COL·LABORACIÓ
12-02-2006 20:42
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Recordo que quan era petit a la polleria del meu poble hi havia una capsa de fusta pintada de negre amb un forat al mig. En el seu interior hi havia una bombeta que la gallinaire encenia atansant al forat, ou per ou, cada cop que en tenia que fer mitja dotzena, o potser més.
El misteri que em tenia bocabadat em fou desvetllat per ella mateixa. Sense tenir que endinsar-se en un altre de misteri, força més preocupant, el misteri de la reproducció, em va dir que la capça servia per veure si l'ou duia pollet.
A partir de la revelació adverteixo que la meva àvia es va tenir que sentir, cada cop que em feia una truita, que jo no la volia amb pollet. El meu esperit ecologista havia sofert una forta sotragada i no estava disposat a sacrificar un pollet cada cop que jo em menjava una truita. Ella, però, no estava gota disposada a que fes fàstics en el menjar i m'explicà que no tots els ous en tenien de pollet. Només aquells que eren de gallina lloca i havien estat covats.
Jo ja sabia, aquestes coses al poble s'aprenen aviat, que volia dir tot allò de la lloca i el covar. Però, tanmateix, també covàvem un refredat i no era com per celebrar-ho.
Amb el temps he après, a propòsit d'incubar, que en el món de les idees se n'escalfen de gairebé apagades, fins que esclaten posant de manifest projectes sinistres. Aleshores ens adonem que alguns no tenien que haver fet el paper de lloca. Ans el contrari. Haver-se mantingut en el galliner, picant blat de moro, a cobert del despotisme del gall. Per no tenir que lamentar ous a mig covar com si fossin embarassos interromputs.
La meva memòria d'infant em diu, a més, que als galls se'ls tancava sovint o se'ls hi penjava una espardenya a la pota, per a no esvalotar el galliner, i, quan arribava la festa major els despullàvem sense gaires contemplacions.
PUBLICITAT
PUBLICITAT