PUBLICITAT
VAGA GENERAL
11-11-2026 19:49
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
La plaça de la Vila s’ha omplert avui tant com s’ha pogut, fent equilibris com en una partida de Tetris, enmig del muntatge de la Fira de Novembre. Curiosa coincidència -o potser no tant- que una jornada de reivindicació dels drets laborals i de l’habitatge digne hagi de compartir escenari amb una fira comercial on també hi tenen parada les immobiliàries.
Tot molt oportú: uns surten al carrer per reclamar que l’habitatge sigui un dret i no un article de luxe; els altres hi són per recordar-nos que, si tens prou diners, sempre hi ha algú disposat a vendre’t un tros de ciutat. Dues realitats que comparteixen plaça, però que viuen en planetes ben diferents. Uns reivindiquen sous dignes, condicions laborals justes i un sostre assequible; els altres volen vendre. I, pel que sembla, el negoci no entén gaire de drets, però sí molt de rendibilitat.
El Ventosa, gran tenidor d’altres temps, ens contempla des de la seva talaia de pedra. Diu la història que, en tornar de Cuba, va demostrar la seva generositat amb la Vila. Avui, amb el llibre a la mà i una tranquil·litat envejable, sembla observar l’escena com qui mira ploure. Com si la cosa no anés amb ell. O potser sí, ves a saber.
Vilanova, l’Havana Xica, va ser terra de grans fortunes fetes a ultramar. Aquells diners van deixar un patrimoni arquitectònic extraordinari. Llàstima que bona part d’aquella herència hagi acabat a la paperera de la història. Cases que han canviat de mans, patrimoni que s’ha degradat i propietats que han passat a millor vida, o millor dit, a millor especulador.
Uns no van poder assumir les herències; d’altres no tenien ni els diners ni la voluntat de mantenir les propietats. I mentrestant, el patrimoni de la ciutat ha anat alimentant negocis particulars.
Avui, una part important d’aquest patrimoni és en mans de fons voltors i grans tenidors del segle XXI. Una nova aristocràcia immobiliària que no necessita tornar de Cuba amb un vaixell carregat de fortuna: li n’hi ha prou de comprar barat, deixar que el temps faci la seva feina i posar després el lloguer a preu de luxe.
Això té un nom: especulació. No cal inventar la sopa d’all, encara que alguns semblen haver descobert la gallina dels ous d’or amb els pisos dels altres.
I aquesta és la Vilanova d’avui: grans tenidors, habitatges amb un manteniment que fa plorar i lloguers que ja no toquen de peus a terra. Ciutadans que treballen per pagar un sostre i propietaris que fan negoci amb una necessitat bàsica. Quin negoci més rodó! Sobretot per a qui cobra.
Però avui la gent ha sortit al carrer. I ho ha fet amb banderes de tots colors, dels bons, vull dir. Amb pancartes de cartró, fetes a mà, sense gaire pressupost però amb molta mala llet. I, sobretot, amb unes ganes enormes de cagar-se en els progentitors d’algú que remena els calers des d’un núvol, ben lluny de la realitat de la gent.
O d’algun altre que viu de collons en un xalet de luxe a Baixamar o al Tennis, mentre cada mes veu com li creix la saca. D’aquests que potser no saben ni què costa omplir la nevera, però que tenen perfectament controlat quant poden apujar un lloguer.
Perquè mentre uns compten els dies que falten per cobrar, d’altres compten els ingressos que els arriben puntualment. I mentre uns busquen un sostre digne, d’altres dormen tranquils sota teulades que els donen una rendibilitat extraordinària.
I avui, a la plaça, per una estona, els de les pancartes de cartró han fet més soroll que els dels despatxos amb vistes al mar.
No sé si tot això té solució. Potser caldria una revolució com les d’abans. Perquè, vistos els resultats, sembla que hem canviat els indians pels fons d’inversió, les colònies pels mercats immobiliaris i els treballadors precaris del segle XXI pels antics jornalers. Canvien els decorats, però les desigualtats continuen tenint molt bona salut.
Sous de merda, contractes laborals que són una vergonya, lloguers pels núvols i una ciutat que cada vegada costa més de viure per a la gent que la manté viva.
Després ens sorprendrà que la gent surti al carrer.
Potser el problema no és que la gent protesti. Potser el problema és que alguns fa massa temps que viuen de puta mare mentre els altres només intenten arribar a final de mes.
I mentrestant, amb tot aquest sarau, el Ventosa ni s’ha immutat. Allà continua, impertèrrit, amb el llibre a la mà i la mirada clavada a ponent. Potser és que, després de tants anys, ja ha vist passar massa coses. O potser és que, com tants altres, prefereix no mirar cap a on bufa el vent.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT