31-10-2007 18:15
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Els blocs, a banda de ser una font d’informació excel•lent i un punt de referència gairebé de culte per a molts internautes, són també en la majoria dels casos, un reflex de les paranoies d’aquells que els escriuen.
Conscient d’això, els presento des d’avui la meva participació en els blocs de VD per anar-hi abocant tot allò que envolta la meva dèria pel vi i per la seva cultura. A tots ens agrada de tant en quant un cert punt d’alegria provocat per l’alcohol, però per anar més enllà m’agradaria poder reflectir en aquestes línies allò que passa, allò que no sempre es pot dir oficialment i allò que m’agradaria que fos i no és.
I per anar fent boca els proposo cinc cèntims sobre el “culebrón”/fulletó de la temporada a la DO Penedès (on per cert, recordo que el Garraf està adscrit tot i que molts restaurants i consumidors semblin obviar-ho, per això serà objecte d’un proper post). Em refereixo al Consell Regulador que, ja prou feina té per mantenir el nom de Penedès dins el mercat perquè a sobre li creixin els nans cada vegada que es proposa un nom per presidir-lo.
La història arrenca del passat mes de juliol quan l’anterior president Jaume Canyelles va presentar la seva renuncia anunciada per incompatibilitat amb les seves noves obligacions professionals. A partir d’aquí es va obrir un procés de converses que, després d’alguns noms i en resum, va acabar amb l’aparició pública de dos candidats a ocupar el càrrec, d’una banda Jordi Cuyàs, que compta amb el suport dels sindicats agraris i de l’altra Josep Maria Albet que representa el sector elaborador.
La paritat de vocals de les dues parts al consell i per tant la igualtat en el nombre de vots que podria tenir cada candidat va provocar que s’entrés en una espirall de negociació en la que cada sector apostava pel seu propi candidat.
Després d’un impàs acordat per les dues parts amb motiu de la verema, sembla que aquest mes d’octubre s’han començat a bellugar algunes converses internes i informals per desencallar el tema però la qüestió continua força difícil.
La situació és força tensa perquè les posicions s’han encriptat de tal manera que ningú vol baixar del burro i sembla que alguns negociadors estan fent mans i mànigues per intentar buscar solucions de consens amb alguna mena de presidència amb assessors o alguna figura que els permetés encabir la participació dels dos candidats. La cosa està difícil perquè els empresaris diuen que ara els toca a ells i que estan convençuts que, donada l’actual situació de la marca Penedès, hauria de prevaldre el fet d’orientar el futur de la Denominació d’Origen des d’una òptica comercial i amb una perspectiva programàtica dirigida a crear una marca col•lectiva diferenciada i forta. Darrera dels discursos oficials s’amaga la por de l’empresariat que va fer la proposta de Josep Maria Albet com a presidenciable, acceptant les condicions dures que aquest va marcar a alguns grans empresaris representats en el consell, perquè la figura de Jordi Cuyàs els fa por pel seu conegut caràcter dur i les seves vinculacions polítiques.
D’altra banda els agricultors d’Unió de Pagesos, no volen ni sentir a parlar de Josep Maria Albet, tot i que aquest havia estat representant del sindicat en anteriors mandats del consell. Alguns dels membres del sindicat el consideren una mena de trànsfuga que va passar d’agricultor a empresari d’un mandat a l’altre. La clau la podrien tenir els representants de l’Associació de Viticultors que continuen recordant que ells havien proposat en el seu dia a Pere Parera com a candidat i que de moment fan costat a Jordi Cuyàs tot i que manifesten que veuen pros i contres en els dos aspirants.
Malgrat la manca de president, el Consell continua funcionant com sempre, malgrat que són bastants els empresaris i persones relacionades amb el sector que comencen a admetre en cercles privats que s’està perdent pistonada i que la manca de president perjudica la imatge d’una DO amb problemes afegits de marca i reconeixement per part dels consumidors.
A tot això des de l’administració continuen sense posicionar-se públicament. El passat mes de setembre el director General de l’Incavi, Joan Aguado, afirmava que l’administració no podia intervenir en l’elecció de president però apuntava ja que els marges de temps s’havien acabat. Ara sembla que la Generalitat hauria donat com a termini fins a finals d’any perquè el tema se solucioni abans d’actuar. Fins i tot hi ha qui comenta que Aguado va bromejar afirmant que al final tiraria una moneda a l’aire per saber qui seria el president. A alguns dels sectors implicats, amb molt poc humor, per cert, sembla que no els va agradar gens la broma.
M’ha agradat…
Els proposo aquesta setmana un cava que no deixa indiferent. O no t’agrada gens o t’encanta i haig de confessar que jo estic entre els darrers. Els parlo del Reserva Barrica d’Agustí Torelló Mata.
Un bon amic sommelier me’l va oferir fa un parell o tres d’anys i des d’aleshores sempre que puc trobar-lo aprofito per assaborir el seu cos potent amb tocs d’envelliment que juguen amb aromes de vinya i fruita.
La seva principal curiositat és que es tracta d’un cava elaborat 100% amb la varietat macabeu a partir de 3 terrers diferents que li aporten acidesa, cos i aromes en funció de la seva situació i maduració.
Es tracta d’un cava potent i llarg que desengreixa la boca amb aromes a torrat. Un cava d’aquells que hauríem de maridar amb un plat potent per tal d’assaborir-lo plenament. Amb un foie o amb un formatge cremós, crec que hi aniria de meravella tot i que particularment aquest tipus de productes, quan més sols me’ls prenc, més gaudeixo.
L’únic però que té és que no és fàcil de trobar. A les botigues especialitzades els podran orientar. Per cert, el seu preu ronda els 16 o 17 euros de venda al públic.
PUBLICITAT
PUBLICITAT