Ramón Jiménez.
El 1950, Josefina va deixar la casa de Cox i es traslladà, amb el seu fill, Manolillo, a Elx on té alguns familiars, i on hi va romandre fins al final dels seus dies. No obstant, sempre va voler tornar al seu poble natal, Quesada.
Josefina ho relata així: “El 1950 em vaig venir a Elx amb el meu fill d'onze anys. Acabada d'arribar aquí em va donar el primer atac de glaucoma. (…) en aquells anys vaig treballar sense parar. De Cox em vaig portar la costura que tenia a mig fer i les veïnes i amigues de les meves germanes me'n portaven molta també. Una de les meves germanes estava treballant amb unes senyores que tenien una botiga de confecció de peces de nen i nena, i van començar a donar-me a cosir algunes coses, quedant satisfetes. (…) Treballava amb molta velocitat, i moltíssimes hores, des de les vuit del matí fins a les tres de l'altre matí”.
“La vídua de Miguel Hernández ha traslladat la seva llar a Elx per buscar més feina de cosir, i que el nen vagi a l'escola. Podràs enviar-li les 125 pessetes que de tant en tant et demano per a ella? Doncs fes-ho si pots, i si ara no pots digues-m'ho per buscar-ho d'una altra manera. No em diguis sí: callant sé que ho fas. Et dono els seus nous senyals: Josefina Manresa. Partida Carrús, 352, Elx, Alacant”. (De la carta de Vicente Aleixandre a José Antonio Muñoz Rojas).
A principis de setembre del 1964, un grup de persones de Quesada, entre els quals hi havia Cesáreo Rodríguez-Aguilera, la seva dona, Mercedes de Prat, Antonio Navarrete (l’alcalde) i Benvingut Bayona, aconsegueixen que –quasi quaranta anys després– Josefina torni al seu poble natal. La visita dura tres dies, si bé les circumstàncies polítiques del moment fan que passi pràcticament inadvertida.
Na Josefina Manresa va escriure i publicar el 1976 sobre el patiment i mort del seu home a la revista Posible: "Así murió mi marido". A més, sota el títol Recuerdos de la viuda de Miguel Hernández, Josefina conta part de la seva vida i la relació amb en Miguel, mostrant fragments de cartes i fotografies inèdites fins a eixa data.
De la seva visita a Quesada escriu: “Estant a Jaén amb Miquel, li vaig expressar el meu desig d'anar a conèixer el meu poble, i a ell també l'il·lusionava conèixer-lo i complaure'm; però va resultar Quesada estar més lluny de Jaén del que nosaltres crèiem, i no hi havia un mitjà fàcil per anar, i per la meva precipitada estada allà ens vam quedar amb aquest desig”.
Quan a finals de maig del 1980, es presenta la primera edició del seu llibre de memòries, Recuerdos de la viuda de Miguel Hernández, Josefina va comentar: ”Haver escrit això, per mi, que no soc de la família de les lletres, ha estat un gran treball. Però com a deure que m'havia imposat, aquí hi ha els meus records, que cedeixo als aficionats de la vida i l'obra de Miguel, cosa que per a mi és una satisfacció”.
L'estiu del 1986, l'Ajuntament d'Elx acorda concedir-li una pensió vitalícia de 50.000 pessetes mensuals, així com l'abonament de les despeses d'estudis dels dos nets. En contrapartida, la vídua del poeta cedeix a la Corporació –fins que el seu net Miguel compleixi 25 anys– una sèrie composta de més de cinc mil objectes entre manuscrits, primeres edicions, obres plàstiques… de l'autor oriolà, valorats per la Biblioteca Nacional en 1.500.000 euros.
El 1986, als 70 anys i ja greument malalta de càncer de mama, va ser condecorada amb la Banda de la Orden de Isabel la Católica. Va morir al seu domicili d’Elx el 18 de febrer del 1987 a causa de la malaltia. Les seves despulles descansen en el cementiri municipal d'Alacant, al panteó de fills il·lustres de la ciutat, junt amb el seu marit i el seu fill Miguel.
El periodista i escriptor, Florencio Martínez Ruiz, va publicar en el diari ABC el 19 de febrer de 1987, una ressenya literària titulada "Nacida para el luto”, dedicada a Josefina Manresa: “...A la retina dels seus ulls –que s'ajudaven amb unes ulleres regalades per Vicente Aleixandre– s'ha pogut emportar algunes imatges inesborrables. Un Miguel Hernández, fet poble amb el seu poble, a la pedra perenne del monument de Domínguez Uceta, a Madrid, a la casa-museu d'Oriola, a l'Associació d'Amics del poeta, a la veu dels cantautors i dels poetes; des de Serrat a Joan Báez, des de Cafrune a Paco Ibáñez. El llamp que l'habitava ha parat. I l'estima que tenia per l'accent de Miquel ha acabat salvant-la. I salvada és –i amb rúbrica– al santoral literari...”.
"Quesada va ser la terra que em va veure néixer, i de Jaén, andalusa, em vaig considerar sempre, durant tota la meva vida. El meu pare era guàrdia civil i allà estava destinat quan vaig venir a aquest món…" (del llibre de memòries, Recuerdos de la viuda de Miguel Hernández).
En commemoració del centenari del naixement de Josefina Manresa, es va posar una placa a la façana de l’antiga caserna de la Guarda Civil a Quesada, obra de la ceramista Consuelo Hurtado:
Josefina Manresa.
“Aquí va néixer el 2 de gener de 1916, esposa de Miguel Hernández i protectora del seu llegat literari durant una vida. És per això filla predilecta de Quesada, poble que amb orgull manté viva la seva memòria”
Quesada, gener de 2016
A Quesada hi ha també un museu dedicat a tots dos...gràcies al seu llegat.
Maria Antònia Martorell Monjo
Associació Garraf per la República
garrafperlatercera@gmail.com
Propera entrega de la sèrie “Noms Republicans”: Dolores Ibárruri Gómez – “Pasionaria. Un mite del segle XX”
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT